Barça
Esports22/04/2023

Lu Martín: "Ser amic de Guardiola no m’ha condicionat mai. Tots dos sabem els nostres límits"

Periodista, autor del llibre 'Quan vàrem ser eterns' (Grup62)

BarcelonaEl bar Mendizábal del Raval de Barcelona és un dels racons preferits de Lu Martín (Barcelona, 1967). Aquest periodista, que durant dues dècades va seguir l’actualitat del Barça des dels diaris Sport i El País, ens hi cita perquè és el lloc on va acabar el seu últim llibre, Quan vàrem ser eterns (Barça Books), on recorda el gran Barça que ho va guanyar gairebé tot, del 2008 al 2012, amb Pep Guardiola a la banqueta. Una obra que, explica, va escriure dues vegades.

Com és això?

— Perquè quan el vaig acabar, no em va agradar i no el vaig voler lliurar a l’editorial. Era a l’estiu, al poble, a Vilabella (Alt Camp), amb una calor horrible. I com que no em convencia, el vaig capgirar.

I ara n’està satisfet?

— Mai estic content amb el que he escrit. Sempre penso que hi falta això o hi falta allò. O que hauria pogut ser millor. Però n'estic content, sí, perquè tinc la sensació que m’ho he currat. He parlat amb moltíssima gent!

Cargando
No hay anuncios

Parla amb Guardiola, Xavi, Puyol, Pedro, Laporta, Rosell...

— M’ha passat una cosa curiosa. Tothom tenia ganes de parlar d’aquella època. Però la majoria no en recordaven gairebé res! Més d’un em va demanar que li truqués al cap d’uns dies i que li donés temps per fer memòria.

Però no va poder parlar amb Messi.

— Estic convençut que, si hagués estat aquí, hauria pogut parlar-hi. Perquè ell és extraordinari per aquestes coses. I l'hi hauria proposat i no m’hauria pogut dir que no. Però a París té una guàrdia que el rodeja i no va ser possible.

Cargando
No hay anuncios

Com va ser la conversa amb Guardiola?

— Era obligatòria. Quan em van encarregar el llibre vaig dir que si no podia parlar-hi, no el feia. També va ser un dels que li costava fer memòria. Molts cops em deia: "Hòstia, d’això no me’n recordo". I jo pensava: "Ja hi som, un altre cop!" Va condicionar el títol del llibre. El comentari de ser eterns és seu, és el que va dir als jugadors a Abu Dhabi, abans de la final del Mundial de Clubs. De tot el que vam parlar, em va marcar molt la sensació que, tot allò que van guanyar, va ser molt difícil. Que hi havia moltíssima feina al darrere.

Em consta que vostè és amic de Guardiola. Això ha simplificat o complicat la feina?

— Guardiola és una de les millors persones que conec. Però la nostra amistat no ens ha condicionat. Mai ho ha fet, en absolut. Ens vam conèixer ell com a jugador i jo com a periodista. Tenim molt clar que ell fa la seva feina i que jo faig la meva. Sabem on són els límits.

Cargando
No hay anuncios

I vostè, que cobria aquella època, com la recorda?

— M’ho vaig passar de puta mare! Però no només llavors. Un dia vaig arribar al psiquiatre i li vaig dir que creia que tenia la síndrome de San Fermín: m’he pensat que cada dia era festiu. I per això he tingut tants excessos i m’he endut tantes garrotades a la vida. Però aquella època... vaig conèixer Pedrito; vaig conèixer Valdés, vaig viatjar amb ells a un fotimer de llocs; vaig veure coses que mai hauria pogut imaginar, com un 2 a 6 al Bernabéu que penses "hòstia, però això què és?"; vaig veure Messi fent barbaritats... A mi, aquell equip em va donar molt. Però no només a mi. És generacional.

També és l'època en què comença la bunquerització del vestidor. Abans, els jugadors eren més accessibles.

— És evident que, com a periodista, dificulta la feina. Ara bé, si miraves què passava a Itàlia o a Anglaterra, veies que això d’aquí no era normal. Es van adonar que era més sa per a ells tancar els entrenaments. I és comprensible. Ens quedava poder fer els desplaçaments amb el primer equip. Però, uns anys després, també els van tancar.

Cargando
No hay anuncios

A banda d'explicar algunes coses noves, el llibre busca sobretot el vessant humà dels personatges.

— La gent es pensa que he fet un llibre sobre Guardiola. I no, és global, perquè l’èxit d’aquell equip va ser col·lectiu. I que van superar moltes coses, com les malalties [de Tito Vilanova i Éric Abidal]. Coses que marquen la resistència d’un equip. He escrit un llibre de club. Perquè s’ha de donar molt valor a tot el grup de persones que van rodejar el Pep. Un exemple? L’anècdota dels 75 coixins per viatjar amb autocar fins a Milà.

L’eliminatòria contra l’Inter, marcada pel volcà!

— Estaven a punt de marxar i el Manel Estiarte demana al Carles Naval, el delegat, que necessitaven 75 coixins. Era un diumenge al matí. I Naval no ho entenia. "Si anem a Milà sense coixins, arribarem sense cervicals!", li va dir. En resum, que els van trobar a l’hotel Princesa Sofia. Al final van perdre, però tothom va arribar amb el coll sa. Coses com aquesta, que no sabia, donen sentit a tot l’staff que va treballar amb Guardiola. Perquè sí, Messi va marcar gols i Valdés va parar moltes pilotes, però tot va ser possible per l’equip immens que hi havia al darrere.