Adoptar és fàcil i ràpid, quan no és a la carta

PalmaNomés havien passat uns dies d’ençà que havien acabat tots els cursos i les entrevistes quan Sandra Serrano i Luis Fernández varen rebre la cridada: els havien donat el vistiplau per ser pares adoptius i, a més, ja tenien un al·lot per a ells, de nou anys. En el cas d’Eva –que prefereix no identificar-se amb el seu cognom–, varen passar gairebé dos anys entre que va entrar en la borsa de famílies i que va aconseguir ser mare adoptiva, ella tota sola, d’una nina que ara en té set. Per la seva banda, Sergi Jaén i Rafa Vega varen adoptar la seva filla –quan tenia sis mesos– després d’una espera d’un any i mig. Aquestes tres famílies, que s’han entrevistat amb l’ARA Balears, són la prova que adoptar a Mallorca pot ser fàcil i ràpid, quan no és a la carta. 

“No cercam per a cada família un nin; cercam per a cada nin una família”, esclareix Àngela Ramis, la cap de secció d’Adopcions de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS), ens que té la competència en aquesta matèria. Si bé és cert que la demanda d’adopcions és superior als infants que l’IMAS considera que estan preparats per a aquest procés –aquest 2023 han rebut 47 peticions (37 nacionals i 10 internacionals) i se n’han tramitat 10 (9 nacionals i una internacional)–, Ramis insisteix que això no es tradueix necessàriament en més temps d’espera. El que dilata els terminis són les preferències de les famílies: la majoria volen nadons de fins a tres anys, precisament els casos més minoritaris que arriben a l’IMAS. “Tenim un banc de famílies i, en igualtat de condicions, quan arriba un infant per donar en adopció, en triam la més antiga i que millor pugui atendre el nin, a partir de l’‘oferiment’ que han fet, és a dir, les seves preferències quant a edat, ètnia i certes problemàtiques de salut”, detalla la professional.

Sandra Serrano i Luis Fernández reconeixen que varen començar el procés “amb el cap quadrat”, però aviat varen veure que era “per desconeixement total”. “En les primeres sessions, ja vàrem veure que ens havíem equivocat amb l’edat que havíem proposat: nosaltres tenim 45 i 46 anys i vàrem pensar ‘què feim amb un nin de dos anys?’ Aleshores, vàrem corregir la franja –que era de 0-3 anys– i vàrem posar el topall en els 10 anys. Va ser el millor que podríem haver fet”, recorda Serrano. De seguida, tot es va precipitar. “Acabàvem de fer els cursos i, de cop, ens varen dir que tenien un nin per a nosaltres. No ens ho podíem creure”, continua Fernández. A partir d’aquí, a través de l’IMAS, varen iniciar el que anomenen procés d’acoblament, que comença amb l’elaboració de dos àlbums de fotos per presentar-se els uns als altres:un, que fa l’infant i un altre, que fan els pares. La passa següent és crear un vincle, a partir de visites que fan els pares, fins que l’infant se sent preparat per passar alguns dies al que serà ca seva. L’acoblament acaba quan, fent partícip el menor, munten la seva habitació i s’hi acaba instal·lant.

Davant el prejudici que adoptar un nadó ho farà tot molt més fàcil, perquè s’adaptarà més als pares, Serrano i Fernández consideren –en canvi– que “un de tan petit pot tenir uns traumes fins i tot més profunds, mentre que un de més gran és conscient d’on és i d’on ve, i això pot fer que valori més les coses”. A més, subratllen que l’experiència que el seu fill va viure al centre li va donar “la seva primera referència de regles i valors, i una presa de contacte amb les normes”. “La feina que han fet és impressionant. Només va rebre amor i afecte”, diu la mare. Així, on certes famílies passen pena de trobar un hàndicap, aquests pares veuen un punt a favor seu: “Quan és més gran, has de xerrar-ho tot, has de fer-li entendre les coses i saber que ell, abans, tenia la seva vida”. Per exemple, una d’aquestes qüestions que varen haver de xerrar va ser “la passa de dir papà i mamà”, indica ell. Com que varen detectar que a l’escola li demanaven per què es referia als seus pares pel nom, varen proposar-li la versió en diminutiu: “Li vàrem demanar si li agradaria més dir ‘mami’ i ‘papi’, i des d’aleshores no ha aturat de dir-ho”.

