La sentència de dijous del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que avala que el Tribunal Constitucional pugui vetar, en alguns casos, la tramitació de mocions a favor del dret a l’autodeterminació o contra la monarquia ha estat una galleda d'aigua freda, i hi haurà temps d'analitzar-la. En aquest article em centro en una altra qüestió relativa al TEDH. En el marc de les negociacions entre Junts per Catalunya i l'executiu de Pedro Sánchez a Suïssa, dilluns es va conèixer que el consell de ministres espanyol aprovaria l’adhesió d'Espanya al Protocol 16 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH; Tractat No. 214) de manera immediata. Aquest protocol, que va entrar en vigor l'agost de 2018, va introduir una innovació significativa al sistema judicial de protecció dels drets humans a Europa. En concret, permetre a les altes instàncies dels tribunals estatals designades pels estats membres sol·licitar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) una opinió consultiva sobre qüestions de principi relacionades amb la interpretació o aplicació dels drets i llibertats definits en el Conveni. Les sol·licituds es poden fer en el context de casos pendents davant dels tribunals domèstics competents, i el TEDH té la facultat d'acceptar la sol·licitud i emetre un dictamen que, formalment, no és vinculant. Tot i que la innovació és significativa, no és comparable amb la repercussió del procediment de remissió prejudicial del dret de la Unió Europea (UE), a causa de la diferent estructura jurídica del procediment del Protocol núm. 16 en comparació amb el procediment de referència prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) –l'anomenada qüestió prejudicial, que sí que és vinculant perquè l'objectiu és garantir la supremacia del dret de la UE.

Que sigui un tribunal que s’anomena "de Drets Humans" el que estableixi que és proporcionat vetar un debat i una votació en seu parlamentària sobre el dret a l'autodeterminació i la monarquia és el més semblant a una contradicció. Segur que, per avalar la seva sentència, els jutges europeus han trobat fonaments de dret més sòlids en la Constitució d'un estat preexistent i en la jurisprudència del seu màxim òrgan interpretador que en les pretensions de desconnexió d'un Parlament regional amb gens dissimulades intencions constituents. Però la paradoxa es manté: hi ha el dret que l'autodeterminació o la monarquia puguin ser votades pels ciutadans en un programa electoral però no que puguin ser votades pels seus representants, encara que hi estigui a favor una majoria parlamentària sorgida de les urnes.

Revés per a l'independentisme, que sempre ha defensat que al Parlament s'hi ha de poder parlar de tot. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha avalat aquest dijous que a la cambra catalana no s'hi pugui discutir sobre autodeterminació: considera que el Tribunal Constitucional (TC) té dret "en circumstàncies extremes" a vetar resolucions que vagin en sentit contrari a la carta magna per protegir la Constitució. Estrasburg havia de decidir aquest dijous si s’havia vulnerat la llibertat d’expressió i els drets polítics dels diputats arran del veto del TC a la tramitació de les propostes de resolució sobre l’autodeterminació i la monarquia al Parlament la tardor del 2019, i ha avalat les decisions de l'alt tribunal. El TEDH reconeix que es van limitar drets dels parlamentaris, però no que es van vulnerar. Segons els magistrats europeus, la decisió del TC va ser "proporcionada".

Espanya ha presentat aquest dilluns els seus arguments a la vista que se celebra al Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU, amb seu a la Haia, per l'ocupació israeliana dels territoris palestins. Parlant en nom del regne d'Espanya, el diplomàtic Emilio Pin, cap adjunt de l'assessoria jurídica internacional del ministeri d'Afers Exteriors, ha recordat la jurisprudència del tribunal en el sentit que l'ocupació israeliana de Gaza i Cisjordània "vulnera el dret internacional, no només perquè és contrària a la Convenció de Ginebra, sinó perquè impedeix l'exercici del dret a la seva autodeterminació del poble palestí".

Entre els dos acumulen vint-i-quatre anys presidint governs espanyols: Felipe González entre el 1982 i el 1996; José María Aznar entre el 1996 i el 2004. Tots dos van tenir majories absolutes i majories relatives, per gestionar les quals van necessitar suports externs. Tots dos van buscar, i obtenir, el suport de partits nacionalistes bascos i catalans. I ara, molts anys després, alcen junts les seves veus per cridar contra una possible dissolució d’Espanya segons els pactes que es facin per investir Pedro Sánchez com a president. 

"Tinc els vots al meu abast per ser president, però no accepto el preu que em demanen per ser-ho". El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, s'ha presentat aquest dimarts a la primera sessió d'un debat d'investidura inèdit, perquè el candidat ha tret pit de no comptar amb els suports suficients per ser proclamat president del govern espanyol. El preu que Feijóo no està disposat a pagar, ha dit, són l'amnistia i l'autodeterminació, que ha considerat "jurídicament i èticament inacceptables". Els seus càlculs, però, obvien que, en cas que li semblessin acceptables, Vox deixaria de donar-li suport i els números continuarien sense quadrar-li. Tot plegat ha estat l'evidència del que se sabia des que Felip VI el va proposar com a candidat: que el debat no portava enlloc i que el líder popular actuaria més com a cap de l'oposició que no pas com a presidenciable. Per això, al PP l'ha enervat que Pedro Sánchez hagi renunciat debatre amb ell i hagi cedit el torn a l'exalcalde de Valladolid Óscar Puente. Un menyspreu dels socialistes cap a la candidatura de Feijóo.

