‘Truman’, de Cesc Gay

Truman gairebé segur que serà una de les pel·lícules més taquilleres de la temporada. Ho té tot a favor: un director solvent, d’aquests que sap contar una història amb tanta originalitat i personalitat com academicisme, una barreja que tan sols dominen els més grans, aquells que erròniament són coneguts com a artesans. I Cesc Gay ho és, i segur que el seu prestigi anirà creixent amb el temps, a mesura que les seves pel·lícules vagin adquirint el qualificatiu de clàssiques. Molt probablement Truman sigui la que posi la resta de la seva filmografia al lloc que li correspon, perquè el barceloní, com en el seu temps el pintor renaixentista Il Sarto, a qui deien il pintore senza errore, és un cineasta sense errors. Per una altra banda, quan a John Ford, un altre artesà (?), li demanaren quin era el seu secret sobre la direcció d’actors, ell va contestar que l’únic que feia era triar els millors. Si repassam la filmografia del guionista i director, els noms que hi trobam així ho confirmen, i la prova més evident potser sigui Truman, on a més de Ricardo Darín, Javier Cámara i Dolores Fronzi, els tres protagonistes, hi podem topar ni més ni menys que Francesc Orella, José Luis Gómez, Eduard Fernández, Elvira Mínguez, Àlex Brendemühl, Javier Gutiérrez, Silvia Abascal, Pepa Charro..., que aporten al conjunt una sensació de solidesa indiscutible, un gran valor afegit, tot aquest seguit de protagonistes exercint de secundaris, una circumstància que podria semblar tangencial pel que fa al resultat del conjunt, però no ho és.

De totes maneres, és clar que els que donen consistència majúscula al guió que també signa Cesc Gay són, bàsicament, Ricardo Darín i Javier Cámara, els dos amics que es retroben per l’acomiadament definitiu. No és un spoiler contar que el personatge de Darín ha decidit rebutjar una nova sessió de quimioteràpia per deixar de sofrir inútilment, i el seu amic, resident al Canadà, va a veure’l quatre dies, els darrers quatre dies junts. El punt de partida és exactament el mateix que Mi vida sin mí d’Isabel Coixet, però aquí, que no és poc, s’acaba qualsevol parentiu. La de Coixet és un melodrama sense pal·liatius, mentre que pel que fa a Truman no seria difícil qualificar-la de comèdia, bàsicament en la construcció dels personatges. La dificultat és no perdre pel camí el sentit del que s’està contant: un drama, molt quotidià, però indiscutiblement un drama. Aleshores la pel·lícula està en tot moment caminant sobre la corda fluixa, amb l’humor transitant per un carrer de doble sentit. I aquí és quan intervé la interpretació, des d’un guió precís, ajustat, intel·ligent, de l’estranya parella. Amb Darín no ho tenia gens difícil: és d’aquests que sempre sembla que el paper l’han escrit per a ell, encara que -i aquest cas no n’és una excepció- hi hagi de posar una ingent quantitat de registres, desenvolupats amb molta subtilesa, gairebé imperceptible. O el que és el mateix: Darín pot fer qualsevol paper sense deixar de ser ell. Amb Javier Cámara ho tenia més difícil. Per dir-ho d’una manera molt suau, em costa molt creure els seus personatges i suposo que és un tema particular i intransferible, perquè treballa molt i amb els directors més importants; per tant, ho deu fer molt bé. Tan bé que està impecable en totes les rèpliques davant qui té els diàlegs més suculents, fins al punt que gosaria dir que és molt més difícil el seu paper que el de Darín.

En resum, una pel·lícula rodona, tendra, sensible, divertida, trista... on no sobra ni manca res. Diàlegs enginyosos, intel·ligents, divertits, farcits de naturalitat, amb un domini magistral de l’el·lipsi per part de Cesc Gay que li dóna un ritme impecable. No acabaria mai de dir meravelles de les virtuts de Truman. Per cert, Truman és un ca.