‘Conte d’hivern’: una tragèdia amb final feliç, o gairebé

BarcelonaConte d’hivern és una obra peculiar, ja que comença com una tragèdia per virar, al quart acte, cap la comèdia pastoral amb final feliç. O gairebé, perquè ningú podrà ressuscitar Mamilius, el fill de Leontes, que mor després que el seu pare negui l’Oracle. El director, Declan Donnellan, apunta un últim record per a ell en el final d’aquest estimulant espectacle: compon una mena de pietat escultòrica amb la falsa estàtua de la reina Hermione i fa que el nen s’incorpori al conjunt, en una bellíssima i emocionant escena de redempció.

L’austeritat escenogràfica, i no obstant d’una enorme eficàcia per la composició visual, la naturalitat dels intèrprets per acostar la poètica de l’autor i la intel·ligència a l’hora de manejar el temps escènic són les virtuts de Cheek by Jowl, la companyia britànica més internacional. Només una gran caixa blanca al bell mig de l’escenari despullat i tres banquetes per explica la història de Leontes, rei de Sicília, que, com un Otel·lo sense Iago, embogeix d’una increïble gelosia -aquí tractada amb humor- que destrossarà tant la seva vida familiar com l’amistat amb el rei de Bohèmia, Polixenes.

Shakespeare domina com ningú les accions i els personatges secundaris. I per això Donnellan fa brillar personatges com el divertit lladre Autolycus, que hi posa les cançons, o el pastor Antigonus, que és qui trobarà i criarà com a filla pròpia Perdita, el nadó d’Hermione abandonat a la platja de Bohèmia. Un pastor que es penedeix de l’adolescència, com qualsevol que l’ha patit, és un detall que demostra l’intens coneixement de la natura humana del bard. Una deliciosa vetllada.

‘The Winter's Tale’

Teatre-Auditori de Sant Cugat, 12 de febrer