Aquesta Diada es presenta confusa: quina és la celebració? Quina és la reivindicació? Qui s'hi sent realment convocat? És aviat per saber-ho, però seria bo que s’hi sentís tothom i que se superessin les exclusions i posicions extremes a totes bandes. Cal aprofitar aquest moment per començar a dibuixar un projecte de futur en què tots ens puguem trobar relativament còmodes i això vol dir que els maximalistes de tots colors hi estaran en desacord. Però aquest és, precisament, el resultat de la democràcia: que tothom hi guanyi alguna cosa i alhora renunciï, encara que sigui momentàniament, a una part de les seves ambicions. 

Llegim a l’ARA que Pedro Sánchez ha promès una millora del finançament a Catalunya, i m’ho crec, perquè “millorar el finançament de Catalunya”, a hores d’ara, que som tan avall, és simplement que et facin un petó a la boca cada cop que pagues el lloguer. També diu que mantindrà els compromisos adquirits amb ERC i "respectarà" la llengua, la cultura i la història catalanes.

De petita, la meva tieta em va ensenyar a ballar sardanes. Cada diumenge, quan començava a fer bo, escoltàvem la cobla convidada i ballàvem en alguna de les rotllanes que encara avui omplen el passeig del Comte Guifré de Sant Joan de les Abadesses. A l’adolescència, i amb l’aparició d’altres plans, vaig deixar de puntejar. Fins que fa unes setmanes, enmig d’una discoteca de Barcelona, va sonar Coti x coti, l’èxit de The Tyets. La cançó, que ha estat arranjada per a cobla per Xavier Ventosa, va generar una eufòria col·lectiva al local i, amb més o menys encert, tots plegats vam ballar al ritme de la tenora.

Puc imaginar que molts dels nombrosíssims lectors de l’ARA que fa uns dies van comprar l’últim número de L’Avenç, el 500, van experimentar un sentiment molt proper al que em va transmetre un dels col·laboradors d’aquest número que posa fi a una etapa de la revista que ha durat 46 anys: “Vist el 500. Fa goig i fa mal”. Ho desglosso: fa goig comprovar quin nivell d’interès i de qualitat hauria pogut arribar a tenir cada mes la revista si L’Avenç hagués pogut treballar en unes condicions de mínima confortabilitat, i si hagués tingut de forma regular un suport dels anunciants (quasi tots institucionals, cal dir-ho) i dels lectors com els que ha aconseguit amb aquest número extraordinari. I fa mal comprovar que, malgrat l’alt nivell assolit, que penso que tothom ens reconeix, no puguem seguir fent una feina que al llarg dels anys hem demostrat a bastament que sabem fer.

Mateu Morro presentarà el pròxim 28 de novembre el llibre La memòria esborrada. Francesc de Sales Aguiló (1899-1956), que recupera i reivindica la figura d'aquest pedagog republicà. "El llibre representa una contribució a la reivindicació i major coneixença d'un personatge important dins la història de la nostra cultura, de la Mallorca republicana i de l'exili balear provocat per la Guerra Civil", comenta Morro, qui ha remarcat que historiadors com Josep Massot i Muntaner han defensat la figura de De Sales i han contribuït a la seva recuperació. De fet, el mateix Massot i Muntaner va dir que era "un dels grans oblits" i en reivindicà el reconeixement.

L’èxit d’Albert Serra a Canes fa un contrallum perfecte per mirar l’estat de l’art contemporani a Catalunya i al món. I dic “art contemporani” i no “cinema” perquè la idea que les pel·lícules del director de Banyoles pertanyen a una categoria que pugui preocupar-se pels gustos del públic fa riure. Paradoxalment, Serra, que ha creat instal·lacions per a la Biennal d’art de Venècia o el Centre Pompidou, és un artista rabiosament contemporani perquè actualitza la tradició de l’avantguarda que, segons l’hegemonia cultural d’avui, estava morta i enterrada. Per explicar-ho, és oportú comparar aquest èxit amb l’altre gran èxit català de l’any, Alcarràs, de Carla Simón.

