25/09/2016

Confiança i futur

Dimecres, dia 28, el president Puigdemont se sotmet a una qüestió de confiança que tot sembla indicar que superarà aritmèticament. Comptarà amb els 72 vots favorables de les formacions independentistes i l’única incògnita és saber què faran la resta de formacions. Suposo que tot dependrà del contingut del discurs del president i de les propostes que faci.

Encara que no tingui cap rellevància, jo tinc tota la confiança que el discurs del president ens sorprendrà gratament. A hores d’ara ja ha deixat entreveure algunes de les propostes que farà. Ha parlat molt del referèndum i, alguna vegada, de la possibilitat d’intentar fer-lo de forma acordada amb l’estat espanyol.

Cargando
No hay anuncios

En aquests mesos que han passat des de la seva investidura, el president ja ha donat mostres del seu enginy, de la seva ironia i també de la seva gosadia, però crec que en el debat sobre la qüestió de confiança superarà la majoria d’expectatives.

No ho té fàcil. Ha de fer una cosa propera a la quadratura del cercle, però en política -almenys en l’època actual- ens ho podem esperar tot. Ha de trobar la manera de mantenir intacte el full de ruta del seu govern, que no és altre que el de Junts pel Sí i, per tant, és el mateix que va sortir de la tanda de reunions de la Taula de Forces Polítiques i Socials per l’Estat Propi que, a iniciativa de l’ANC, va tenir lloc des de l’octubre del 2014 fins al març del 2015. Però ho ha de saber fer incorporant noves propostes que, alhora, satisfacin la principal reivindicació popular expressada en la passada Diada i puguin incorporar al procés les noves formacions polítiques que han sorgit amb força en aquest darrer any. I ha d’anar-se acostant a formes i maneres que siguin homologables internacionalment.

Cargando
No hay anuncios

La celebració del referèndum d’autodeterminació -o l’exercici del dret a decidir sobre el futur polític de Catalunya, en versió suau- es convertirà, n’estic segur, en l’eix vertebrador de les propostes del president per als propers mesos. Però estic segur que ho concretarà molt més i que posarà terminis a cada pas.

El primer pas pot ser obrir negociacions amb l’Estat per intentar, per darrera vegada i amb un termini tancat -abans de l’estiu del 2017?-, la celebració acordada d’aquest referèndum. De les diverses opcions existents, preferiria que ho proposés com una iniciativa del Parlament, per allò de sumar el màxim nombre de forces. CSQP tindria molt difícil d’escapolir-se d’aquesta proposta i no acabar sumant-s’hi, i fins i tot el que queda del PSC hauria d’estudiar si aprofita aquesta darrera oportunitat per separar-se de les forces reaccionàries que neguen la possibilitat de solucionar aquest afer per la via de les urnes. Però tampoc faria escarafalls si decideix saltar-se els procediments constitucionals i ho acaba fent com una iniciativa del Govern o del mateix president. Els efectes perseguits, sobretot a nivell internacional, serien molt semblants i no sé veure CSQP criticant la iniciativa i desmarcant-se’n, almenys sense que les tensions internes esclatessin definitivament i s’acabés trencant la joguina creada a partir de moltes indefinicions i de plantejaments excessivament primaris i obsolets.

Cargando
No hay anuncios

Intueixo una proposta amb un calendari que fa vertigen. I potser ja era hora que tornéssim a la regla que s’ha complert escrupolosament fins ara: el procés ha anat bé mentre n’hem escrit el guió i marcat el ritme. I crec que d’això es tractarà en les propostes per superar la moció de confiança. Si com és de suposar, la resposta de l’Estat segueix sent una rotunda i sorollosa negativa a qualsevol acord en aquesta direcció, espero que el president Puigdemont anunciï que serà la mateixa Generalitat la que convocarà aquest referèndum i que considerarà vinculant el seu resultat, de manera que la victòria del sí comportarà la immediata declaració d’independència i l’aprovació del paquet de lleis que garanteixin la seguretat jurídica i el funcionament normal del país en l’etapa constituent que s’obrirà en el mateix moment de la declaració.

Si, com també és de preveure, l’Estat actua violentament -compte, em refereixo a violència institucional, política i jurídica- i no podem celebrar el referèndum en unes condicions de plena normalitat democràtica, s’haurà de passar directament a la declaració d’independència i, en tot cas, és aquí on es pot produir la quadratura del cercle (polític): la declaració d’independència ha de representar la convocatòria d’eleccions constituents i, el mateix dia, la celebració del referèndum de ratificació de la independència.

Cargando
No hay anuncios

Mentrestant, tenim molta feina per fer. Amb aquest calendari, el procés constituent, en la seva primera fase de participació ciutadana, disposa de prou temps per fer les coses ben fetes i lliurar les conclusions al Parlament que sorgeixi de les eleccions constituents. Però toca posar-se a treballar l’endemà de superar la moció de confiança.

Hi ha una altra feina que el país ha de fer en aquest temps: el conjunt de forces d’esquerra han de debatre i acordar el seu paper -i la seva estratègia electoral- en el nou estat. I aquí sí que queda poc temps. Nou mesos justos per parir un projecte engrescador, creïble, renovat de baix a dalt, que sigui capaç de donar noves respostes a nivell nacional i internacional. De moment, semblem lluny del camí correcte. Uns intentant la vella estratègia del pal de paller que absorbeix tot el que es mou... (sovint a la recerca de la menjadora), uns altres disputant-se el control i lideratge d’un espai creat més per la voluntat de canvi que per propostes realment innovadores i, finalment, uns tercers que lluiten per sortir de la marginalitat en què els volen mantenir els altres i en què, malauradament, molts d’ells ja es troben bé.

Cargando
No hay anuncios

Cada cop més, el panorama polític s’assembla -en aquest aspecte- al de finals dels anys setanta, en la famosa i cada cop menys exemplar Transició, quan PSC i PSUC es disputaven l’hegemonia i va aparèixer la Convergència que va acabar governant 23 anys seguits. Deu ser cosa del destí o de la nostra peculiar manera de ser. Els que es diuen d’esquerres van dividits i sovint enfrontats i els que els diuen de dretes, sempre minoritaris en aquest país, hi surten guanyant. Déu n’hi do la feina que ens queda!