Després de la trencadissa independentista de la Diada de l'any passat, en la qual ERC va rebutjar participar en la manifestació de l'ANC perquè consideraven que anava en contra de la seva estratègia, enguany el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha confirmat que sí que assistirà a la tradicional mobilització de l'Onze de Setembre perquè "l'escenari és diferent". Segons ha justificat en una entrevista a Els matins de TV3, hi anirà perquè la convocatòria està enfocada "cap a la pressió cap al govern espanyol en ocasió de la investidura". "No només per avançar cap a l'amnistia, sinó també per poder votar, decidir i implementar el resultat", ha dit. A la protesta de l'ANC també hi assistiran el president d'Esquerra, Oriol Junqueras, i altres dirigents del partit com Raquel Sans i Marta Vilalta, que l'any anterior tampoc van ser-hi.

El 7 de novembre de 1971, es constituïa l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí de Barcelona. Quatre reivindicacions aplegaven una majoria política i social que no s’havia vist des de la Solidaritat Catalana, i ara resulta que, més de mig segle després, el tediós sant-tornem-hi d’haver de tornar a plantejar la meitat d’aquell programa: amnistia i dret d’autodeterminació, l’etern retorn de la Catalunya proscrita.

“Si és per unir, em tindreu sempre. Per a dividir, no”. L’abril del 2019 es feia un homenatge de comiat a Xavier Trias que, com que acabava amb aquestes paraules seves, no era ben bé un comiat sinó una mena de “que us bombin” avançat i en forma d’avís. A Trias se’l va a buscar si es busca diàleg, perquè ell encarna l’antítesi del conflicte. Ja considerava aleshores suïcida la divisió de espai convergent tal com ara considera absurd “estar en confrontació tot el dia: a la vida s’ha de dialogar”. La part de raó que té és, per una banda, que amb ell el seu espai polític és capaç d’"eixamplar la base” d’una manera que ja hauria volgut fer-ho Gabriel Rufián a Santa Coloma: és a dir, Trias abraça no independentistes per fer una cosa tan poc menyspreable com guanyar. I, d’altra banda, també és cert que quan el conflicte s’ha volgut adormir de manera tan clamorosa (i maldestra), això afavoreix perfils com el seu, que creixen molt millor en absència de tempesta. La prova, els seus resultats a Barcelona. El però, com ja sabem, és que la història no es va acabar aquí. El conflicte, encara que no el busquis, et troba.

Una dècada de Procés ha donat per a jornades històriques com l’1-O, la DUI o el 9-N, però també per a debats més o menys reposats sobre l’encaix legal de l’autodeterminació de Catalunya. Debats inacabats i que han topat sempre amb l’opinió contrària del Tribunal Constitucional (TC). Ara l’òrgan de garanties es renova i hi ha qui vol veure una escletxa en les declaracions d’una de les noves magistrades, Maria Luisa Segoviano, que fa pocs dies va sortir-se'n com va poder quan li van preguntar per la qüestió: "És un tema molt complex, amb moltes arestes, que s'ha d'estudiar. No s'ha de rebutjar d'entrada res". Va sorprendre precisament perquè si s’ha caracteritzat per alguna cosa el TC respecte al Procés és pel seu rebuig frontal a l’autodeterminació. Aquest dimecres, però, el nou president del tribunal, Cándido Conde-Pumpido, va ser taxatiu en el seu discurs de portes endins i va subratllar que "la Constitució no permet la secessió, ni la independència ni l’autodeterminació”,

En les èpoques més calentes del Procés, el Tribunal Constitucional va fer una mena de pacte intern per mantenir-se unit contra els passos de l'independentisme. Arran dels acords de Pedro Sánchez i ERC, a Madrid hi ha la por que l'òrgan de garanties hagi de tornar-se a pronunciar sobre l'autodeterminació i, en una entrevista aquest matí a Onda Cero, la nova magistrada María Luisa Segoviano ja ha hagut de respondre-hi. Tot i que no s'ha mullat, la prudència amb què ha parlat del tema dista molt d'expressions que col·legues seus han fet servir en el passat. "És un tema molt complex, amb moltes arestes, que s'ha d'estudiar", ha contestat de manera genèrica. "No s'ha de rebutjar d'entrada res", ha anotat.

El poder judicial (Tribunal Constitucional, Suprem, Fiscalia...) està decidit a impedir que el Parlament de Catalunya es pronunciï, i ni tant sols debati, sobre autodeterminació, república o qualsevol tema que s'hi assembli. Li nega així un dret que en el passat havia exercit mantes vegades. De retruc, estronca aquesta possibilitat en altres institucions i fins i tot en la taula de diàleg. D’aquesta manera vol evitar que es faci palès l’ampli suport polític i social que tenen a Catalunya temes com la voluntat d’autodeterminació o el rebuig al règim monàrquic.