Fa quatre anys vaig tenir l’honor de moderar un diàleg entre les cineastes Carla Simón i Lois Patiño al Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. Simón estava immersa en una voràgine d’èxits arran del seu primer treball cinematogràfic, Estiu 1993, però ja havia començat a escriure Alcarràs, la pel·lícula amb la qual ha fet història aquesta setmana en ser la primera cineasta catalana a emportar-se l’Ós d’Or, el premi més important de la prestigiosa Berlinale. Aquell dia, abans i després de l’acte, vam intercanviar impressions sobre la necessitat, si no la urgència, de posar en valor un cinema de mirada lluminosa i respectuosa que fos capaç d’apuntar a una transformació davant la preeminència d’un cinema de mirada fosca, freqüentment cruel, que històricament ha tendit a sovintejar el cinema d’autor. Com explicar la història de l’ocàs familiar i d’una manera de viure lligada a la terra sense caure en la foscor? La Carla es feia preguntes però ja tenia la resposta perquè la seva mirada ja és plena de llum de manera natural. En realitat, només li calia filmar sent ella mateixa, com ja havia fet a Estiu 1993.

A finals dels vuitanta, a la UAB –Facultat Ciències de la Informació– vaig tenir tres professors tan bons que van justificar els cinc anys de carrera. Casasús, Saperas i Tresserras exigien rigor, obrien mons nous i encomanaven entusiasme. Anys després, Joan Manuel Tresseras va flirtejar amb la política, va treure el nas en l’Esquerra de Carod-Rovira i va acabar sent conseller de Cultura del govern tripartit. Un dia, per sondejar-me per un càrrec que m’hauria vingut gros, em va convidar a fer un cafè a l’Auditori de Sant Cugat. Aquell dia vaig veure que continuava sent un home amb visió de futur i les idees clares. L’ambició cultural del país estava en mans d’un rubinenc que pensava en gran. Més enllà d’impulsar la llei del cinema de Catalunya, creia que s’havia d’ordir un pla per aconseguir tres coses: un èxit musical en català que sonés a tot el món, un premi Nobel de literatura per a un autor que escrivís en la nostra llengua, i produir una pel·lícula tan bona que optés a guanyar un Oscar en la categoria de llengua no anglesa. No es conformava que la nominessin, ell volia l’estatueta. Aquesta setmana ha passat el miracle. Carla Simón ha guanyat l’Ós d’Or de Berlín amb Alcarràs. Ja tenim ganes de veure aquesta obra mestra de la tendresa que homenatja la seva terra, honora la pagesia i recorda que les històries importants poden passar lluny del 22@. I Simón ha rodat en català, sense complexos, perquè és la seva llengua, i per demostrar-nos que no cal renunciar-hi per fer un producte excels i guanyador. A l’espera que ens emocioni la pel·lícula, que el català –català occidental– soni arreu del planeta és una victòria lingüística espaterrant. Quinze anys després de la conversa amb Tresserras, tenim Alcarràs premiada a Berlín i Rosalía amb una cançó “milionària” que ha donat la volta al món tres vegades. Ja només ens falta el premi Nobel. A veure quin dia sonarà el telèfon a casa d’en Jaume Cabré. O de l’Eva Baltasar.

]]>

"Aquest 2022 fa 20 anys que va néixer l'Institut Ramon Llull. En el marc d'aquest aniversari, estem desenvolupant un debat estratègic amb institucions i entitats amb les quals treballam, perquè volem enfortir tots els nostres instruments per donar servei a la cultura. Refermar el vincle amb les institucions balears és cabdal". El director de l'Institut Ramon Llull, Pere Almeda –que va assumir el càrrec el mes de novembre després que Francesc Serés hi renunciàs per motius personals cinc mesos després d'ocupar-lo– s'ha reunit aquest dimecres amb la presidenta del Govern balear, Francina Armengol, i el nou director de l'Institut d'Estudis Baleàrics, Pere Malondra; a la reunió hi havia, també, altres responsables del Llull. Entre les noves missions es plantegen quina és la millor manera de presentar la cultura i llengua catalana al món i quin rol pot tenir la institució en la demanda de generar un circuit més fluid dels projectes i iniciatives culturals entre els territoris de parla catalana.

]]> Pilar Arnau es va instal·lar a Mallorca fa més de deu anys, però abans ja havia estudiat l’obra d’uns quants escriptors mallorquins, que amb el temps han arribat a ser pràcticament tots. Abans de fer-se mallorquina va ser més de mig alemanya. Servidor som testimoni de l’eficàcia i la desimboltura amb què es movia per les universitats i altres centres de cultura alemanys. És molt d’on és, cosa que li permet ser obertament cosmopolita –hi ajuda el domini d’algunes llengües europees. Potser els organismes encarregats de la projecció exterior de la cultura catalana –uff, costa tant dir-ho sense ironia– se n’haurien pogut servir amb profit. Però cercam esclata-sangs a les pesqueres.

