30/03/2019

Un Día de la Victoria que durarà dècades

Qui ens havia de dir que el famós parte de la Victoria de l’1 d’abril de 1939 s’allargassaria en la memòria de certa gent i en molts dels elements que impregnen els discursos de la premsa d’extrema dreta espanyola ( Abc, La Razón, El Mundo i digitals de tota mena i condició), les tertúlies diverses i variades, etc. Recordem-lo: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares”. Era signat a Burgos, l’1 d’abril de 1939, “ Año de la Victoria; III Año Triunfal ”. Com els seus homòlegs feixistes i nazis, els francofalangistes espanyols també volien deixar petjada fundacional. Per tant, 1939 hauria de ser l’inici d’una nova era espanyola després de tres “años triunfales”. Una intenció extraordinàriament ambiciosa.

¿Val la pena resseguir les petjades de la porqueria retòrica que es va abocar aquell abril de 1939 fins a la premsa dels nostres dies? ¿Algú està disposat a obrir La Razón, l’ Abc o El Mundo (i, en ocasions, El País ) per escandalitzar-se perquè els detritus retòrics i ideològics del franquisme pur i dur (i el falangisme) de 1939 encara arriben fins als nostres dies? No val la pena. No cal perdre-hi el temps. Ja fa molts anys (per posar una data recent, probablement des del 2006) que el francofalangisme més descarnat (no tant en la seva versió feixista, però sí en la seva versió nacionalista, xenòfoba i supremacista) ha reaparegut als grans mitjans espanyols i també en moltes empreses editorials. El discurs de l’odi de 1939 (i abans: està perfectament documentat des del començament de la guerra) el retrobem en l’“¡A por ellos!” embogit d’una colla de civils que aplaudien les expedicions de la Guàrdia Civil que pujaven cap al “nordeste” a posar ordre. O en els mítings en què es pronuncia la paraula separatista com qui escup a terra.

Cargando
No hay anuncios

Gairebé tot el que vulgueu llegir, avui, d’aquesta memòria de la infàmia, ho trobareu en original l’any 1939. Per què anar a buscar la còpia, quan pots anar a la font? Un dels exemples més diàfans és el del ministre Josep Borrell. Com a bon nacionalista radical (espanyol, naturalment), va anar a buscar la metàfora quirúrgica: “Antes de coser las heridas, hay que desinfectarlas, si no, se pudren” (15 de desembre de 2017). Això és una imitació d’aficionat de Víctor Ruiz Albéniz ( Tebib Arrumi, avi de l’exministre Alberto Ruiz-Gallardón; el Día de la Victoria també té continuïtats genealògiques): “Un castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y del separatismo... como único remedio para extirpar esos dos cánceres por el termocauterio implacable”.

Però en podeu trobar d’altres. Llegiu, per exemple, Víctor d’Ors, fill de Xènius, el Pantarca, en plena Guerra Civil: l’assumpte de la llengua catalana “es un problema radical - de raíz - que radicalmente debe ser resuelto. Y no caben términos medios. No vale decir: «autonomía política, no; administrativa sí»; o bien: «lengua oficial, no, lengua de familia sí». Todo esto son torpezas. No hay Administración sin política, ni lenguaje familiar que no se pueda, y se convierta en efecto, en lengua de cultura. Y una lengua de cultura ¿por qué no ha de tener consagración oficial? No. Vamos a construir la nueva España con solidez sin igual. Y por ello decimos una vez para todas: todo elemento de diferenciación que pueda irremediablemente separar moral o materialmente a los españoles, debe ser evitado y, si es preciso, aniquilado” (13 maig 1937). Naturalment que sí! El 2018 (81 anys més tard), l’intel·lectual orgànic del nacionalisme espanyol (passat per Harvard i Esade, diuen) José Luis Álvarez adoctrina: “Existe una batalla que sorprendrerá a los soberanistas, que piensan que el constitucionalismo no se atreverá a ello. [...] Es la confrontación máxima, concentrada, final. Esta batalla es llevar una reforma constitucional que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua”. El fill de D’Ors ho plantejava per la via de les armes i la força de la victòria militar. Aquest tal José Luis Álvarez ens ho planteja per la via de la “mayoría constitucional” (PP+PSOE+Ciutadans) i la força aclaparadora d’aquesta majoria.

Cargando
No hay anuncios

El pas del temps ens ha ensenyat que en el Día de la Victoria de cada any (perquè cada any, a partir de 1939, n’hi va haver un), es van anar oblidant els anarquistes, els comunistes, els francmaçons, les Brigades Internacionals, els mestres reformistes, Federico García Lorca i La Barraca, la reforma agrària i una economia moderna. Tot això, que va estar en el magma retòric de la sublevació traïdora contra la República, va anar desapareixent dels discursos. De tots els enemics de l’España Una, Grande y Libre, només en va subsistir un: “Los 40 años de culpable exaltación de falsedades históricas y de criminal deformación de sanos y nobles apegos a tradiciones sagradas, y a usos y costumbres que fueron siempre la esencia misma del patriotismo español”. Això ho escrivien, ai las!, dos catalans tan il·lustres y de “rancio abolengo” com Miquel Mateu i Pla (alcalde de Barcelona) i Josep M. Milà i Camps (president de la Diputació Provincial). El bo del cas és que, l’any 2019, hi ha historiadors professionals que ho signarien a ulls clucs.

Sense cap mena de dubte, el Día de Victoria ha durat dècades.