Ucraïna repeteix la història
Més que sospites, els indicis d’implicació del president Volodímir Zelensli en els papers de Pandora que assenyalen dipòsits ocults via off shore, representen per a Ucraïna un cop d’aquells que fan mal. Ningú no s’esperava això de Zelenski, un còmic amb talent polític que va ser elegit l’abril de 2019 amb el 74% dels vots -el president més votat des de la independència- com la gran esperança per atacar i trinxar la corrupció que penetra totes les esferes del país. Perquè, caldria recordar que si bé el detonant de la revolta de Maidan va ser un esclat d’emancipació nacional contra el president Iaunukòvitx per haver cancel·lat la signatura del Tractat d’Associació amb la Unió Europea, l’onada que va emergir tot seguit tenia com a ànima la lluita contra la corrupció.
Sobretot tenint en compte que pràcticament des de la descomposició de l’URSS Ucraïna s’havia mantingut a l’òrbita del Kremlin, i els que feien i desfeien en l’àmbit econòmic i financer eren una colla d’oligarques més o menys devots de la independència del país, però sempre disposats a no contrariar el que deia Moscou. Precisament per això, per haver estat el primer president que va gosar plantar cara a Putin, exigint negociacions per posar fi a la guerra civil, precisament per tantes expectatives il·lusionants, la notícia que Zelenski va cedir a la temptació de Pandora és d’aquelles sacsejades que tenen conseqüències. ¿Tornaran a votar els ucraïnesos Volodímir Zelesnki president el 2023?
Silencis de la UE
Aquesta mateixa pregunta se l’haurien estat fent els màxims mandataris de la Unió Europea Ursula von der Leyen i Charles Michel el passat 12 d’octubre durant la cimera bilateral a Kíev. Tot i que els papers signats tenen un to esperançat i donen per consolidat el Tractat d’Associació tot plantejant un acostament polític i econòmic que hauria de culminar en la plena integració d’Ucraïna a la UE, algunes coses no es van arribar a dir a la cimera de Kíev. O es van dir força fluixet.
Però sí que van planar damunt la taula on seien Zelesnki, Michel i Von der Leyen. I no només pel gerro d’aigua freda que havia representat uns dies abans la publicació dels papers de Pandora. Ni per les incògnites sobre el subministrament de gas a Europa i el gasoducte rus-alemany Nord Stream 2 que Ucraïna es mira de reüll. Segur que als dirigents de la UE no se’ls va passar per alt que la política dilatòria de Putin dona resultats a Ucraïna: res no es fa per activar les Converses de Minsk i trobar solucions a l’estat de guerra civil i ara, amb les sospites de corrupció que esquitxen Zelenski encara menys. Corrupció que alguna sintonia deu tenir amb el joc d’intrigues que s’ha desencadenat entre el nucli de Zelenaki i els oligarques. Va anar de poc, fa un mes, que el principal conseller presidencial Sergii Xefir fos abatut a trets. Un atemptat darrere del qual no és difícil intuir interessos oligàrquics.
Doncs, sí, quan d’aquí a poques setmanes es commemori la detonació de Maidan caldrà assumir que Ucraïna ha avançat ben poc o potser gens pel camí de la democràcia. I quan l’1 de desembre se celebrin els trenta anys del referèndum d’independència que va donar el cop de gràcia a l’URSS, caldrà acceptar, també, que Ucraïna està repetint els episodis més foscos de la seva història.