L’exemple d’aquesta parella, però, no representa les preferències del gruix de famílies, tal com adverteix Àngela Ramis, de l’IMAS, la qual cosa explica que a finals del 2023 encara tinguin pendents expedients de pares del 2019. “La majoria de les famílies demanen nins d’entre 0 i 3 anys, però la realitat és que de nadons n’arriben un o dos l’any, i que –en canvi– de 4, 5 i 6 anys en tenim molts. Però a partir de sis anys, costa. Per això, els més grans van al programa Esperança –on també estan els que tenen alguna malaltia o discapacitat o que s’ofereixen en adopció amb germans–, que té uns tràmits més àgils i fàcils”, explica Ramis.

Tot depèn de l’‘oferiment’

Sergi Jaén i Rafa Vega, per exemple, varen demanar també que l’infant tingués tres anys com a màxim, perquè veien més difícil adaptar-se a un de més gran. Ara bé, el seu ‘oferiment’ estava obert en la resta de qüestions, inclòs el fet que “l’embaràs no hagués estat controlat, és a dir, que la mare gestant podria haver consumit drogues, alcohol o tabac”, apunta Vega. Al capdavall, això els va beneficiar en els terminis, perquè en només un any i mig ja els varen oferir la seva nina. “No ens esperàvem que la primera opció s’ajustàs tant a les nostres preferències”, reconeix Jaén, però tot d’una varen dir que sí. “Ens varen explicar la història: no havia estat un embaràs desitjat, però la mare no va ser a temps d’avortar i quan va néixer tot d’una va anar a una família d’acollida”, afegeix. 

Ara que ja té 18 mesos, “i comença a dir les primeres paraules”, els pares –mestres tots dos– asseguren que és una nina sana, i que té un ritme de creixement normal. Això sí, “té un caràcter molt fort i es frustra bastant”, diu Jaén, qui admet que “al principi, com a mestre d’infantil, l’analitzava constantment”, fins que va ser conscient que això no l’estava permetent gaudir del procés. Sobre el procés administratiu de l’adopció, destaquen que “va ser molt fàcil” i que han romput amb tots els prejudicis que tenien al cap, com ara “que té un cost econòmic”, la qual cosa no és certa. Jaén vincula aquestes idees equivocades amb el fet que “a cada comunitat autònoma el funcionament és diferent”. Així mateix, el fet de ser una parella del mateix sexe en cap moment els va fer pensar que podria influir en el procés. “Ens hem sentit molt ben acollits en tot moment”, mantenen.

Tot i que la majoria de pares i mares que sol·liciten adoptar ho fan perquè no ho poden ser de manera biològica, a Eva –de 44 anys– mai no li havia cridat “l’opció de gestar”, confessa. Per aquesta raó, i que “els infants més grans tenen menys oportunitats”, va assenyalar el tram d’edat d’entre quatre i nou anys com a preferent. En el seu cas, l’espera va ser de dos anys, temps que –fins i tot– li va semblar curt, perquè “creia que donarien prioritat a una parella de dos”. Quan va conèixer la seva filla, que ara fa prop d’un any que és amb ella, vivia amb una família d’acollida, però aviat varen connectar. “Va ser com si l’hagués tinguda des de petita. El primer dia que va venir a casa, va voler quedar a dormir”, recorda. Malgrat ser una família monomarental, Eva té els seus familiars i tota una xarxa d’amistats que li han donat suport i han acollit la nina des del primer moment. “Després dels pares biològics, dels quals té records, la nina va tenir dues famílies d’acollida i això li feia dubtar quan li deia que quedaria amb mi. Em demanava ‘per sempre?’”, rememora Eva. Ara, conclou, “ja té clar que hi quedarà per sempre”.u