]]>

Entre els anys 1975 i 1977 es va celebrar el Congrés de Cultura Catalana, que va proposar noves formes d’imaginar la catalanitat. “Va ser un episodi clau, però ha quedat força oblidat en les cròniques de la Transició”, diu Mariona Lladonosa, que firma amb el seu pare, Manuel Lladonosa, Una nova cultura per al poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat (1975-1977) (Enciclopèdia Catalana). L’historiador i la sociòloga i politòloga expliquen com es va gestar, què va significar, el llegat i les conclusions d’un congrés que va implicar les forces polítiques, entitats, associacions, sindicats, col·legis professionals… No va ser el primer congrés: entre els anys 1961 i 1964 se'n va celebrar un altre de clandestí, però ni tan sols se’n van poder publicar les conclusions. Les jornades del 1975 van començar quan Franco encara no era mort i van acabar pocs dies després de les primeres eleccions democràtiques. El detonant va ser la reivindicació d’uns pares de Cornellà de Llobregat que volien que els seus fills aprenguessin català a l’escola i van rebre un no com a resposta. "En aquell moment es podia aprendre català, però fora de les hores lectives", matisa Manuel Lladonosa. La família es va adreçar al Col·legi d’Advocats per demanar ajuda i el seu secretari, Josep Maria Pi-Sunyer, va proposar un congrés de defensa de la cultura catalana.

]]> Fa uns vint anys advertia al director d'un diari barceloní d'una situació anòmala a què s'havia arribat. A l'Espanya que havien anat redissenyant a partir dels anys vuitanta, Barcelona i Catalunya havien quedat tancades en una relativa autosuficiència, però la defensa dels seus interessos estava reduïda exclusivament a la capacitat de negociació de Convergència i Unió.

]]> Mentre escric aquestes línies, la casa es va omplint de cultura catalana. Sonen, l’una rere l’altra, les cançons del disc que aquest Nadal han tret, com una gran oda a l’amistat, Maria del Mar Bonet i Borja Penalba. De sobte sent Verdaguer esquitxat pels càntics de Ramon Llull. Després ve Vicent Andrés Estellés, maridat amb una cançó de bressol mallorquina. Hi és Joan Ramon Bonet en un cant a l’amor perdut, del temps dels Setze Jutges. També hi són els poetes Ben Clark -eivissenc-, Marc Granell -valencià- i els catalans Pere Quart i Joana Raspall, aquesta amb el seu ‘Podries’, versos que cal recordar cada pic que es nega l’acollida als que fugen de la fam i de la guerra que els mata als seus països. De sobte, és Ovidi Montllor qui és cantat en el seu ‘Homenatge a Teresa’, acció de memòria històrica. O, entre d’altres, hi és el ‘Què volen aquesta gent?’, que hi ha de ser present, com escriu Maria del Mar Bonet en el llibret que acompanya el disc, “per denunciar l’empresonament i l’exili d’unes persones que només han comès el delicte de pensar diferent i voler un país lliure”. I pertot, és clar, les veus de Bonet i de Penalba, Mallorca i València, les lletres d’ambdós, les seves guitarres i les percussions d’Antonio Sánchez.

]]>

Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930) arriba cada dia a dos quarts d’onze a la fundació, que té la seu a la Casa Felip, un edifici modernista esplendorós als baixos del qual hi ha una de les sales d’exposició que té a la ciutat, l’espai Volart. També ha fet construir un museu al Poblenou, Can Framis, on hi té la col·lecció de pintura, i en té dos més, un a Torroella de Montgrí dedicat a la fotografia i un altre a Palafrugell dedicat a l’escultura. I ha arribat a acords per fer exposicions itinerants de la col·lecció a Tarragona i aviat a Olot. Però resseguir tot el que fa la Fundació Vila Casas o ell mateix personalment per la cultura i la recerca és complicat. Els últims anys, per exemple, ha donat dos milions d’euros a l’Hospital de la Vall d’Hebron per adequar espais dedicats als malalts de leucèmia, malaltia que ell va patir fa 17 anys. I col·labora amb mitjans de comunicació - La maleta de Portbou, Catorze, l’ARA -, festivals -Ibercàmera, Temporada Alta-, entitats -Fundació Miró, Elisava- i universitats -Pompeu Fabra, UB-. I hi deu haver més coses encara perquè no és d’explicar-ho gaire i mira de centrar la conversa en la seva pròpia fundació, que té una branca artística i una altra dedicada a la divulgació de la ciència i la salut. Parlar amb ell és un plaer per la quantitat d’històries que va enllaçant del món de l’empresa, la farmàcia, l’art, la política, la família... Els 90 anys l’agafen preocupat per la situació pandèmica, per l’economia i pel país, però el temps no li ha fet perdre intel·ligència ni una mirada múrria. Fill d’una família d’empresaris del tèxtil, va escollir estudiar farmàcia una mica per casualitat, però inventant i copiant medicaments va arribar a tenir, amb els seus socis, un imperi amb els laboratoris Prodesfarma. Quan es va vendre la seva part de la fusió amb Almirall, a prop dels 70 anys, va dedicar la seva energia al mecenatge, i la seva preocupació ara és assegurar que la Fundació Vila Casas sobrevisqui quan ell no hi sigui.

