Adéu al gegant Gandolfini

Barcelona.Va ser un final tan comentat que difícilment pot comptar com a spoiler : Los Soprano s'acabava amb un tall sec a mitja escena que deixava pas a deu ominosos -i inacabables- segons en negre. La vida de l'actor James Gandolfini s'estroncava ahir de matinada amb el mateix tall abrupte després de patir un atac de cor mentre estava de vacances a Itàlia. Tenia 51 anys, un fill adolescent i una nena de vuit mesos.

"Era un home especial, amb gran talent: una persona generosa i carinyosa amb tothom", explicava la cadena HBO, productora de la sèrie que el va catapultar a la fama, en un comunicat. I certament el personatge de Tony Soprano -brutal, violent, aspre- no es pot explicar sense aquella lluïssor d'ulls (uns ulls petits perduts en aquell rostre tan gran) o el somriure una mica infantil que convertien el personatge en summament complex i multidimensional. Hi havia allà dins una bondat que es filtrava en la mirada i que contradeia l'aspecte rude i gegantí.

Los Soprano es va emetre per primer cop entre el 1999 i el 2007 i se la considera com la gran renovadora de les sèries per a adults: la televisió mirava de tu a tu el gran cinema probablement per primer cop. Gandolfini hi interpretava un mafiós sobrepassat per les seves dues famílies , la biològica i la (diguem-ne) laboral. La sèrie contenia escenes de violència insuportable, però també era -alguns defensen que fonamentalment- una comèdia costumista. El 3 de juny els guionistes dels Estats Units la van votar com la millor sèrie mai escrita.

"Crec que molta gent es pot identificar en realitat amb Tony Soprano -explicava Gandolfini en una entrevista al programa Inside the Actors Studio- . És algú que no creu en la religió, no creu en el govern... Només té un codi d'honor i veu que això també s'enfonsa. Està en plena lluita interna". L'intèrpret va recollir molts premis en la pell de Tony Soprano, entre els quals tres Emmy i un Globus d'Or.

Més enllà de Tony Soprano

"M'agrada interpretar personatges com els meus pares. Gent corrent, pencaires. Els advocats o els agents de borsa no m'interessen", explicava. Nascut a Nova Jersey, els seus pares eren d'ascendència italiana i estaven ben orgullosos del seu origen. El nen de la casa -tenia dues germanes més grans- havia d'anar a la universitat. I hi va anar, però el seu camí va fer un gir quan es va deixar convèncer per un amic actor perquè anés a una classe on ensenyaven interpretació amb el mètode Meisner. Va acceptar i va entrar-hi tremolant. I el primer exercici era enfilar una agulla. Va trigar una bona estona. Un cop enfilada, s'hi va passar dos anys, en aquell centre. Més o menys el mateix temps que després va estar gestionant el bar Private Eyes. Gandolfini explicava que aquella experiència va ser important: va passar-se dos anys estudiant la peculiar clientela i memoritzant-ne gestos, i cantarelles. La primera oportunitat seriosa li va arribar a l'obra de Broadway Un tramvia anomenat Desig , al costat de Jessica Lange i Alec Baldwin. Era el 1992. Un any després Tony Scott el reclutava per filmar Amor a boca de canó , en què interpretava un personatge ultraviolent: la seva baralla amb Patricia Arquette va costar cinc dies sencers de rodatge.

Va ser durant i després de Los Soprano que va aconseguir alguns dels seus millors papers, en films com The Mexican , In the loop i L'home que mai va ser allí , dels germans Coen. O més recentment Mata'ls suaument i La nit més fosca . A banda dels seus compromisos personals, lligats a la ciutat de Nova Jersey, va produir dos documentals per a HBO: Alive Day i Wartorn , relacionats tots dos amb els veterans que han sobreviscut una guerra.

(Banda sonora d'aquest obituari: Don't stop believing , de Journey. L'última cançó que va sonar, a mitges, a Los Soprano. )