20/11/2015

Dones lluitant en un món ferotge

M’he permès agafar una part del títol del nou llibre de l’economista índia Gita Sen Refundant els contractes socials. Feministes en un món ferotge per encapçalar aquest article justament quan falten pocs dies per al 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eradicació de la Violència Vers les Dones.

I ho he fet per dos motius. El primer perquè al nostre país la sensació de viure en un món ferotge es fa especialment crua quan sentim dia rere dia els assassinats de dones a mans d’homes que les consideren una propietat o, en tot cas, éssers inferiors que no mereixen la vida. Es tracta d’un dolor insuportable que ens va portar a moltes dones a una manifestació històrica a Madrid el 7 de novembre amb l’exigència que els diferents governs prenguin mesures radicals per eliminar aquesta violència.

Cargando
No hay anuncios

El segon motiu ha estat la transversalitat que el llibre de Gita Sen desprèn. La violència envers les dones no és només pròpia del nostre país sinó que està estesa a tot el món. L’autora és, precisament, nascuda a l’Índia, aquell país on “ser dona significa lluitar fins i tot abans de néixer”, com declarava Anna Ferrer, la presidenta i directora executiva de la Fundació Vicenç Ferrer, que tant està treballant per l’emancipació de les dones rurals d’Anantapur.

He tingut la magnífica oportunitat de conèixer en directe els programes que la Fundació desenvolupa, gràcies a una invitació de la mateixa Fundació. Allà ningú reivindica que cal un nou contracte social en què les dones siguin iguals que els homes perquè la situació és molt prèvia a aquest moment. Les dones necessiten sentir-se éssers humans, cobrir les seves necessitats materials i les de les seves famílies abans de poder abraçar les reivindicacions feministes.

Cargando
No hay anuncios

L’Índia és el quart país del món més perillós per ser dona, i ho és sobretot a les zones rurals. Mentre que a la capital una dona és assassinada cada 12 hores pel seu marit, a la resta del país una dona mor cremada cada hora per no poder pagar el dot. D’altra banda, les violacions individuals o col·lectives són molt freqüents i no sembla que disminueixin, ja que les dades ens diuen que s’han incrementat un 71% en la darrera dècada. Pensem en dones, però quan vam anar a visitar les cases d’acollida que la Fundació posa a disposició de les que han patit maltractament i abusos, la majoria eren nenes, ja que a l’Índia les noies es veuen obligades a casar-se molt joves, quasi a la infància, amb homes molt més grans que elles, la qual cosa agreuja la seva indefensió i vulnerabilitat.

La violència, la pobresa, l’analfabetisme, les supersticions... tots aquests són factors de desempoderament. Quin és l’antídot contra ells? La Fundació Vicenç Ferrer, amb seu central a Barcelona, intenta incidir en tots: acollir les noies quan han estat repudiades, quan són als carrers, quan es llancen a la prostitució. Oferir-los tractament psicològic, benestar material, posar al seu nom les cases que construeix i, fins i tot, accés a microcrèdits perquè puguin desenvolupar alguna activitat econòmica que els permeti una certa autonomia en un lloc on les dones no casades difícilment poden sobreviure. I, sobretot, ofereix educació perquè és el primer instrument de canvi a partir de la consciència.

Cargando
No hay anuncios

No obstant, una de les actuacions que més em va impactar va ser la feina per crear i enfortir la solidaritat femenina. A l’Índia les nenes són apartades molt aviat de les seves famílies d’origen, ja que, en casar-se, van a conviure a la llar del marit, on gaudeixen de molt poca llibertat personal. Sovint no s’estableix cap tipus de relació entre les noies d’un poblat. Per això la Fundació intenta reunir-les en grups ( sanghams ) perquè s’adonin que no estan soles i que juntes tindran més força. Una noia ens va explicar que, en un poblat, un marit havia maltractat una d’aquestes dones i que tota la resta van anar a casa seva a retreure-li aquella actuació. I ho explicava amb orgull als ulls, senyal que per fi estava descobrint el seu potencial i capacitat de canvi.

I també aquest aspecte és defensat per la Gita Sen, coordinadora general de la Xarxa de Dones per un Desenvolupament Alternatiu per una Nova Era (DAWN en anglès), ja que promou la xarxa com un element bàsic que ha d’unir totes les dones del món (sumant els homes que comparteixen els valors d’igualtat), les de casa nostra i les altres, i mostrar-los que l’empoderament que ha de conduir a l’eradicació de la violència ha de ser universal, col·lectiu i solidari o no serà.