]]>

Gabriel Oliver i Oliver, conegut artísticament com Biel Majoral, rebé aquest dijous el Reconeixement

]]>

Fins ara els instituts que vetllen per promocionar el català, el castellà, el basc i el gallec havien treballat per separat. A partir d'aquest dimarts, l'Institut Ramon Llull, el Cervantes, l'Etxepare Euskal Institutua i el Consello a Cultura Galega han signat un acord de col·laboració a través d'una videoconferència que s'ha pogut seguir per YouTube.

]]>

L’estiu de 1967 es reuniren a Vallvidrera tres catalans, J.M. Castellet, Josep Ferrater Mora i Joaquim Molas; un mallorquí, Baltasar Porcel, i un valencià, Joan Fuster. Al mig de la sala un magnetòfon enregistrava un debat sobre (la) cultura catalana que no ha vist la llum fins al 2019.

]]> Cinc intel·lectuals -les escriptores Najat El Hachmi i Simona Skrabec, l’editora Maria Bohigas, la filòloga mallorquina Mercè Picornell i la coreògrafa i directora del Mercat de les Flors Àngels Margarit- i un repte: debatre sobre la cultura catalana. El CCCB va acollir ahir aquesta conversa a cinc bandes moderada per la directora de l’ARA, Esther Vera, en una reedició del debat que van mantenir 52 anys enrere Baltasar Porcel, Josep M. Castellet, Joan Fuster, Joaquim Molas i Josep Ferrater Mora, un debat inèdit que ara ha publicat l’editorial L’Avenç, impulsora de l’acte.

]]> "La mecanògrafa hi era o no hi era? Jo crec que no", deia enriolada, fa una setmana, l'escriptora i traductora Simona Škrabec mentre li posaven el micròfon al set de gravació del Debat sobre [la] cultura catalana a la Vil·la Joana, la casa-museu de Verdaguer a Vallvidrera. Škrabec parlava del llibre homònim Debat sobre [la] cultura catalana, publicat enguany per l'Avenç i que transcriu la conversa que cinc intel·lectuals homes (Josep Maria Castellet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i Baltasar Porcel) van tenir fa 50 anys en una altra casa de Vallvidrera, la de Porcel. La publicació del llibre serveix com a pretext per actualitzar la conversa, mig segle després, aquest cop amb cinc intel·lectuals dones (Maria Bohigas, Najat El Hachmi, Àngels Margarit, Mercè Picornell i la mateixa Simona Škrabec), que fa una setmana es trobaven a la Vil·la Joana davant dels mecanògrafs d'un equip de gravació format gairebé íntegrament per homes. Dilluns, dia 9, tindran la conversa en públic al CCCB.

]]>

Acabada d’aterrar de Ljubljana i carretejant la maleta des de l’estació de tren de Collserola, la directora del Mercat de les Flors, Àngels Margarit, va ser l’última a arribar ahir al matí al MUHBA Vil·la Joana, que va acollir la trobada entre cinc intel·lectuals per debatre sobre la cultura catalana. L’esperaven l’editora Maria Bohigas, les escriptores Najat El Hachmi i Simona Skrabec, i la filòloga mallorquina Mercè Picornell, ben disposades a trencar-se les banyes per analitzar temes que, fa cinquanta anys, havien abordat cinc personalitats masculines, entre les quals Baltasar Porcel, Josep M. Castellet i Joan Fuster, un debat inèdit que ha publicat l’editorial L’Avenç.

]]>