Mariona Castillo: "Els musicals que s’han fet a Madrid no m’interessen"

BarcelonaMariona Castillo (Barcelona, 1983) és una de les grans actrius de musical de Catalunya. Als inicis de la seva carrera va coprotagonitzar Mamma mia amb la Nina a Madrid, però després va decidir arrelar la seva carrera a Catalunya, on ha participat en muntatges com Què, el nou musical, Fun home i El temps que no tindrem. Ara reestrena al Teatre Condal La filla del mar, la història d'Àngel Guimerà sobre un triangle amorós en un poble mariner. El projecte, de la companyia La Barni, compta també amb Clara Soler (Àgata) i Toni Viñals (Pere Màrtir) com a protagonistes.

Com encaixa La filla del mar en el format d’un espectacle musical?

— És un musical de passions, d’emocions fortes, però també és una història rural, de terra, orgànica. Això ens ha permès fer un espectacle de gran format i alhora molt proper. No hem fet un musical a l’ús, en què ara hi ha una escena i comença una cançó amb una coreografia. La música hi és tota l’estona, com una banda sonora marinera i contínua. Els intèrprets estem fent sons que acompanyen l’emoció i de cop, no saps com, apareix una cançó. La música és una remor de fons i de sobte es converteix en una gran onada que és una cançó.

És la història d'un triangle amorós i un dels vèrtexs és el teu personatge, la Mariona. Com t’has sentit interpretant-la?

— La Mariona personatge representa tot el que jo defujo com a Mariona Castillo d’una manera personal i quasi activista. Encarnar-la ha estat un gran repte però alhora m’ha ensenyat molt, perquè hi estic molt lluny. Poder passar aquestes emocions pel meu cos m’ha eixamplat les possibilitats expressives i la mirada cap a altres maneres de fer, que al meu dia a dia jo corregeixo. Ha estat un repte bonic fer-li espai intern a aquesta possibilitat.

Les relacions entre la Mariona, l'Àgata i en Pere Màrtir estan marcades pel masclisme de l'època. Com ho heu gestionat?

— Des del punt de vista de direcció s’ha volgut mostrar la història sense fer una mirada activista sobre el material, fent un posicionament neutre i que sigui l’espectador qui faci el procés de jutjar o no, d’opinar o no, sobre allò que posem a escena. Al material d’origen els rols de gènere estan estereotipats. Hi ha hagut feina des de dramatúrgia per suavitzar aquests estereotips i, sobretot, hi ha hagut molta feina de direcció d’actors per donar profunditat i complexitat als personatges. No s'ha volgut fer un Pere Màrtir que és el guapo, el seductor i prou. Són estereotips i rols de gènere que ja hauríem d’estar vencent. Tinc el dilema de si hem de seguir posant en escena segons quins materials, encara que siguin clàssics. Però la companyia ha fet un tractament exquisit de la humanitat dels personatges.

L'any passat et van donar el premi Butaca per La filla del mar, tot i que havíeu fet molt poques funcions. Tu mateixa vas dir que era impossible que tota la gent que t'havia votat hagués vist l'espectacle. Va ser un premi inesperat?

— Em va fer moltíssima il·lusió, més de la que m’esperava. Però no podia entendre com la Clara Soler no va estar nominada i no va guanyar aquell premi. Em vaig adonar un cop més que aquests premis tenen una validesa molt relativa. Molta gent que em va votar segurament no ha vist l’espectacle i potser no m’ha vist actuar mai. A la meva tieta del poble, per exemple, li vaig enviar la nominació per WhatsApp i ho va fer córrer pels grups. Era molt evident que el premi no em feia la millor actriu de musical de la temporada, això ho tenia molt clar. Tot i així, em va fer il·lusió perquè vaig tenir un altaveu per poder dir alguna cosa.

El 2004 vas estrenar Mamma mia a Madrid. El vas representar durant tres anys i després vas orientar la teva carrera cap a Catalunya. Per què vas prendre aquella decisió?

— Vaig tornar perquè Mamma mia va venir un any a Barcelona, i després ja em van agafar per fer Què, el nou musical. M’he quedat aquí perquè es fa molt més musical de creació a Catalunya que a Madrid. I a mi aquest és el teatre que m’interessa, els musicals que s’han fet a Madrid no m’interessen. Cada vegada que em surt un càsting allà és per fer espectacles que no vull fer. No soc el tipus d’intèrpret que fa teatre musical a tot preu. No empalmo musicals perquè són feina; mai he fet teatre perquè és feina, per sort. Sempre he fet els espectacles que jo volia fer.

La majoria dels musicals que has fet són en català, tot i que a la cartellera de Catalunya també hi ha musicals en castellà. 

— Però no són de creació. El tipus de teatre que m’interessa habitualment és en català. No és que només vulgui fer teatre en català, tot i que estic molt contenta que sigui així. Quan miro enrere i veig que tot el que he fet és en català –excepte Mamma mia–, sento orgull. Em fan enfadar les grans produccions de teatre musical que no són en català, tot i que entenc la decisió de producció.

Quin és l’estat de salut del musical en català?

— Hi ha moltíssim talent creatiu a Catalunya, però estem molt febles pel que fa a productores que apostin pel musical en català. Ho puc entendre però m’entristeix. L’aposta que han fet Focus i el Grec amb La filla del mar no és habitual. Com més espectacles grans en castellà hi ha, sembla encara més difícil apostar per un musical en català de gran format. Dagoll Dagom no està actiu com abans, hem perdut una pota forta. Les grans produccions de musical són extremadament més cares que una producció de teatre. Estem parlant de grans elencs, músics en directe, tota la maquinària… El que em sap greu és que es pressuposi que l’única manera de sostenir-ho econòmicament és fer-los en castellà, sense assumir que és sostenible amb el públic que va a veure teatre en català.

Què t’agradaria que canviés al sector?

— Voldria que es fessin més produccions pròpies de creació i compromeses, que s’utilitzés la meravella del gènere per dir coses que vagin més enllà. Veig segons quins espectacles i no puc entendre la pèrdua de temps, d’energia i de recursos per no dir res. Es poden fer espectacles molt comercials amb contingut transformador. No significa que hagin de ser avorrits, ni estranys, ni underground. Poden ser molt comercials i aportar un valor a la societat. És que si no, què estem fent?