Un dels pianistes que ha sabut recollir millor l'herència d'Alfred Brendel, mestre de referència en la interpretació del classicisme vienès, és l'austríac Till Fellner (Viena, 1972), un músic honest, serè i assenyat que, en lloc de vendre fum, com fan algunes de les noves estrelles mediàtiques, es dedica simplement a tocar bé el piano. Lloable esforç en l'actual circuit clàssic, cada vegada més pendent de la imatge i l'exhibició de facultats tècniques. Curiosament, Fellner, que conserva un envejable aspecte juvenil, no ha fet servir mai aspectes d'aquest tipus per fer carrera. I el millor és que no li ha calgut per mantenir-se entre els valors més sòlids del panorama concertístic.
Haydn, Mozart i Beethoven, els compositors de capçalera de Brendel, conformen també el repertori predilecte de Fellner. El seu so és lleuger, clar i transparent, la digitació àgil, sense ostentacions, més pendent de la bellesa del so, l'elegància del fraseig i l'equilibri que de la potència i el lluïment personal.
Les seves qualitats van lluir molt més al Palau de la Música que en la seva recent actuació amb l'OBC a L'Auditori. Qüestió de volum (també va tocar Mozart) i equilibri orquestral. En aquesta ocasió, Fellner va visitar per segona vegada la temporada d'Ibercàmera acompanyat per una veterana formació alemanya que va tocar fons a mitjans dels 90, després d'anys de grisor artística, i que ha sabut reinventar-se amb admirable vitalitat: l'Orquestra de Cambra de Munic, dirigida pel seu concertino Daniel Giglberger.
Al Palau van oferir un programa ben lligat, consagrat als dos déus del classicisme vienès, Haydn i Mozart. Del de Salzburg, Fellner va tocar a la primera part el Concert per a piano núm. 12 en la major, KV 414, i ho va fer de manera exemplar, en una versió polida i lleugera, encara que massa continguda.
L'excel·lència va arribar amb Haydn a la segona part. Hi va haver més passió, força i alegria en la interpretació del seu Concert en re major , el més famós del seu catàleg: a l'equilibri orquestral s'hi va afegir una vitalitat irresistible i un diàleg fresc, enriquit amb exquisits detalls orquestrals. Un Haydn fulgurant: sentirem alguna vegada qualsevol dels seus altres deu concerts per a piano?
Sense caure en la rigidesa filològica, Daniel Giglberger obté un so ajustat, precís, una mica sec, de dinàmiques assenyades i ajustat a l'estil, però, com fa Fellner, sense doblegar-se als dogmes historicistes. L'orquestra va mostrar la seva riquesa i el seu potencial expressiu en una excitant intepretació de la versió original, sense clarinets, de la famosa Simfonia núm. 40 en sol menor de Mozart, servida amb exquisits matisos i rotunds accents.