Joan Rosell, el president de la CEOE, ha avisat en unes recents declaracions que la independència de Catalunya suposaria una “destrossa” de les relacions humanes a Espanya i que l’àmbit econòmic encara es veuria perjudicat “d’una manera molt més important”. Ha centrat l’atenció, doncs, en l’aspecte humà i sentimental de les relacions, en la dimensió personal i amistosa; i només després s’ha referit als efectes econòmics; ha destacat, això sí, que són el camp fonamental a protegir.
El Sr. Rosell ha estat força actiu i incisiu en les seves intervencions públiques a l’hora de rebaixar l’abast de la “febrada” independentista catalana, i de consignar els riscos i incerteses que la independència de Catalunya comportaria. De fet, és la seva feina. Procurar que el marc social i polític que proporciona tants avantatges als membres de la CEOE -el lobi del bloc econòmic dominant espanyol per antonomàsia- no canviï, si no és en el sentit d’afavorir els seus interessos. I fer veure que aquests interessos dels seus representats són -quina afortunada coincidència!- els interessos del país -Espanya- i els de la ciutadania en general.
L’afirmació del Sr. Rosell sobre les “relacions humanes” constitueix tot un advertiment i conté una absurda presumpció.
Anem a l’advertiment. Es considera implícita l’existència d’unes relacions humanes que hauríem d’endevinar magnífiques, d’una qualitat forjada per segles de contacte. I és aquest llegat el que es veuria de sobte amenaçat per un factor -el procés - que trasbalsaria les condicions polítiques que havien propiciat i conformat aquelles relacions. Així, la independència de Catalunya se’ns presenta estrictament com la destrucció d’un model de relacions que el Sr. Rosell, i la gent benpensant que ell representa, troba immutable i insuperable, i voldria preservar. No hi ha cap descripció acurada de la naturalesa d’aquestes relacions humanes tan especials, ni dels seus efectes universalment benefactors. Ni tampoc de les raons concretes que atribuirien a la independència la introducció del desamor i l’enemistat. Ara, amb les dependències i limitacions actuals, troben que ja anem -van- prou bé. Que ells -el club- ja ho troben tot al punt que els convé -ni que el desplegament argumental resulti pobre i la lírica impostada-, i que més val no tocar res.
Anem ara a la presumpció. Segons el Sr. Rosell i els seus adlàters, la realitat espanyola actual -inclosa la vinculació econòmica, política, cultural i sentimental entre Espanya i Catalunya i les seves respectives ciutadanies- es presenta com una mena de conquesta històrica definitiva. No importa que sigui més filla de la violència i de la imposició que del pacte, o que calgui defensar-la abusant dels instruments de l’estat o negant que els catalans es pronunciïn democràticament. Ells, el lobi, ja han arribat allà on volien ser. Donen per descomptat que la realitat present té una consistència quasi geològica, i ha de quedar exempta de les agitacions històriques convencionals. En la relació entre Espanya i Catalunya l’aposta pel canvi històric es presenta com una irresponsabilitat; queda prohibit. I qualsevol esforç, amenaça o mentida invertits a impedir-lo queda justificat per la condició superior de l’objectiu a servir. La realitat d’una Catalunya només imaginada i imaginable dins d’Espanya, i sotmesa a les condicions que Espanya imposa, resulta tan “valuosa”, tan decisiva per a alguns sectors, que ha estat literalment exclosa de la història; segrestada i encantada, com en un conte de fades.
Rosell ha comentat també la seva convicció que “la majoria de catalans ni volem marxar ni marxarem, i creiem que s’ha d’apostar per «millor junts»”. I ha lamentat que només apareguin als mitjans “els que més criden” i els que representen “les actituds més extremes”. La primera afirmació té una resposta fàcil: si tan clara és la majoria de catalans que volen continuar com estem, que ens deixin votar. Fem el debat i comptem-nos. El 9 de novembre. Sobre “les actituds més extremes”, només l’entenc si es refereix a les seves. Cal ser molt extremista per considerar idíl·liques les “relacions humanes” actuals i assegurar que la independència o la llibertat desencadenarien inevitablement una “destrossa”.
Hi ha relacions d’amistat que no s’alimenten de la dependència ni estan determinades per les vicissituds polítiques. La independència és també la llibertat -personal i col·lectiva- de vincular-te a qui et convé, i de fer-te amic de qui vols sense que cap realitat imposada t’hi obligui.