Antoni Tàpies (1977)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDarrera els silencis del pintor Antoni Tàpies hi plana la tradició catalana enfebrada, la tradició de l'alquímia, i el neguit de l'aventura i la tenebrositat. En Tàpies dóna a la seva obra la dimensió del gest tràgic, com si la vida que l'envoltés li fes mal. Capaç de teoritzar la pròpia obra, de posar ordre a l'impuls artístic, a en Tàpies no li agrada la gent clenxinada i adoctrinada. El volten noms com Picasso i Miró, el poeta Brossa i en Josep Vicenç Foix, el poeta pastisser de Sarrià. També el barretaire Prats i en Josep Lluís Sert. A en Tàpies li ha agradat sempre la música de Wagner i amb en Brossa parlava del músic mentre passejaven sota els fanals esmorteïts i groguencs de la Barcelona de la postguerra. Com diu el crític Alexandre Cirici i Pellicer, una vegada més aquesta petita àrea de l'occident mediterrani ens ha donat, amb el nom d'Antoni Tàpies, una prova de la seva força creadora. [...]

-El tema de les quatre barres és un dels que més ha abundat en la teva obra recent.

-És clar. El catalanisme per mi també ha tingut aquest sentit [col·laborar amb el moviment democràtic estudiantil dels anys 60-70]. Potser abans no ho sabia tant, però també Catalunya és un símbol de llibertat i de democràcia. La història de Catalunya és en realitat la història de la formació de la democràcia, aquest ideal que sempre perseguim i potser no trobarem mai del tot. Les institucions catalanes, ja medievals, són fetes tan essencialment en pro de l'acceptació de la realitat, per protegir fins i tot gent d'altres religions... Les institucions de dret públic, la delegació de poders a les Corts, el govern pactista, tot això, encara que sigui de l'Edat Mitjana, és actualíssim, encara ho estem paint.

-I ho covem..

-Per tant, per mi, estimar Catalunya és estimar la democràcia i la llibertat. [...]