Arquitectura

Els (pocs?) nyaps urbanístics de Catalunya

La gestió urbanística i del paisatge catalana destaca respecte la resta de l'Estat

BarcelonaAl llibre España fea. El caos urbano, el mayor fracaso de la democracia (Debate), del periodista Andrés Rubio, Catalunya apareix com un oasi entre la proliferació de lletjor i aberracions arquitectòniques i urbanístiques de la resta de l’Estat. “Encara que s’han produït moltes coses negatives, en general la visió de Catalunya respecte a la resta d’Espanya surt guanyant amb diferència”, afirma Andrés Rubio. I al mateix temps Rubio va ser a Girona fa una setmana per participar en la 2a Jornada del Conservatori del Litoral, organitzada per SOS Costa Brava, i va assistir a una manifestació contra la promoció d’habitatges Jardins de Sa Riera Living, descrita com “l’Algarrobico català”, com diu el mateix Rubio, tot i que troba que el cas del polèmic hotel d’Almeria és més greu. 

Tot i que no apareixen a España fea, arreu de Catalunya hi ha nombrosos edificis que es poden considerar nyaps, no només per les seves característiques sinó també perquè no encaixen en el seu entorn, com l’Hotel Cap Roig a primera línia de mar a l’Ampolla (Baix Ebre) i el gegantí Hotel Ametlla Mar a la Costa Daurada. També és el cas de la urbanització desendreçada de Segur de Dalt, a Calafell (Penedès). També els edificis a mig fer des de fa anys i les parcel·les buides a la zona del Museu de l’Aigua de Lleida (Terres de Lleida) i les obres oblidades del Museu del Clima, també a Lleida. La urbanització desmesurada fora de les grans ciutats del país també ha tingut efectes devastadors, com es pot observar en les urbanitzacions que s’han fet al voltant d’Ullastrell (Vallès Occidental) i a les muntanyes d’Ordal, a prop de la Creu d’Aragall.

Cargando
No hay anuncios

Andrés Rubio també posa en valor la cura que s’ha tingut amb l’urbanisme a la ciutat de Barcelona, i quan arriba a les polèmiques actuacions d’urbanisme tàctic endegades pels comuns en els últims anys descriu més que es posiciona. “D’alguna manera ho he fet conscientment, perquè el model de Barcelona és tan aclaparador respecte a la resta d’Espanya que fins i tot hi ha un punt ideològic meu d’afirmar que és el model defensable”. Una de les raons per les quals l'urbanisme barceloní és tan excepcional per a Rubio és que "és el model en què contínuament s’ha valorat la ciutat des del punt de vista de la configuració de l’espai públic". L'autor subratlla: "El caràcter de Barcelona de laboratori urbà em sembla fascinant".

Malgrat tot, sí que recull diversos casos polèmics, com la Nova Icària, on hi ha la Vila Olímpica, que l’arquitecte i catedràtic jubilat de la UPC Josep Quetglas va criticar durament. “És un urbanisme d’illes de cases, poc propositiu; podria ser més audaç”, lamenta l’autor. També recorda que el districte 22@ es va haver de repensar perquè no quedés buit fora de l’horari laboral i que va projectar “una ombra gentrificadora” sobre el Poblenou. Per últim, Rubio recorda el polèmic Hotel W, de Ricardo Bofill: d’una banda, el considera fruit d’una operació especulativa que va encendre els veïns i, de l’altra, el resultat va ser poc lluït perquè Bofill va haver de refer el disseny inicial d’una torre més esvelta.