La presidenta del Govern, Francina Armengol, està marcant distància amb la decisió del cap de l'executiu estatal, Pedro Sánchez, d'avalar l'autonomia del Sàhara Occidental sota la tutela del Marroc, un gir històric en la política exterior. "L'esforç ha de ser per aconseguir el Sàhara lliure", ha reclamat aquest dimarts en la sessió de control del Parlament. A aquesta proclama s'hi ha afegit l'intergrup parlamentari balear 'Pau i llibertat per al Sàhara', que aglutina tots els grups polítics representats, menys Vox, i que ha signat aquest dimarts un manifest en què "lamentam el canvi de posicionament de la presidència del govern respecte del consens mantingut fins ara". Així i tot, no pot ser una declaració institucional, ja que l'absència de l'extrema dreta impossibilita la unanimitat de la Cambra.

Aquest any celebrem -espero- el cinquantenari de l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari de forces antifranquistes que va permetre una lectura nostra de la Transició, que començava per reivindicar la democràcia des del passat nacional de la República. El diumenge 23 de maig de 1971 hi va haver un primer intent de reunió constituent, a l’església de Crist Rei de la Meridiana, però la policia el va desbaratar. Finalment, el 7 de novembre l’Assemblea es constituïa a Sant Agustí, al Raval, i aprovava els cèlebres quatre punts. Cinquanta anys després, reviu la reivindicació del segon punt, l'amnistia per als presos i represaliats polítics, i del tercer, que a partir de l’Estatut de 1932 enunciava el camí cap a l’autodeterminació.

Les paraules, com els gestos, no són neutres. I és evident que el moment escollit i les paraules escrites per Oriol Junqueras a la carta "Mirant al futur" no pretenien ser neutres. I no ho van ser. La decisió de difondre la carta minuts abans de la trobada entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès no va ser atzarosa. Com en el cinema mut, Aragonès es va moure davant la pantalla deixant que altres hi posessin la lletra.

El lletrat major del Parlament, Joan Ridao, encara els seus últims dies en el càrrec després de set anys al capdavant de l'assessoria jurídica de la cambra, tal com va avançar l'ARA. Ridao hi va arribar el 2016 i el seu pas pel Parlament no ha sigut ni fàcil ni tranquil: ha viscut el període de més intensitat política i jurídica dels últims temps a Catalunya i, al departament legal -fins al 2016 com a lletrat i el 2018 ja com a lletrat major-, ha vist passar la llei del referèndum, les de desconnexió, resolucions que reproven el rei i refermen el dret a l'autodeterminació i, sobretot, com les dues meses amb les quals ha conviscut han acabat en mans de la justícia per desobediència. Amb les experiències viscudes –també com a polític, ja que va ser secretari general d'ERC entre el 2008 i el 2011 i diputat al Parlament i al Congrés–, Ridao, en una entrevista al Punt Avui, és taxatiu a l'hora de valorar quina ha de ser la via predilecta per assolir la independència: el dret a decidir. Argumenta que amb els precedents d'Escòcia i el Quebec, "el dret a decidir és imbatible en termes democràtics de legitimació, perquè parteix de l'experiència d'aquests dos països [el Regne Unit i el Canadà], que són homologables a l'Estat espanyol".

La Fiscalia acaba de presentar una querella contra el president del Parlament i altres membres de la mesa per haver tramitat en l’anterior legislatura una resolució en defensa del dret d’autodeterminació. La querella interposada per la Fiscalia pren com a referent la sentència del TC que va anul·lar la resolució 1/XI del Parlament i les interlocutòries que després van anul·lar les resolucions 534/XII i 546/XII. Com recordaran, la resolució 1/XI expressava la voluntat d’iniciar un procés cap a la independència no subordinat a l’Estat, que es pretenia materialitzar de manera unilateral i al marge de la Constitució. El TC la va declarar inconstitucional i això va marcar un precedent del qual es podien derivar conseqüències per als membres de la mesa si el Parlament pretenia insistir en la mateixa direcció.

En els darrers temps són diverses les veus que assenyalen la necessitat de vincular l’anomenada causa catalana amb els drets de les minories nacionals. En són mostra els al·legats en aquest sentit de l’advocat Gonzalo Boye en la defensa del president Torra. És Catalunya una minoria nacional? Una nació? Una comunitat política subestatal? Des de quin enfocament s’hauria de defensar el procés sobiranista? Apel·lant al dret de les minories nacionals?, al dret a l’autodeterminació?, al dret a decidir?

Per segona vegada, els habitants de la petita illa del Pacífic de Nova Caledònia han dit 'no' a la independència. En la segona consulta d'autodeterminació en dos anys, el 53% dels neocaledonians han rebutjat emancipar-se de França per esdevenir un estat independent. En el primer referèndum, el 2018, van ser un 56% els que van dir 'no'. Creix la postura independentista, però no prou per posar fi a una relació que es remunta a 1853, quan França va colonitzar l'illa.