Acció exterior acadèmica

Per prendre possessió del càrrec, els ambaixadors han d'acreditar-se al país de destí. Acreditar-se no és tan sols presentar les credencials que habiliten la persona; també és establir la legitimitat del govern emissor. Quan Roger Albinyana es queixa que se li tanquen les portes, constata que no és a ell a qui les tanquen sinó al seu govern. La diplomàcia es regeix per uns protocols inalterables, i en aquest terreny Espanya troba facilitats per vetar Catalunya. La Generalitat s'enfronta a una limitació estructural i, doncs, de difícil esmena. La diplomàcia que Catalunya voldria exercir a través d'invents com les oficines exteriors o el Diplocat és una diplomàcia manquée , una quasi diplomàcia. Té l'inconvenient de no basar-se en la reciprocitat i ser, en conseqüència, inacreditable. Si el senyor Albinyana és rebut, posem per cas, pel cònsol dels Estats Units a Barcelona, no ho serà d'ofici. Al marge de les simpaties que pugui generar la hipotètica trobada, no en pot transcendir res de políticament aplicable. I si en lloc de ser atès per un cònsol que té present el context local i els deures de cortesia que se'n deriven, el senyor Albinyana demanés audiència al departament d'estat del qual depèn el consolat, es trobaria no ja amb un cop de porta sinó amb un penjament del telèfon educat però concloent.

Els únics governs de nacions no reconegudes que han aconseguit esdevenir interlocutors dels estats són els situats a l'ull de l'huracà d'algun problema internacional. Primer ho aconseguiren els jueus i ara els palestins. Uns ja tenen estat i els altres estan en camí de tenir-lo. Però Catalunya, comprensiblement, no sembla interessada a fer aquest recorregut. Com a alternativa, Mònica Terribas proposava (ARA, 7 de maig) recuperar la diplomàcia acadèmica en indrets on el discurs pot assolir transcendència política, com era el cas dels liquidats observatoris de Stanford i de la London School of Economics. D'aquesta transcendència en dóna fe l'escàndol de la professora Clara Ponsatí. La seva expulsió de la càtedra Príncipe de Asturias de la Universitat de Georgetown (per cert, sense que el detentor del nom de la càtedra s'hi hagi pronunciat) mostra diàfanament el que pot esperar Catalunya quan la llibertat de càtedra depèn d'un ministeri espanyol. Jo mateix podria explicar coses sobre els intents, no necessàriament barroers, del govern espanyol d'instrumentalitzar les universitats estrangeres. Però aquest no és ara el tema. Com no ho és la pressió que sectors nacionalistes espanyols exerceixen sobre persones i administracions per bloquejar la projecció acadèmica de versions de la realitat que els desagraden. El que m'interessa ara és reblar l'opinió de Terribas sobre la importància d'actuar "en un entorn de prestigi protegit". L'expressió és afortunada. ¿S'atreviria la Brunete mediàtica a atacar el prestigi de Stanford o de la London School? En aquestes i altres universitats on regeix el principi il·lustrat de llibertat acadèmica, cap pressió de cap ministeri pot tancar la porta a ningú. D'aquí la vàlua de tenir-hi algú disposat a obrir-la. I és que no cal ser un estat per accedir al faristol universitari. Tan sols cal posseir solvència intel·lectual.

Per això no s'entén que, quan s'ha pogut burlar el zel de l'Estat acollint-se a un d'aquests prestigis garantits, el mateix govern català hagi pogut atemptar contra la llibertat acadèmica. Parlo de fets. A Stanford, a finals del 2010, la direcció del Patronat Catalunya Món -precursor de l'actual Diplocat- pretengué vetar una conferència d'un prestigiós professor perquè el títol incloïa la paraula autodeterminació . Topà amb les mateixes garanties que, al cap i a la fi, posaven l'Observatori a resguard de les martingales del ministeri. Però els polítics execren tot el que escapa al seu control. I amb l'acció exterior reubicada al departament de Presidència, no sols no s'ha corregit aquella òptica, sinó que s'han sacrificat uns teatres d'acció exterior de primer ordre.

Catalunya ha patit fins fa poc la síndrome del nou ric i ara pateix la del nou pobre. L'esfera pública es desmantella mentre s'invoquen unes fantasmagòriques estructures d'estat. Sembla que la crisi legitimi sacrificar-ho tot a les estretors del moment. No és tan sols una qüestió de dèficit; hi ha alguna cosa inconfessable en la jivarització dels caps i la decapitació del talent. Darrere de certs ajustos hi ha maniobres polítiques al servei de vanitats i rancúnies inconfessables. Així es malversen recursos fabulosos, per incapacitat de capitalitzar les inversions. I un país no és res més que l'experiència que hagi estat capaç d'institucionalitzar i traslladar a les noves generacions. Fer i desfer era la feina inacabable de Penèlope mentre Odisseu era lluny d'Ítaca. I mentre ella teixia i desteixia, el palau era pres pels pretendents.