Contra què, fins quan, per qui

“Quaranta anys de cul i d’ignomínia;

quaranta anys de cabotada indigna;

quaranta anys amb faixí i amb medalles...”

Vicent Andrés Estellés

Diuen que les preguntes més senzilles -i més raonades i més raonables- són sovint les més difícils de respondre: aquest poble pot decidir lliurement i sobiranament el seu futur en un referèndum, sí o no? L’actual tauler polític, sota la mirada de qualsevol observador extern, deixa una paradoxa evident: que, a banda i banda, s’invoca sovint el mateix principi de legalitat i de defensa de l’estat de dret. Surrealista? No pas. Fonamentalment perquè la llei no és el motiu en disputa sinó l’estri utilitari amb què es nega o s’habilita el debat democràtic i la possibilitat de canvi. I poca cosa més. Aquest no és un debat sobre ordenament jurídic sinó sobre on rau la sobirania política. La Natza Farré, sublim, ho rebla i sintetitza: “Que votar resulti un acte de desobediència en una democràcia és una anomalia prou explícita per prendre una posició radical”.

El que passa és més senzill i més brutal: que mentre els uns invoquen la infanteria, la marina i l’aviació, els altres només invoquem urnes. I en aquest matís gens menyspreable rau tot. Perquè el conflicte no és jurídico-legal sinó de base política. I la llei és la cuirassa en què s’escuden els qui volen que no passi res, que no canviï mai res i que no es mogui ningú enlloc. Perquè, esclar, el que pretenem resoldre és un conflicte relatiu a les possibilitats de democràcia i sobirania: ¿la societat catalana pot decidir per ella mateixa el seu futur o no? Qui vol fer alguna cosa cerca un estri, qui no, una excusa, diu el proverbi àrab. En una banda, doncs, els que volem les urnes -amb el sí o amb el no, que aquest hauria de ser el debat clau fonamental sobre quin futur i quin país volem- i sota un irrevocable principi de legitimitat democràtica: el poble és qui decideix i qui més ordena, Grândola, Vila Morena. A l’altra banda, suspiros de España, el búnquer de l’Estat i totes -totes- les seves ramificacions, clavegueram inclòs, sota el principi gens democràtic, impasible el ademán, de la nacionalista unidad de España que Franco es va encarregar de deixar lligada i relligada. Lligant-nos-hi a totes i tots amb pany i forrellat i soroll de sabres. L’estaca, que diria l’estimat Lluís Llach, la que encara cal tombar.

Per això el debat polític despulla alguns detalls absurds. Diuen alguns que ens deixarien ser -principi de concessió atorgada, és a dir, sobirania zero- una nació cultural però sense dret a decidir: és a dir, un cos sense cervell, una bici sense rodes, una federació sense federats. Una vitrina buida en un museu tancat. És aleshores quan retrunyen les preguntes més senzilles: ¿pot o no pot aquest poble decidir lliurement el seu destí?, ¿ens podem governar o ens governaran?, ¿decidirem o altres decidiran per nosaltres?, ¿no havíem quedat a les places que calia tombar el règim?, ¿que no calia demanar permís per ser lliures ni perdó per ser-ho?, ¿que sense sobirania no es pot decidir res?, ¿que sense sobirania, avís per a navegants, no es pot ser d’esquerres?

I, molt més encara, al moll de l’os i al rovell de l’ou. Perquè el debat català -d’altra banda, l’anomalia espanyolista- no té res de particular ni de local: és la rèplica d’un debat global, que manté el món entre la por i l’esperança, entre l’immobilisme i la transformació, entre la neurastènica -i falsa- seguretat i l’aprofundiment democràtic. Remet al dilema del segle XXI i, especialment, a allò que sacseja i destrossa el sud europeu: entre la tirania dels mercats i l’ofec dels estats, ¿és possible encara la sobirania dels pobles i la dignitat de les persones?, ¿és possible bastir comunitats polítiques que generin llibertat i justícia social?, ¿és possible obrir un procés constituent per encetar una nova etapa que deixi enrere el cràter de la corrupció i la metàstasi de les desigualtats socials, i permeti recuperar la sobirania, tombada a cada sentència del Constitucional?

El darrer acte de campanya contraprogramada ha estat el triplet del règim todos juntos y en unión de dimecres passat. González, Aznar, Zapatero: el de la X, el de la guerra i el de l’impune rescat bancari. Corprenedor com ens fan acumular raons. Ja ho aclaria Ramoneda en aquestes pàgines dimecres passat: “La independència de Catalunyaés certament l’únic projecte subversiu -de qüestionament radical de l’Estat- que hi ha en l’escena política espanyola; però el procés sobiranista no és una revolució sinó un projecte de ruptura democràtica”. Tal qual, com diu fa anys contra els panys August Gil Matamala: el debat de la glorificada Transició remetia a esclarir “si obria una nova etapa idíl·lica democràtica que s’anirà regenerant sobre ella mateixa o bé era una forma transitòria nascuda de circumstàncies i equilibris que està definitivament vinculada a una concepció autoritària i de defensa tancada de la unidad de España i el capitalisme com a forma indiscutible d’organització social”. Fa anys, massa anys i potser des del principi, que sabem que és la segona. I, mentrestant, plouen discursets del rei a les Corts amb relats mítics, silencis letals i oblits vergonyants: només un exemple, cap referència a les 188 víctimes de la violència ultra i policial de la pacífica Transició. Reforma o ruptura, se’n deia aleshores, en plena tamborinada de la Transició. Avui, en perspectiva kafkiana i salvant les necessàries distàncies, podríem dir que el dilema és encara pitjor: ruptura o statu quo. Que canviï alguna cosa o que tot resti igual.

Arribar on som no ha estat fàcil. L’anomenat Procés va néixer al carrer, on es va desplegar participat per milers de persones, i és al carrer -on tot comença, on tot acaba, on tot sempre torna a començar- on es podrà consumar. Sí, l’única garantia de sortir-nos-en -ahir, avui, demà- serà la gent. Arribar on som ha costat, sí, però avui ningú podrà negar que aquest país s’ha autoconvocat a decidir, vuitanta anys després, si volem ser de nou república. Preguntes senzilles: contra què?; fins quan?; per qui? Contra un estat demofòbic i fins que ens deixin en pau. Per qui? Aquesta queda encara més clara: pels qui ens van precedir en la lluita, en condicions molt pitjors. I pels qui vindran, en condicions molt millors. Això és el que ens juguem l’1 d’octubre.