La filosofia no és innocent en relació amb l’homosexualitat perquè habitualment s’ha deixat endur per la mentalitat homòfoba dominant en cada context històric. De l’ancià Plató ençà, la posició filosòfica majoritària ha estat condemnar les relacions homoeròtiques per entendre que són antinaturals, pecaminoses, immorals o la manifestació d’una malaltia i, per tant, indesitjables, encara que hi ha hagut també una minoria de filòsofs homòfils, com Bentham, Sade, Deleuze i Foucault.
El punt de partida per començar a pensar filosòficament les diverses maneres de viure la sexualitat és Plató. L’actitud del filòsof atenès sobre aquest tema evoluciona de la tolerància a la prohibició. Els seus diàlegs són una font imprescindible de consulta per comprendre la visió de la sexualitat en el món grec i hi sovintegen els personatges que fan insinuacions homoeròtiques a Sòcrates. El Sòcrates platònic es resisteix a totes les temptacions amoroses, és un model d’abstinència sexual, i probablement és una imatge creada per Plató per defensar la innocència del seu mestre davant l’acusació de corrupció de menors que li va costar la vida. Com és sabut, Sòcrates estava casat amb Xantipa, amb qui tenia tres fills, però la seva heterosexualitat no representava cap impediment per mantenir relacions homosexuals perquè per a la mentalitat grega aristocràtica la conducta sexual normal és bisexual.
En els diàlegs eròtics del Fedre i El banquet, Plató es mostra molt favorable a l’homoerotisme i la pederàstia perquè afavoreixen l’aparició d’una amistat autèntica entre mestres i deixebles, un vincle afectiu que contribueix a l’educació dels joves i la seva preparació per a la vida adulta i el matrimoni i que, a més, està d’acord amb els costums sexuals dels atenesos més acomodats. No hi ha tampoc una condemna moral a l’amor físic entre homes, sinó més aviat una reivindicació de la necessitat de fer servir aquest amor com un impuls per elevar-se cap a l’amor metafísic que estima el coneixement i la saviesa.
A El convit, Plató explica la relació existent entre amor, bellesa i filosofia en termes de desig homoeròtic. El desig eròtic per la bellesa del cos de l’estimat és la primera passa en el camí que du cap a la filosofia i el coneixement de la idea de bellesa (la bellesa en si). El discurs de Sòcrates reprodueix la concepció de Diòtima sobre la natura i els efectes de l’amor. Des del punt de vista de la seva natura, hi ha dos amors: l’amor corporal, que té com a fi engendrar, i l’amor espiritual, que persegueix la bellesa de l’ànima. Ambdós amors resulten beneficiosos perquè satisfan l’ànsia d’immortalitat, ja sigui proporcionant fills o bé produint deixebles i obres. Fedre, en el seu discurs, defensa que un exèrcit format per amants del mateix sexe seria invencible a causa del coratge adquirit a través del vincle amorós. Pausànies, un altre dels comensals, centra el seu discurs en les bondats de la pederàstia, que esdevé un acte bell quan l’amant complau l’amat, convençut que així aprofitarà l’amor per a la seva pròpia millora i perfecció, adquirint més educació i saber útil per a la seva integració social.
En el Fedre, Plató diferencia entre estimar i ser estimat en el marc d’una relació d’interdependència entre nois joves i adults. L’amor homosexual no és problemàtic quan l’amant és un ciutadà adult i l’estimat és un esclau o un noi. En canvi, la sodomia entre ciutadans adults és mal vista perquè implica que un dels dos amants ha d’assumir un rol passiu de subordinació a l’altre, més propi de col·lectius amb un estatus inferior, com les dones i els esclaus. Per evitar aquesta vergonya, les pràctiques sodomites s’abandonen quan el noi estimat arriba a l’adultesa, amb l’aparició de la barba i senyals d’intel·ligència. Els amants d’edat semblant i estatus social elevat eviten la penetració practicant el sexe intercrucial, col·locant-se cara a cara, amb el penis entre les cuixes. Plató no tracta directament l’homosexualitat femenina, però fa una breu referència a Safo, poeta de la Grècia arcaica i educadora d’un cercle íntim i exclusiu de jovenetes fadrines de Lesbos en l’art de l’amor i l’erotisme femení.
A les acaballes de la seva vida, Plató s’anticipa a la caiguda del model d’amor pedagògic i canvia radicalment la seva actitud tolerant cap a l’homosexualitat, desenvolupant una mena d’homofòbia política. En el diàleg Les lleis, la valoració platònica sobre l’homosexualitat masculina i femenina passa a ser molt negativa, fins al punt de condemnar-la per ser una pulsió derivada de l’excés d’intemperància i lascívia, de la qual se segueixen nombrosos mals per a l’individu i la comunitat política. Des del Llibre I, Plató manifesta la tesi que l’amor entre persones del mateix sexe és antinatural i adverteix de la tensió eròtica i el perill de corrupció que es produeix en els gimnasos amb la visió dels homes nus fent exercicis físics. En el Llibre VIII, concreta la seva posició, tractant de les lleis que han de regular la vida sexual. El savi atenès, portaveu de Plató en el diàleg, pren la paraula i exposa les dificultats existents per controlar la lascívia en la joventut ociosa i opulenta, a la vegada que planteja l’interrogant de com limitar els seus desitjos homoeròtics, tenint en compte la gran acceptació de l’homosexualitat a Esparta, Atenes i altres polis gregues. La solució platònica passa per aclarir la naturalesa del desig, l’amistat i l’amor. Quan l’amistat esdevé molt intensa, aleshores sorgeix l’amor. L’amor entre semblants és “mutu i tranquil”; en canvi, l’amor entre contraris és “terrible i salvatge”. Plató voldria desterrar de la seva ciutat ideal l’amor entre contraris representat pel vell luxuriós que sent atracció pel cos bell d’un adolescent i pel desig sexual dels amants adults que efemina els joves estimats, obligant-los a comportar-se passivament “com si fossin dones”, és a dir, els du a ser sodomitzats. Per a Plató, la pederàstia és el resultat d’un amor viciós que no es produeix en els animals i representa un gran obstacle per desenvolupar les relacions naturals orientades a l’engendrament. Per a Plató, el mitjà més adequat per aconseguir que la ciutadania de la polis accepti voluntàriament una legislació prohibint les relacions homosexuals, la masturbació i l’adulteri és donar un caràcter sagrat a l’heterosexualitat, vinculant-la a la religió i la voluntat divina. Si aquesta llei divina s’imposàs seria molt beneficiosa perquè reorientaria l’educació dels joves cap al matrimoni i la fidelitat conjugal i una vida virtuosa i feliç, basada en la moderació de les passions i els plaers sexuals.
Per què es mostra tolerant amb l’amor homosexual en els diàlegs amorosos i tan intolerant en el diàleg dedicat a la política? L’explicació seria que a ‘Les lleis’ ja no tracta de l’amor com a camí cap a la saviesa i el coneixement, sinó de la legislació política ideal. Des del punt de vista polític, l’homosexualitat representa un perill perquè podria provocar una davallada significativa de la natalitat, i arribar a amenaçar l’existència mateixa de la comunitat política i la supervivència de l’espècie i els seus plans d’eugenèsia, selecció i millora racial.