03/10/2020

Glòria Casaldàliga “La gent del seu voltant deia que el Pere era un sant”

Santedat “SantedatNo veig que hàgim de gastar les nostres energies en fer el procés de beatificació” Incòmode Incòmode“El 2012, amb 84 anys, va acceptar marxar de casa perquè encara rebia amenaces de mort”

Com esteu?

Bé, era una mort prevista, com si diguéssim, no ha sigut ni sobtada ni violenta, com potser ell s’havia imaginat, però no per això deixa de ser trista. I a mesura que van passant els dies notem com aquesta buidor es va fent encara més present, aquest sentiment com d’orfandat. I, per altra banda, ens sentim contents del que el bisbe Pere, el tiet, va deixar en vida i de totes les mostres d’amor que ha rebut des que va morir.

Com van ser els últims anys?

Els tres o quatre darrers anys va quedar molt afectat pel Parkinson, sobretot en la parla, i això va ser bastant difícil, perquè veies que volia parlar però no podia. En una persona xerraire com era ell, que li agradava molt la conversa, el fet de perdre la parla va ser molt dur.

Parli’m dels seus primers records del bisbe Casaldàliga.

Quan ell va marxar al Brasil, l’any 1968, jo era molt petita, tenia 2 anys, i no ho recordo. Esclar, per a nosaltres era un orgull, era el bisbe de Balsareny i ja de ben petites va ser un referent per a la família. La idea que tenies de petita era una fantasia, la d’algú que estava vivint a la selva amb els indis i que ajudava els més pobres. Les cartes que rebíem del Brasil un cop cada mes o cada dos mesos eren com un regal, les llegíem la família, les llegien els veïns... Més endavant va enviar cassets enregistrades amb la seva veu i, si no ho recordo malament, la primera trucada per telèfon va ser quan es va morir la iaia, la seva mare. Fins que el 1988, aprofitant que l’havien cridat a Roma per entrevistar-se amb Joan Pau II, el vam anar a trobar. Alguns es pot dir que el vam conèixer a Roma en aquell viatge.

Cargando
No hay anuncios

Quan preguntava com era que no venia, què li contestaven?

A casa deien que era perquè si venia no podria tornar a entrar al Brasil, perquè a l’època de la dictadura militar estava amenaçat d’expulsió. Els missioners de l’època tornaven al cap de cinc anys. De fet, la seva mare, la meva àvia, el va estar esperant fins que es va morir. Però és que ell al cap de cinc anys de ser al Brasil ja havia pres partit molt clarament contra la dictadura militar, ja havia sigut amenaçat de mort, ja havia sigut nomenat bisbe... i suposo que no va voler deixar la seva gent.

¿Vau saber que l’havien amenaçat de mort i que fins i tot van atemptar contra ell però es van equivocar i van matar una altra persona?

És que va sortir als diaris de l’època. A casa rebien El Correo Catalán i van llegir-ho. De fet, el mossèn de Balsareny va anar a trobar la meva tieta, que tenia una carnisseria, per avisar-la de la notícia i li va dir: “Escolta, ha passat això. La teva mare ho sap?” I la tieta li va dir: “Si surt al diari segur que ja ho ha llegit”. I, efectivament, la iaia ja ho havia llegit. La meva àvia va passar els darrers anys amb un ictus i jo recordo que a la nit cridava el Pere.

Com va ser aquell viatge a Roma el 1988?

Jo ja tenia 22 anys, i el més impactant és que vam parlar com si ens haguéssim vist el dia abans, d’una manera molt propera, amb tota la família. Però això no només ens va passar a nosaltres, sinó que de la gent que el va conèixer tothom diu el mateix, que quan el veies per primera vegada et feia la sensació que ja us coneixíeu de sempre i que quan parlava amb tu eres la persona més important per a ell en aquell moment. Jo ho vaig viure en aquell moment a Roma. Era una mirada tendra que t’escoltava.

Cargando
No hay anuncios

¿Us va explicar res de la seva trobada amb Joan Pau II?

Sí, en va parlar, però veient-ho amb la perspectiva del temps veig que jo no era conscient del que ell s’estava jugant en aquella visita a Roma. El desacord amb el Vaticà venia de temps enrere, de quan no va voler anar a fer la visita ad limina amb tots els bisbes brasilers perquè deia que eren visites que no servien per a gaire res. I al final l’hi van fer anar a ell sol, escandalitzats com estaven a Roma pel seu suport a Nicaragua al moviment de la Revolució Sandinista. De Ratzinger va confessar que era una persona molt intel·ligent i que havien tingut una conversa teològica molt interessant. I de Joan Pau II em va quedar una anècdota: es veu que a la sala on parlaven hi havia una pintura d’un lleó o alguna cosa així i el Papa li va dir: “Encara que t’hagi fet venir fins aquí, jo no soc una fera”.

Més endavant el va visitar un munt de vegades al Brasil.

