Crítica
Cultura17/04/2019

'La Llorona', una entrega amb accent llatí de la saga 'Expedient Warren'

Crítica del film de terror que actualitza l'imaginari d'un mite clàssic del folklore mexicà

Xavi Sánchez Pons

BarcelonaDirecció: Michael Chaves. Guió: Mikki Daughtry i Tobias Iaconis. 93 min. Estats Units (2019). Amb Linda Cardellini, Raymond Cruz i Patricia Velasquez.

La Llorona és un dels mites del terror més coneguts del folklore llatinoamericà. Existeix en diversos països, però és a Mèxic on aquesta versió femenina de l’home del sac s’ha convertit en un fenomen pop. La seva figura va donar origen a la primera pel·lícula mexicana de terror de la història, estrenada el 1933 i titulada amb el nom d’aquest monstre gòtic i planyívol. Ara, vuit dècades després d’aquella versió seminal que va donar origen a moltes altres, la franquícia 'Expedient Warren' ha fet servir la mitologia esotèrica que envolta La Llorona en el sisè lliurament del seu univers expandit, afegint-la a una galeria d’éssers sobrenaturals en què també militen la nina Annabelle, que apareix breument al film, i Valak, un dimoni amb aspecte de monja romanesa.

Ambientada als Estats Units dels anys 70 i amb un pròleg esbojarrat situat al Mèxic del segle XVII, 'La Llorona' és un producte de terror artesà i comercial que s’emmiralla en l’horror japonès dels 2000, en la controvertida 'L'ens' –la pel·lícula en què Barbara Hershey era maltractada per un dimoni invisible– i en l’economia narrativa pròpia de la sèrie B per crear un tren de la bruixa reeixit. Ara bé, darrere dels ensurts de so trobem el malson retorçat d’una treballadora social blanca, viuda i mare de dos fills que és incapaç de protegir els nens d’una família llatina en risc d’exclusió social.