'Cowboy de Copenhague': la sèrie 'ultracool' i anti-Netflix del director de 'Drive'

En un panorama sobresaturat de sèries poc sorprenents, Netflix s'ha permès el luxe de fitxar Nicolas Winding Refn, gran poeta contemporani de la violència cinematogràfica, que va tastar l'èxit popular gràcies a Drive (2011). Lluny d'aprofitar aquest triomf per instal·lar-se en el cinema mainstream, la carrera posterior del cineasta danès, amb títols com Només Déu perdona i The Neon Demon, es caracteritza per una radicalització de l'estil. L'any 2019 va firmar amb Amazon Prime la seva primera sèrie, la brutal en tots els sentits Too old to die young, una translació del seu imaginari al format episòdic que no es rendia a les convencions de la ficció televisiva.

Ara presenta Cowboy de Copenhague, l'encàrrec de Netflix que suposa també el retorn a la seva Dinamarca natal. En certa manera, NWR (ja signa així als crèdits) entronca amb l'imaginari del submón criminal de Copenhaguen dels seus primers films, sobretot de la trilogia Pusher, la millor saga de thrillers d'acció mai rodada a Europa. Fins i tot en recupera el protagonista de la tercera entrega, en Milo (Zlatko Buriç), que ha ascendit dels baixos fons fins a les altes esferes dels negocis mafiosos i marca, des de la seva interpretació expansiva, la distància entre aquelles primeres pel·lícules i la sèrie actual. Les tres Pusher s'endinsaven en la cara fosca de la capital danesa des d'una estètica realista i amb un ritme frenètic. Cowboy de Copenhague es mou en la dimensió més onírica i letàrgica de les últimes propostes de NWR, alhora que plasma els diferents grups de gàngsters, dels balcànics als xinesos, des de l'artifici de la hiperestilització dels imaginaris respectius.

La sèrie també desplaça el protagonisme cap a les dones. La Miu (Angela Bundalovic), una immigrant balcànica amb un do sobrenatural que l'ha convertida en una figura cobejada i alhora temuda pel seu entorn, podria ser la variant femenina i amb certa aura de superheroïna del venjador lacònic que encarnava Ryan Gosling a Drive. Vestida sempre amb el mateix xandall blau, la Miu es desvincula de la pulsió violenta dels seus homòlegs masculins a través del seu aspecte fràgil, menut i androgin, a més de l'esguard melangiós.

Símptomes de desgast

Winding Refn va dur a terme les seves brillants incursions en el noir nord-americà amb la complicitat d'autors literaris que eren bons coneixedors del gènere, cosa que garantia uns fonaments sòlids en què el particular estil del danès podia arrelar, créixer amb força i tendir a l'experimentació. Aquesta base es troba a faltar a Cowboy de Copenhague, la proposta en què NWR sembla més encallat en els seus recursos habituals, sempre seductors a la vista, però que aquí mostren símptomes de desgast per reiteració i per la incapacitat de generar, més enllà de guspires puntuals de bellesa fosca, la immersió que esperàvem en un univers tan hipnòtic com cruel.

Tampoc qualla la fluctuació entre diferents gèneres de la sèrie, del gòtic exquisit a l'orientalisme, passant per la faula fosca, perquè, com tot plegat, sembla quedar-se en la fase de l'esbós. Les sèries de NWR desafien l'economia de l'atenció actual que han propiciat empreses com Netflix amb estratègies com el binge viewing i la sobresaturació narrativa. Les seves ficcions presenten ritmes narcòtics, personatges arquetípics sense profunditat psicològica, arguments reduïts i fugues surrealistes. Tot un repte que en altres ocasions desembocava en la satisfacció per una proposta agosarada i fascinant. Però Cowboy de Copenhague es queda en l'exercici d'estil que no acaba d'agafar volada. Queda la curiositat de saber si Netflix renovarà aquesta sèrie tan a la contra de la seva pròpia naturalesa.