Hostilitat al viu, elogi al mort

LA COINCIDÈNCIA DE la mort d’Agustí Montal amb el primer aniversari de la de Johan Cruyff ha omplert pàgines amb ració doble d’elogis fúnebres i reconeixements nostàlgics. Ja se sap: fem servir la mort com una malla d’hipocresia social que reté tots els ressentiments, hostilitats, aversions i enemistats amb què els vius van relacionar-se amb el mort i només filtra el perfil bo del finat. A sobre, la impostura ens fa sentir dignes. És humà, però és trist. Potser és hora de preguntar-nos què en pensarem d’aquells que critiquem o combatem quan ja no hi siguin, i per què la mesquinesa d’estalviar-nos mostres d’afecte o paraules de reconeixement en vida és una força irresistible que guanya la suposada noblesa de la llàgrima en la mort. I potser així disminuirem l’enveja, que fa mal tant a qui la sent com a qui la nota en l’actitud de l’altre.