Burquinis, penedides i carteristes

El lector es deu preguntar amb raó què tenen a veure els tres termes del títol, deixant de banda que estan relacionats amb fets ocorreguts durant l’estiu i que afecten les dones. Doncs bé, el fet és que hi ha un fil conductor que els uneix, però per argumentar-ho és convenient que primer definim els conceptes.

Aquest estiu, precisament, es va desencadenar la polèmica sobre com havíem d’anar vestits a la platja, què era permès de portar i/o en tot cas si es podia prohibir alguna manera de vestir. Va ser a França especialment on va esclatar la batalla del burquini, aquest vestit de bany dissenyat per a dones musulmanes que tapa tot el cos excepte la cara, les mans i els peus. Diversos municipis francesos en van prohibir l’ús, al·legant que suposava un risc per a l’ordre públic. També es van adduir altres motius, com els higiènics o seculars (és a dir, que no s’exhibissin símbols religiosos). Però en el debat també hi havia subjacent la idea que el burquini atemptava contra la llibertat i la igualtat de les dones.

Finalment, el Consell d’Estat francès va suspendre la prohibició d’aquesta peça de vestir decretada per alguns ajuntaments, ja que considerava que era “un atemptat greu i evident contra les llibertats fonamentals com el dret de consciència, la llibertat de moviment i la llibertat individual”. Amb això, però, la qüestió no va quedar tancada i la polèmica no es va resoldre.

Va ser també durant les vacances estiuenques que es va publicar Madres arrepentidas, d’Orna Donath, que en veure la llum l’any passat a Alemanya ja havia generat un fort debat a les xarxes socials -feu una cerca, si no, del hashtag #regrettingmotherhood -. Val a dir que a Alemanya ja fa molt temps que les dones que volen tenir una carrera professional brillant renuncien sovint a tenir fills.

En tot cas, el més important d’aquesta investigació qualitativa és que trenca el tabú sobre la decisió de la maternitat, ja que es pregunta si és possible arribar-se’n a penedir sense que això signifiqui necessàriament que siguis una mala mare o que no estimis els fills que has tingut. La idea té més a veure amb el fet que potser la maternitat et va impedir, en un moment determinat, de viure la vida tal com l’havies somniat o com t’hauria agradat viure-la.

El tercer terme citat fa referència a les notícies, també d’aquest estiu, que alertaven de l’augment considerable de carteristes, especialment al metro i a les botigues de moda. Qui són aquestes dones que viuen sense por, que van ben vestides, que saben el que es fan i les conseqüències que té un furt sense violència de valor inferior a 400 euros i que a més sempre tenen un pla per escapar?

Tornant al plantejament inicial: què és el que tenen en comú aquestes tres categories de dones? Per a mi, sens dubte, és la llibertat, o, més ben dit, l’absència de llibertat. Quan una dona utilitza el burca és possible que ho faci per iniciativa pròpia i que defensi la seva postura; ara bé, què passaria si es negués a posar-se’l? A ningú se li escapa la rigidesa que certes normes poden arribar a tenir en la cultura musulmana i la imposició que moltes de les seves dones pateixen. N’hi ha prou preguntant-se què passaria si es rebel·lessin i, en aquest sentit, en coneixem molts exemples...

També aquí, a Occident, tenim molt a dir del culte a la maternitat i de com arriba a ser de difícil per a moltes dones negar-se a tenir fills. Jo vinc d’una època en què això era inqüestionable perquè formava part d’unes regles establertes, i imagino que qui s’hi va rebel·lar també ho va pagar molt car en el seu moment. Recordo que, de petita, vaig anar a una escola rural alemanya (Bauernschule) i que totes les meves amigues d’allà es van casar i van tenir fills i cap no va fer estudis superiors ni va treballar. Quan, anys després, vaig anar a la universitat, també alemanya, moltes de les meves companyes d’universitat que havien decidit fer una carrera professional van renunciar a tenir fills. També en aquest cas caldria matisar molt sobre la llibertat d’aquestes decisions.

Pel que fa a les carteristes que han aparegut aquest estiu a Barcelona i que segons sembla vénen principalment de Romania i Bulgària, no conec més detalls sobre la seva procedència o forma de vida, però em pregunto si són lliures en la seva actuació o si, per contra, pertanyen a determinades xarxes mafioses i cada nit han d’entregar els guanys al seu cap.

Que difícil que es fa la definició de llibertat i, encara més, exercir-la. Em quedo amb el que va dir Aristòtil: “El que hagi superat les seves pors serà veritablement lliure”.