Baltasar Picornell Lladó, més conegut com a Balti Picornell, va ser el segon president del Parlament de les Balears de la novena legislatura, després que Xelo Huertas hagués d'abandonar aquest càrrec després d'haver-hi protagonitzat un cafarnaüm de molta consideració. Tant Huertas com Picornell van ser presidents del Parlament per Podem, que en aquella legislatura (la primera amb Francina Armengol com a presidenta del Govern de les Balears) era soci de govern juntament amb el PSOE i MÉS. Podem va trobar adequat designar per a aquest càrrec persones que, segons ells, representessin el poble, en oposició als perfils més habituals de ‘la casta’ política (eren els temps que des de Podem parlaven molt sobre i contra ‘la casta’). Picornell era idoni: quan va arribar al càrrec, el febrer del 2017, encara no tenia quaranta anys, feia feina com a fuster metàl·lic i duia els cabells llargs fins per damunt l'esquena. Des del PP i els seus mitjans afins va ser rebut amb menyspreu i condescendència: el van caricaturitzar fins al cansament i li van dedicar tota casta d'epítets, amb aquell vigorós enginy insultador que sol exhibir la dreta. 

‘Malle’ és Mallorca. Així, amb aquesta paraula, ‘Malle’, fa al·lusió a l'illa l'eslògan d'un enorme cartell publicitari que podeu veure a la façana de l'aparcament de l'aeroport de Son Sant Joan, i que ha causat disgust per la idea que transmet sobre Mallorca, com a lloc de turisme descontrolat on tot s'hi val i no cal mirar prim en res. Podeu llegir a l'ARA Balears la crònica d'Aina Vidal sobre el cartell i la polèmica que ha generat.

El Correllengua Agermanat va ser un èxit incontestable, una nova demostració de l'estima del poble de les Balears per la seva llengua i cultura, i de la defensa –enèrgica, festiva, innegociable– que en fa la societat mallorquina, especialment (i això és més que important, és decisiu) els joves. La plaça d’Espanya de Palma es va omplir de gom a gom, com fa dos anys la plaça Major, amb milers de persones que van cridar un ‘Sí a la llengua’ cívic, inclusiu, esperançat i, sobretot, massiu.

S’organitza aquests dies al moll Vell de Palma (o s'ha organitzat, depèn de quan llegiu això) una fira d'embarcacions d'espai que du, com no, un títol ben pompós en anglès: International Boat Show, com correspon a un d'aquests esdeveniments –o, en el bon mallorquí dels nostres governants, eventos– pensats per complaure la nombrosa població de milionaris estrangers que viuen o fan vacances a Mallorca, i atreure'n més, si és possible. En aquesta fira, com van explicar al Téntol d'IB3 Ràdio, es podia adquirir un iot de 45 metres d'eslora pel preu de 21 milions d'euros. No és un fet excepcional, sinó una de les abundants propostes que es poden trobar a Mallorca en el mercat del gran luxe.

Aquesta setmana al Parlament el conseller de Turisme, Jaume Bauzà, s'exclamava amb paraules gruixades del fet que l'oposició (en aquest cas MÉS per Mallorca, a través del seu portaveu, Lluís Apesteguia) expressàs la idea que cal donar preferència als serveis públics per als residents, enfront de les promocions per als turistes. “Els volen pagar fins i tot la bicicleta”, s'escandalitzava el conseller, i ironitzava: “Si són locals, si voten aquí, estora vermella. No massifiquen, no saturen, poden córrer pertot. Aleeerta, però, si són dels països del nord!”. Tot això ho deia amb uns crits que no li hauria fet falta el micròfon, i ho va rematar amb un exabrupte ben castís: “Coño!”. Com altres membres del seu executiu, Bauzà sembla tenir problemes per distingir quan és al Parlament o quan seu a una vega amb amics a foravila. Diuen, per cert, que aquest home també és conseller de Cultura.