Sí, la primera vegada que vaig anar-hi va ser l’any 1992. Ens vam trobar amb el Pere a São Paulo perquè ell era allà en unes reunions i vam agafar l’autobús cap a São Félix [do Araguaia]. Dos dies en autobús! Vam fer nit a Goiânia i després cap a São Félix, o sigui que vam tenir temps de fer una bona xerrada. El tros de Goiânia a São Félix va ser com si estigués veient una pel·lícula de l’Oest, amb els homes amb barrets, amb revòlvers... Veies allà els bars, les parades que feia l’autobús per poder menjar alguna cosa o beure un cafè, i llavors aquells milers i milers i milers i milers de quilòmetres de terra sense res, i a l’agost, que és l’època de la sega, amb una polseguera a la carretera que t’entrava a tot arreu... Veies terra vermella per tot arreu... En l’últim tros gairebé tothom el coneixia, i la capacitat que tenia ell també de reconèixer i de recordar-se de la família i l’amistat que tenia amb els xofers de l’autobús eren molt grans.

Com era la seva casa a São Félix?

Molt digna, de fang. Ell dormia en una habitació que no tenia porta, només hi havia una cortina. Dormia en un llit petit. En un pati molt gran, que és on es cuinava, on es rentaven la roba i els plats, hi havia una taula a la qual el Pere s’asseia per escriure i llegir, encara que hi hagués soroll de qui cuinava o de qui rentava la roba. Tenia una capacitat de concentració impressionant. Tinc una foto del Pere en aquest pati, que és on resava als matins. Ens van passar una foto molt bonica en què hi ha dues nenes de dos o tres anys jugant amb pedretes i el Pere assegut resant.

Cargando
No hay anuncios

¿Vau parlar mai de la por que el matessin?

Sí, però ell tenia molt clar el tema del martiri, que a nosaltres ens costava d’entendre. Fins i tot el papa Pau VI va advertir el govern brasiler: “Qui toca Pere toca Pau”. I ja coneixeu la seva frase: donava la vida per les causes i deia que si havia de passar passaria. Per això sempre es va negar a marxar de casa seva, fins i tot havent rebut amenaces de mort molt clares. Mai no va voler que li posessin ni policia, ni guardaespatlles, ni res d’això. Pensa que el 2012, quan en tenia 84, va acceptar marxar uns mesos perquè encara havia rebut amenaces directes de mort.

La seva frase més coneguda és “Les meves causes valen més que la meva vida”. Quines van ser aquestes causes?

M’agradaria llegir-te-les. Ell les definia així: “Són causes no només meves la terra, l’aigua, l’ecologia, les nacions indígenes, el poble negre, la solidaritat, la verdadera integració continental, l’erradicació de tota marginalització, de tot imperialisme, de tot colonialisme, el diàleg interreligiós i intercultural i la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humà que és l’existència d’un Primer Món i un Tercer Món i un Quart Món, quan som un sol món, la gran família humana, fills de la vida”.

Què en deia la gent quan ell no els sentia?

La gent d’allà, del seu voltant, deia que el Pere era un sant. Un company agustí que va viure amb ell fins a l’últim moment em va escriure: “Amb el Pere hem tingut la sort de viure al Regne de Déu a la terra”. Recordo que la meva mare, quan anàvem a veure’l, sempre li preparava camises, roba interior, però quan arribàvem allà ell deia: “Quantes en porteu? Quatre? Doncs amb dues jo ja en tinc prou”, i les altres dues les donava a qui les necessitava. Sobre això de ser sant, personalment penso que ja ho és. No veig que hàgim de gastar les nostres energies en fer tot aquest procés de beatificació. Si hi ha altres persones que ho volen fer les acompanyarem, però penso que la nostra tasca és més de continuar donant a conèixer les seves causes, de vetllar perquè la seva obra, tant al Brasil com a nivell mundial, sigui coneguda i continuada.

Cargando
No hay anuncios

Des que va morir, hi parla?

Sí. El tinc molt a prop. M’encamina, sí. És una llum que hi ha, que em dona esperança. Ell ho deia molt, i és veritat: en moments durs com pot ser el que ara estem passant ajuda veure la llum de l’esperança.

Anirà a veure la seva tomba?

Sí, quan puguem. Tenim ganes de poder abraçar tota la gent de São Félix i de visitar la seva tomba. Ell va demanar expressament ser enterrat en aquell cementiri perquè és el que hi ha més a prop del riu i és on ell havia enterrat molts peons, molts que ningú no sabia ni com es deien i que havien sigut assassinats pels terratinents perquè s’escapaven de la feina d’esclaus, i també indígenes.El riu Araguaia és impressionant, és preciós. Veure sortir el sol en aquell riu és una meravella, i això ens fa feliços. Pensar que ell és allà i que cada dia surt el sol sobre la seva tomba em fa molt feliç.

Perfil

El 8 d’agost va morir el bisbe Pere Casaldàliga (Balsareny, 1928) després d’haver dedicat 52 anys de la seva vida a la gent de São Félix do Araguaia, al Mato Grosso brasiler, d’on era bisbe des del 1972 i on havia arribat el 1968 a fundar-hi una missió claretiana. Per això hem entrevistat la seva neboda Glòria Casaldàliga Riera (Balsareny, 1966), que el va visitar un munt de vegades al Brasil, i li hem demanat per un home a qui, en coherència amb l’Evangeli, l’Església catòlica podria fer sant ( santo subito ) demà mateix. Anirà per llarg, si és que mai ho arriba a ser, perquè precisament per coherència amb la vida de Casaldàliga, autor de frases com ara “En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat”, els que vetllen per la seva memòria no pensen perdre el temps amb paperassa burocràtica vaticana.