28/01/2018

La democràcia com a coartada

FESTA. En aquest món desigual, les diferències potser han empetitit a nivell global, però s’han fet més profundes més a prop: en la desigualtat entre europeus, en l’empobriment dels que treballen, en la impunitat dels que van provocar tot aquest desastre financer i dels que es van enriquir il·lícitament entre tanta cobdícia o es van embrutar amb sobres, obres i favors que finançaven campanyes electorals, decisions polítiques i entramats de poder. Uns es van sentir agreujats per la vergonya de l’escàndol, altres per haver de pagar l’abús d’uns quants amb retallades socials, salarials i d’esperances, i els de més enllà perquè els van explicar que eren ells, treballadors de més al nord, els que haurien de finançar la ressaca de tanta festa. Els rics van callar. Les societats s’han dividit. La desconfiança entre uns i altres s’ha eixamplat, i les divisions europees -geogràfiques i socials- s’enquisten a cada nou problema.

Però, tard o d’hora, la festa sempre torna. Per a uns quants. En forma de comptes de rendiments, d’amnisties fiscals, protegida pels statu quo polítics i mediàtics, o vestida d’excés i prepotència -quan en realitat es tracta de delictes flagrants-. Festes financeres, confetis d’una esmicolada separació de poders o assetjaments exercits per un selecte autoanomenat Club dels Presidents, aplegats per fer “beneficència” políticament incorrecta. És la festa de la impunitat.

Cargando
No hay anuncios

AMENAÇA. Fa només un any, Donald Trump era una amenaça per a l’elit de Davos. Avui, quan escolta el president dels Estats Units asseguda en un auditori, aquesta mateixa elit ja només sent la música dels rèdits de la rebaixa d’impostos. Encara que als Estats Units fa temps que ja no en diuen rebaixa sinó alleujament fiscal ( tax relief ) perquè, com va reconèixer Lakov, els republicans van guanyar fàcilment la partida d’imposar el marc mental que concep els impostos com un mal que cal alleujar.

El comandant en cap d’un país en retirada visita Davos convertit en el “venedor en cap” -com l’ha batejat l’editorialista del Financial Times, Gideon Rachman- que reclama més inversions al seu país. I, al so del diner, s’hi han apuntat empresaris europeus i executius agraïts de poder augmentar els beneficis. L’amenaça Trump es relativitza. No importa el que digui mentre faci el que convé. Al cap i a la fi, Trump és el símptoma, no la causa. De l’ Amèrica primer que el va portar a la Casa Blanca a la política del “milionaris primer”, denunciava la directora d’Intermón Oxfam.

Cargando
No hay anuncios

EROSIÓ. Trump és el president que va intuir l’enuig de molts americans i el va transformar en triomf electoral. Per això avui un 72% de republicans creuen que Trump és “un bon model” per als seus fills (segons una recent enquesta d’una universitat nord-americana) i un 80% li reconeixen “lideratge moral”.

És la victòria de la desconfiança. L’elogi de la vulgaritat. Segons el Pew Research, el 49% dels republicans i el 55% dels demòcrates asseguren que tenen “por” de l’altre partit. Societats partides pel mig i polaritzades. I no només als Estats Units.

Cargando
No hay anuncios

La política com a reality show, com Berlusconi tornant a moure els fils de la cursa electoral italiana. El vot com a càstig que col·loca populistes i dretes xenòfobes en governs i presidències de la Unió Europea. I tot amb la democràcia com a coartada.

El problema és que “l’esforç de molts governs per subvertir la democràcia és legal i compta amb l’aprovació del legislatiu i l’acceptació dels tribunals”, escriuen els autors del llibre How democracies die [Com moren les democràcies]. No ho fan en un moment concret sinó “per erosió”. I ja fa temps que dura.