Potser sí que estem un pèl encallats

COM UN EMBÚS gegant de trànsit del qual no pots escapar. Com l’ascensor que s’atura de sobte i no et deixa aire. Com quan ets en una cua llarga que no avança i els que l’atenien decideixen anar a esmorzar. Com aquell malson en què caus i caus per un precipici i mai no toques fons. Com el túnel que s’ha quedat sense llum al final. Com la relació encallada en el passat que ni progressa ni es dilueix. Com la conversa impossible sense cap punt d’entesa ni de connexió, que no troba desenllaç. Com l’enemic que se t’ha fet sol i mai desapareix del tot. Com el cotxe atrapat al fang, quan la roda rellisca i no hi ha manera de sortir del sot. Com l’espera eterna d’unes proves que podrien tenir escrit el teu destí i que et portaran a unes noves proves i una nova espera. Com quan ets a les ordres del que ni fa ni deixa fer. Com l’obra de teatre que se’t fa insuportable al primer acte i de sobte descobreixes que en tindrà tres. Com quan canvies la bombeta, encens l’interruptor per provar-la i es torna a fondre. Com quan volies aclarir un malentès i n’acabes creant un de més gros. Com quan plou fang. Com la tassa de vàter embussada que vessa cada cop que la intentes desembussar. Com aquella xafogor que se t’arrapa i no et deixa ni pensar com pots calmar-la. Com el mastegar de xiclet del veí de butaca de cinema, que se’t fica al cervell i t’impedeix entendre la pel·lícula. Com la cançó que no suportes i no pots deixar de cantar. Com el dia de la marmota. Com la gent que no para de repetir que el que passa els recorda el dia de la marmota. Com la gent que no para de repetir que el que passa els recorda la gent que no para de repetir que el que passa els recorda el dia de la marmota.

Però, a part d’això, la resta molt bé. I ens en sortirem, esclar.