A final del segle XVII, John Locke, representant destacat del racionalisme il·lustrat i gran defensor de la llibertat, és capaç de desenvolupar una filosofia política molt crítica amb el despotisme i l’esclavitud, i a la vegada justificar l’esclavitud quan és el resultat d’una guerra justa. Així, escriu una lloança de la llibertat, als primers capítols del Segon tractat sobre el govern civil (1689), negant la bondat natural de l’esclavitud i qüestionant el dret d’un home d’apoderar-se de la vida i els béns d’un altre; però, més endavant, en el capítol IV d’aquest mateix Tractat, posa límits a la llibertat de l’home en societat, valorant i legitimant determinades formes d’esclavitud, a través del reconeixement dels drets dels guanyadors en un combat particular i en la guerra a esclavitzar els vençuts com a alternativa a la mort. En el capítol VI, reconeix la subjecció domèstica exercida pels pares de família sobre els fills. Aquest domini té un caràcter transitori i dura fins que els fills assoleixen la majoria d’edat i són capaços de governar les seves accions i actuar amb llibertat, usant la raó. Els únics que mai podran ser lliures són els llunàtics i els idiotes perquè estan incapacitats per fer ús de la raó. En el capítol VII, destaca que el pare de família, a més, té el poder legítim sobre la unitat familiar formada per la dona, els serfs i els esclaus, podent disposar de manera absoluta i arbitrària dels esclaus. Per Locke, la pèrdua dels béns és el factor determinant que impedeix als esclaus ser reconeguts com a integrants de la societat civil i gaudir dels drets civils i polítics.
En la pràctica, Locke, influït pels seus interessos de classe, col·labora amb l’esclavisme, proporcionant cobertura legal i jurídica a les pràctiques esclavistes, redactant la Constitució per a l’estat nord-americà de Carolina i participant directament en el negoci rendible del tràfic d’esclaus, invertint diners propis en la compra d’accions en companyies esclavistes, més concretament, en la Companyia Reial Africana i la Companyia d’Aventurers de Bahames, a través de la mediació del comte de Shaftesbury. Locke no aprecia cap contradicció en l’acceptació de l’esclavitud i la llibertat, en la mesura que la seva concepció de la llibertat és únicament formal i està estrictament associada a aquells ciutadans que són propietaris, i com que els esclaus no ho són, queden exclosos dels drets polítics. Es podria dir que Locke és un defensor de l’existència d’una igualtat natural, però d’una desigualtat social, regulada per les lleis, i aplicada fonamentalment a la població negra.
Sovint, s’intenta excusar la posició de Hume, Locke i d’altres filòsofs il·lustrats entorn de la qüestió de l’esclavitud, al·legant que no se’ls pot exigir ser responsables de compartir les idees de la seva època. Aquesta exculpació apel·lant al context ideològic no se sosté de cap manera, entre d’altres raons, perquè ja en la mateixa època en què Hume va desenvolupar el seu pensament esclavista, altres filòsofs contemporanis, com Rousseau, elaboren un pensament a contracorrent que inverteix els valors esclavistes, reivindicant la figura del bon salvatge, en substitució de l’esclau primitiu i incivilitzat. Cal tenir en compte també que l’il·lustrat francès, Condorcet, escriu amb el pseudònim de M. Schwartz (Senyor Negre, en alemany) l’opuscle Reflexions sobre l’esclavitud dels negres (1781), un dels primers textos filosòfics amb propostes abolicionistes, entre les quals hi ha la prohibició de comprar com a esclaus els condemnats a mort i el rebuig a considerar un recent nat com a esclau pel simple fet de ser fill d’un esclau. Però, des del punt de vista doctrinal, l’obra no acaba d’articular un discurs amb un argumentari antiesclavista gaire elaborat, encara que influeix en l’abolició de l’esclavitud durant el període de la Convenció revolucionària de 1794. Condorcet es mostra partidari d’una abolició progressiva per evitar que l’alliberament provoqui desordres socials, a la vegada que dona molt de valor a l’educació dels esclaus com a passa per ensenyar-los a ser lliures i a assumir la responsabilitat d’obeir les lleis i seguir una moral racional. I considera injust que els esclavistes s’enriqueixin gràcies al treball esclau. Considera il·legítim que s’esclavitzin els criminals legalment condemnats, i absurd que es digui que els europeus salven la vida dels africans quan els compren. Anteriorment, un altre filòsof de l’època, el britànic James Beattle, ja s’havia declarat partidari de l’abolicionisme i havia mostrat la immoralitat de l’esclavitud, en el seu Assaig sobre la naturalesa i la immutabilitat de la veritat (1770), en el qual critica també Hume per defensar la inferioritat dels africans i justificar la seva esclavitud a causa de la seva mancança de civilització i enginy.
En les Lliçons de Filosofia de la Història (1830), Hegel defensa la idea que els negres accepten de manera natural la seva esclavitud perquè formaria part del seu mode de ser, aportant com a prova de la seva manca de consciència sobre la llibertat l’enemistat que manifesten amb els europeus que més han lluitat per l’abolicionisme. Hegel interpreta la poligàmia dels negres com una estratègia econòmica encaminada a tenir molts de fills per poder vendre’ls als esclavistes i posa l’exemple d’un negre resident a Londres que es lamenta de ser molt pobre, tot i haver venut ja la família sencera. L’absència de sentiments morals i de vincles familiars explica també que no estigui mal vist que els fills intentin vendre els pares com a esclaus. El filòsof alemany arriba a reconèixer que l’essència humana és la llibertat i que l’esclavitud és un gran injustícia, però que no es pot suprimir de manera sobtada perquè representa una etapa d’aprenentatge necessària en el progrés de la humanitat cap a la plena realització de la llibertat subjectiva i la racionalitat universal.
Enfocament materialista
En el segle XIX, Karl Marx tracta el problema de l’esclavitud amb un enfocament materialista i dialèctic, almanco en dos escrits: a una carta dirigida a P.V. Annenkov (1846) i a la Misèria de la Filosofia (1847), una rèplica crítica a la Filosofia de la misèria (1847) de Proudhon. En aquests textos, Marx presenta l’esclavitud com un fenomen econòmic ambivalent, inseparable del moviment i la dinàmica contradictòria de la història. Marx se centra en els aspectes positius de l’esclavitud, en la seva importància econòmica que ha permès donar valor a les colònies, contribuint a la creació del comerç mundial i a l’aparició de la gran indústria burgesa. Marx també destaca que l’esclavitud ha estat determinant per a l’existència dels Estats Units com a poble i potència mundial i considera que sense la força de treball esclava, orientada a la producció de mercaderies per a l’exportació, els EUA no haurien progressat tan ràpidament, ni tampoc, dit en un sentit negatiu, s’haurien transformat en un país patriarcal, decadent, dominat per l’anarquia. Finalment, per Marx, l’esclavitud és un mode de producció que s’havia de superar històricament, i conduir cap a una societat comunista sense classes, justa i igualitària.
