10/02/2020

Diana Garrigosa, la dona que no va voler ser primera dama

PeriodistaQuan Pasqual Maragall va accedir a la presidència de la Generalitat, el desembre del 2003, ningú no l’esperava perquè tothom donava per fet que CiU i ERC farien govern. No va tenir temps ni de modificar l’àpat de Nadal amb la premsa, tot i que s’hauria estimat més no seguir amb l’escudella i carn d’olla. No hi havia hagut temps de canviar tradicions i rutines, i encara menys l’estructura logística del departament de Presidència, on hi havia un despatx a disposar per a la dona del president, amb funcions protocol·làries.

Quan se li va presentar el tema al nou president, va esbossar aquell famós mig somriure que li estirava els ulls amb un toc xinès. Volia dir que a la Diana allò no li faria gaire gràcia, i efectivament no n’hi va fer: Diana Garrigosa no exerciria de consort oficial segons les convencions, no havia estat mai allò que trobava tan tronat de la dona de, ni tan sols a l’etapa de l’alcaldia de Barcelona. Tenia la seva vida i la seva personalitat, i efectivament va ser la dona que no va voler ser primera dama. I encara menys que li encolomessin allò de l’argot de Palau de la presidenta.

Cargando
No hay anuncios

No va ser mai la ‘senyora de’

Pasqual Maragall, mig en broma mig seriosament, deia en petit comitè que de gran voldria ser tan d’esquerres com la seva dona i tan independentista com en Pep Bargalló, conseller primer, amb qui va fer amistat en aquelles àrees compartides de poder, passadissos, un dinar setmanal tots dos sols i les estones amb els amics comuns. La dona d’en Bargalló, Montserrat Palau, tampoc va voler ser mai la senyora del conseller, i el seu discurs feminista era, i és, clar i molt ben publicat. Entre la Montse i la Diana hi havia feeling. I es van negar en rodó que una revista de coloraines els fes un reportatge com a senyores de.

Cargando
No hay anuncios

L’esquerra que ostentava Maragall de la Diana li venia de família. El seu pare, Cristóbal Garrigosa, enginyer òptic, directiu d’una fàbrica d’ulleres, simpatitzava amb el PSUC fins a comprometre-s’hi al més alt nivell, arriscant-se a donar aixopluc i amagatall legal als seus líders més buscats, amb identitats falses i DNI falsificats, empresonats i torturats per la policia franquista: Gregorio López Raimundo i Miguel Núñez. Al final, el van acabar detenint a ell mateix. A les memòries respectives, López Raimundo i Núñez parlen d’en Garrigosa amb reconeixement i un afecte entranyable.

López Raimundo, relatant que Garrigosa li va deixar utilitzar el despatx, va escriure: “Utilicé el despacho de tres a cuatro horas diarias [...]. Por entonces, febrero de 1948, Pilar, la mayor de las niñas, todavía no tenía cinco años. Diana, ahora esposa del alcalde Pasqual Maragall [1993], acababa de cumplir tres, y Airy, la menor, uno. Las tres eran preciosas ”.

Cargando
No hay anuncios

Quan va sortir de l’última presó, l’any 1969, Núñez va anar a veure en Garrigosa: “ Me reencontré con mi amigo, hermano como yo le llamaba, Cristóbal Garrigosa, que, como siempre, me ofreció todo lo que tenía a su alcance: quería comprarme un coche y que aprendiese a conducir, así como proporcionarme un trabajo. Se lo agradecí mucho, pero no acepté porque preveía una nueva etapa de actividad política, más o menos clandestina, y porque pensaba que no era bueno crearme, nada más salir en libertad, una situación de privilegio respecto a otros ex presos que tantas dificultades encontraban para abrirse paso. Cristóbal Garrigosa me presentó a su hija, Diana, y al novio de ésta, Pasqual Maragall, que, entonces, estudiaba en Estados Unidos ”.

Una altra cosa nova que va fer el Maragall president va ser rescabalar al PSUC els honors institucionals pel paper en l’antifranquisme. El 15 de desembre del 2004, primer any sense escudella al Saló de Sant Jordi, va atorgar a Núñez i Tomasa Cuevas, companya de vida i de lluites, la Creu de Sant Jordi, i l’any següent, la Medalla d’Or de la Generalitat a López Raimundo. Diana Garrigosa s’estalviava els actes protocol·laris que podia, però en aquests dos hi va ser. No com a primera dama, sinó com a dona perquè els guardonats haurien volgut que hi fos.