14/03/2020

La credibilitat dels governs i el coronavirus

El món no s’acaba. Tranquil·litat i bons aliments. En situacions excepcionals és quan més falta fa el sentit comú. Per desgràcia, el canvi de la passivitat a la sobreactuació que han demostrat els nostres governants no hi ajuda gaire. El divendres va resultar decebedor: al matí el president Sánchez anunciava un “estat d’alarma” sense concretar res, cosa que naturalment va crear molta alarma entre la gent. Al vespre, el president Torra anunciava el “confinament de tot Catalunya” sense tenir capacitat per activar-lo, cosa que va acabar d’ampliar el desconcert. Tant el govern català com l’espanyol pocs dies enrere havien minimitzat el perill donant a entendre que tot estava sota control. Amb la corba de contagis disparada, s’han vist empesos a donar la cara, però han fet passar les paraules per davant dels fets. Si no ho tens tot lligat (l’estat d’alarma o el confinament total), no ho diguis: les paraules sense fets acaben sonant a retòrica buida. No tothom és Churchill o Tarradellas. Has de tenir molta credibilitat perquè la gent et segueixi en situacions de crisi, de sacsejada, d’incertesa. I no és el cas en cap dels dos casos. Si no la tens, val més que et limitis a actuar amb coherència, pas a pas, decisió a decisió, cosa que t’acabarà donant la credibilitat.

Vivim temps de crisi general de la credibilitat, de màxima desconfiança cap al poder, cap als mitjans de comunicació, cap als experts, cap als metges, cap a tot. L’autoritat, així en genèric, està sota sospita. Això va fer que gairebé tots menyspreéssim l’alerta científica sobre el perill letal del coronavirus. Primer ho vam veure a la Xina i vam pensar, amb aires de superioritat egoista: és cosa seva, ineptes, a veure com s’ho fan, mare meva quina una n’han muntat! Després, a poc a poc, va començar a estendre’s pel món i l’OMS anava dient que anava de veres, però no li fèiem cas. De cop va arribar a Itàlia, que sentim com un país proper, i ràpidament se’ls va escapar de les mans. I ara ja la tenim aquí, l’epidèmia, en tota la seva cruesa. Imparable, penetrant, insidiosa, mortífera. Generant por, confinaments, incertesa, amb un cost humà, social i econòmic preocupants. La patacada és immensa.

Cargando
No hay anuncios

Amb el virus campant entre nosaltres, el país paralitzat i el sistema sanitari al caire del col·lapse, la desconfiança múrria en què ens havíem instal·lat ja no serveix de res. Comencem a entendre que no només ha resultat inútil, sinó directament contraproduent. Si haguéssim escoltat una mica més. Governants i governats ens hem retroalimentat en la nostra confiada desconfiança, tot i que tampoc podem flagel·lar-nos: potser no era tan fàcil encertar el diagnòstic sobre què calia fer. Entre l’alarmisme i la passivitat, on era el punt mitjà? La veritat és que els epidemiòlegs tampoc semblava que es posessin d’acord.

No és senzill assumir el lideratge en situacions així. En realitat no hi ha cap país que puguem posar com a exemple per com ha afrontat el coronavirus. Els xinesos van passar de negar-ho a purgar la classe política de Wuhan. Finalment se n’han sortit gràcies a mesures dràstiques només possibles en una dictadura. A Europa ha estat un campi qui pugui, amb Itàlia com a avantguarda del desastre i nòrdics i portuguesos com els més amatents. Trump i Johnson durant dies van fer veure que allò no els afectava... En fi.

Cargando
No hay anuncios

Afortunadament, la gent toca de peus a terra. I fa el que toca: quedar-se a casa. Això no vol dir que molts no estiguin al peu del canó: el personal mèdic, escombriaires, tot el sector de l’alimentació, la pagesia, els transportistes, les forces d’ordre, sectors com l’energètic, les benzineres, els trens, els cuidadors de la gent gran, els periodistes... El món no s’atura. El que no sé és si haurem après la lliçó: el meu escepticisme creix a un ritme força més ràpid que el de contagiats del coronavirus.