Fa uns dies, MÉS per Mallorca va alertar que el Govern de Marga Prohens es prepara per desprotegir el Trenc o, si més no, modificar la Llei de declaració del Parc Natural per tal de rebaixar-ne la protecció. Ho fan dins l’anomenat Decret llei de projectes estratègics, una normativa òmnibus que (com ja heu pogut llegir a l’ARA Balears), en realitat, amaga una profunda reforma legislativa que cerca tombar o modificar una setantena de normes vigents mitjançant la presentació de 88 esmenes que, en la gran majoria dels casos, poc o res tenen a veure amb els projectes estratègics que són objecte del decret llei. El propòsit és satisfer les exigències de Vox i l’agenda del mateix PP en qüestions relatives a urbanisme, turisme, serveis públics, immigració i llengua catalana. En el cas concret del Parc Natural del Trenc, la martingala implica afegir una disposició final a la Llei de declaració del Parc Natural (Llei 2/2017): aquesta disposició final durà el títol (ai!, tan suggestiu a oïdes de la dreta nostrada) de ‘Deslegalització’, i cercarà que es puguin modificar les mesures recollides a la normativa mitjançant un simple decret, que pugui ser aprovat pel Consell de Govern. Dit més breu: jocs de mans legislatius i filibusterisme parlamentari, a la recerca de dreceres per satisfer els propis interessos i els dels socis de Vox. Interessos que poden ser pecuniaris o ideològics, o les dues coses a la vegada.

Quan Israel i els EUA van començar la guerra de l'Iran, el 28 de febrer passat, el món sencer es va estremir, però a Mallorca el calfred va tenir un to particular: “Això afectarà la temporada turística?”, va ser l'interrogant que es feien, ansiosos, els empresaris del sector turístic i els seus servents, també coneguts com a governants electes. I encara molts de ciutadans rasos, contribuents purs i simples, es feien la mateixa pregunta, perquè tenen interioritzat un temor ancestral semblant al de la petita aldea gal·la dels còmics d'Astèrix. En efecte, si aquells guerrers dels boscos gals vivien amb la por que un dia el cel no els caigués damunt el cap, molts mallorquins d'avui pensen angoixats en la possibilitat que un dia deixin de venir turistes. Han assimilat la idea que el turisme és la seva font d'alimentació (“el turisme ens dona menjar”, repeteixen, com un salm responsorial) i que dedicar-se a altres activitats econòmiques que no siguin el turisme equival a un retorn a una vida d'escassedats i privacions. (Per edat, la majoria no han conegut l'escassedat ni les privacions, però dins el repertori de prejudicis que han incorporat inclou també una intensa aporofòbia).

Si als dirigents del PP els molesta que els qualifiquin d'hereus ideològics del franquisme, més els valdrà acostumar-s'hi. Seran considerats així, i de manera més que merescuda, mentre prenguin decisions de govern tan antidemocràtiques, venjatives i doloroses com la que es va imposar, amb els vots de Vox i del mateix PP, al ple del Parlament del dimarts 10 de març. La llei de memòria democràtica, derogada finalment en aquesta sessió després de diverses anades i vingudes de politiqueig de baix to, no era una llei contra ningú, sinó una llei de reparació que oferia, després de més de vuitanta anys de dolor i oblit, un reconeixement a les víctimes del franquisme i als seus familiars.

L'anunci de la regularització de 500.000 immigrants per part del govern d'Espanya va fer reaccionar immediatament el Govern. Ho va fer com sol fer-ho, amb molta gesticulació i amb anuncis de dur la mesura als tribunals, etc. Tot allò que digui, fil per randa, l'argumentari enviat des de la seu del Partit Popular del carrer Génova de Madrid. Vet aquí, però, que el conseller portaveu, Antoni Costa, hi va voler afegir una nota pròpia. Ho va fer dient que trobava que el govern espanyol “regala” la residència als immigrants i que caldria afegir més requisits al procés de regularització: per exemple, que els immigrants aprenguin català. “Aquí tenim, i ho dic clarament, una llengua pròpia. I els que vulguin obtenir la residència legal a Espanya i en aquesta comunitat en concret, han de mostrar la voluntat de conèixer la nostra llengua pròpia”. Ho va dir fent pauses dramàtiques i posant carones, per donar-hi èmfasi. També va afirmar que “aquí tenim costums i tradicions, i són els que venen els que s'hi han d'adaptar, i no a la inversa”.