15/11/2020

Autors i lectors

N o he tornat a llegir Cien años de soledad. Vaig llegir la novel·la a la universitat, me’n vaig enamorar, com gairebé tothom, i mai l’he rellegit. Amb ella vaig llegir els relats escrits per Gabriel García Márquez al voltant de Cien años de soledad. Recordo amb especial detall La hojarasca i El coronel no tiene quien le escriba. Eren relats excel·lents, però tampoc els he rellegit mai. Amb posterioritat vaig llegir altres textos de García Márquez. Relato de un náufrago i El otoño del patriarca em van agradar molt. Altres narracions em van agradar menys, però no van soscavar la imatge que tinc de García Márquez com un gran escriptor, un extraordinari escriptor fins i tot.

Llavors, per què no he tornat a llegir Cien años de soledad? És difícil de dir, tot i que crec que és una qüestió que no incumbeix tant l’autor com el lector. En aquest cas: jo. No he temut que em defraudés, ja que un mestre de tal envergadura no pot defraudar. Més aviat he temut que em desconcertés posant davant del mirall dos moments de la meva vida: aquell en què un text em va seduir i aquell en què jo miro en una direcció molt diferent de la del text. Aquell en el qual un llibre es fa imprescindible i aquell en el qual aquest mateix llibre deixa de ser necessari.

Cargando
No hay anuncios

Recordo Cien años de soledad com un text meravellosament barroc, clafit d’imatges exuberants i de descripcions fantàstiques. Potser aquest és el motiu de l’antiga atracció i la posterior retracció. A partir d’un determinat moment m’allunyo del gust pel barroquisme, sobretot en literatura. Em trobo més còmode davant l’austeritat narrativa. La simplicitat, si va acompanyada d’excel·lència, em commou; el barroquisme, si m’embafa, és un obstacle per a l’emoció. Tot i així, reconec que potser he sigut injust amb Cien años de soledad al relacionar-lo amb aquestes sensacions i que una nova lectura de la novel·la dissiparia els fantasmes. 