El primer any del 'marcià' Draghi al capdavant d'Itàlia
El 60% dels italians aproven la gestió del primer ministre, que va agafar les regnes del país en plena pandèmia
RomaEl 1954 l'escriptor Ennio Flaiano va imaginar l'aterratge a la capital italiana d'una criatura procedent de Mart. A Un marcià a Roma, els italians reben Kunt amb els braços oberts perquè esperen que, almenys ell, sigui capaç de resoldre tots els seus problemes. Però l'entusiasme pel nou superheroi dura tot just uns mesos, prou temps perquè els mateixos que l'aplaudien l'acabin ignorant i condemnant a l'exili.
Com el de Kunt, l'aterratge de Mario Draghi fa un any va provocar un terratrèmol a Itàlia. L'economista havia conclòs la seva etapa com a president del Banc Central Europeu amb el reconeixement internacional d'haver fet tot el possible per capejar la crisi financera més gran desencadenada a la zona euro. Ho tenia tot preparat per gaudir d'una jubilació daurada, però va rebre una trucada del president de la República, Sergio Mattarella, per oferir-li el càrrec de primer ministre, que no va poder rebutjar. L'home que va salvar l'euro estava cridat ara a rescatar de l'abisme el seu propi país, sumit en el desafiament social, sanitari i econòmic més gran des de la Segona Guerra Mundial a causa de la pandèmia.
La dimissió de Giuseppe Conte després de perdre la majoria que sostenia el seu segon executiu va accelerar l'arribada de Draghi, quan el seu nom es donava gairebé per fet per substituir Mattarella al capdavant de la prefectura de l'estat a partir del 2022. Però Supermario no era del tot marcià a Roma quan va aterrar al Palazzo Chigi. Nascut en un barri al sud de la capital, l'economista era aliè a les intrigues polítiques, però coneixia perfectament les coalicions impossibles i els primers ministres equilibristes que se succeeixen al país des de fa dècades.
"L'emergència requereix respostes a l'altura de la situació. Cal unitat i responsabilitat", va declarar el 3 de febrer del 2021 després de rebre l'encàrrec per formar govern. Deu dies després, ara fa just un any, el seu executiu va jurar el càrrec davant de Mattarella amb dos objectius fonamentals: gestionar la pandèmia i impulsar la recuperació del país definint els projectes finançats amb els més de 200.000 milions d'euros posats a disposició d'Itàlia per la UE.
Un govern que ha reforçat l'europeisme i l'atlantisme
Draghi va aconseguir el compromís dels principals partits per formar un govern d'unitat, excepte els ultradretans Germans d'Itàlia, que es mantenen a l'oposició. La seva primera decisió va ser nomenar vuit tècnics als ministeris clau i accelerar la campanya de vacunació triant un general de l'exèrcit com a comissari per a l'emergència covid. En l'àmbit internacional, el nou primer ministre es va presentar al Parlament amb un programa que enterrava qualsevol aspiració sobiranista: “L'euro és irreversible. Aquest govern és europeista i atlantista”.
La seva decisió de confiar la recuperació italiana a la campanya de vacunació sembla que ha donat els seus fruits: més del 93% de la població té almenys una dosi de la vacuna. Per aconseguir-ho no li va tremolar la mà a l'hora de bloquejar l'exportació de 250.000 dosis d'AstraZeneca quan els vials escassejaven, gràcies a un mecanisme que fins aleshores cap altre país europeu no s'havia atrevit a activar. Tampoc va evitar enfrontar-se a la Lliga de Matteo Salvini –que forma part de l'executiu– per imposar la vacunació obligatòria en determinades edats i categories professionals, a més de liderar a Europa la introducció del passaport covid.
Després d'un any al capdavant del govern, el 60% dels italians aproven la gestió del primer ministre. Un reconeixement que ha traspassat fronteres. Amb Draghi als comandaments, Itàlia ha guanyat influència a la UE i s'ha convertit en soci preferent de la França d'Emmanuel Macron després de l'adeu polític de la ja excancellera alemanya Angela Merkel.
El seu prestigi internacional i la seva popularitat entre els italians li van permetre encapçalar les travesses per succeir Mattarella a la prefectura de l'estat. L'elecció presidencial, no obstant, va derivar en un bloqueig polític que es va solucionar mantenint-los tots dos en el seu lloc. Però la batalla pel Quirinal va posar fi a la treva política i va donar el tret de sortida a la campanya electoral per a les properes generals, previstes per al 2023, unes eleccions en què alguns voldrien veure Supermario al capdavant d'una coalició de forces centristes. Una hipòtesi que el mateix interessat es va encarregar de rebutjar: “Si per casualitat volgués treballar després d'aquesta experiència [al govern], puc trobar una feina per mi mateix”, va concloure.