Crítica de sèries

'Cardo': Madrid es droga a la sèrie revelació de la temporada

Ana Rujas protagonitza i cofirma una candidata a sortir a les llistes del millor del 2021

'Cardo'

Ana Rujas i Claudia Costafreda per a Atresmedia. En emissió a AtresPlayer Premium

En el cinquè episodi de Cardo, la sèrie espanyola més potent d'aquesta temporada, la María (Ana Rujas) discuteix amb la cap de la floristeria on treballa, la Puri (Juani Ruiz), mentre totes dues transporten en autobús unes corones cap a un funeral. La Puri va perdre fa anys un fill per culpa de l'heroïna i avisa la María, a qui considera quasi una neta, dels perills de les drogues quan sent els plans de festa que té per a la nit. La noia se la treu de sobre declarant que ara no passa res, que tothom es droga "amb cocaïna i amb pastilles... i amb speed, i amb keta, i amb tusi, i amb LSD, jo què sé", però no amb heroïna. Creada per Rujas i Claudia Costafreda, Cardo retrata una protagonista instal·lada en un punt mort de la seva vida. A punt de fer-ne trenta, la María, com la mateixa Rujas, va ser una actriu i model adolescent a qui prometien un gran futur. Però els seus somnis de triomf s'estavellen contra una realitat, la de la indústria audiovisual i el món de la moda, molt més crua. Desencantada, prefereix treballar a la floristeria de la Puri i aprofitar la nit a fons cardant i drogant-se. Fins que un accident inesperat precipita la davallada cap a l'abisme.

Cargando
No hay anuncios

Apadrinada pels Javis, Javier Ambrosi i Javier Calvo, la sèrie de Rujas i Costafreda entronca amb tota una tradició de comèdia dramàtica madrilenya, del primer Almodóvar als films de Fernando Colomo o Fernando Trueba, que ha plasmat sense tabús una experiència de la joventut de l'època lligada, entre altres aspectes, al consum de drogues en l'àmbit de l'oci. Ja des del primer episodi, Cardo opta per una mirada realista, frontal i franca al vincle que manté la María amb els estupefaents, una perspectiva que difícilment es troba en les sèries emeses en la televisió tradicional. Cardo, a més, se situa en un territori, el del Madrid més popular i obrer del barri de Carabanchel, cada cop més difícil de veure en la ficció i la realitat. La reivindicació d'aquest Madrid es du a terme sense caure en estigmes però sense negar que la protagonista té un problema. Al contrari d'altres pel·lícules o sèries, aquí no hi ha cap idealització de l'escena que es retrata. De fet, amb prou feines hi ha escena: la María viu una sensació perenne de desencaix. I així Cardo lliga amb altres títols recents de creadores com Phoebe Waller-Bridge. Com a Fleabag la protagonista també es turmenta en secret per la seva responsabilitat en la desgràcia d'algú altre. I alhora manté una complicitat amb l'audiència que no té amb la resta de personatges. La María dedica igualment alguna mirada còmplice a càmera. Però sobretot coneixem els seus pensaments i anhels perquè se sobreimpressionen en pantalla, mentre en públic ella diu o fa veure una altra cosa.

Cargando
No hay anuncios

L'imaginari catòlic popular

L'estat emocional de la María també es transmet des d'un ús expressiu del muntatge. No és habitual trobar sèries en què l'edició, impulsiva i entretallada en alguns casos, contribueixi a narrar tan bé els estats alterats que experimenta la protagonista. Cardo entronca també amb aquesta tendència tan contemporània en l'audiovisual (i d'arrel almodovariana) d'apropiar-se de la iconografia religiosa popular per parlar del patiment i el calvari, de l'amor i l'esperança. L'imaginari catòlic apareix en imatges i a través d'una banda sonora en què també es poden descobrir grans temes com el que clou la sèrie, Nuit folledels lleidatans La Élite, synthpunk brutal que resumeix molt bé les vibracions de Cardo.

Cargando
No hay anuncios