José Ramón Bauzá ha anunciat aquest dimarts que abandona la política activa després de perdre el seu escó al Parlament Europeu. Posa el punt final a una trajectòria que va iniciar el 1996, quan es va afiliar al PP, i que li va permetre ser regidor i batle de Marratxí, president del PP balear, senador i cap del Govern de les Illes: aquest darrer ha estat el seu orgull més gran, ha dit en un comunicat. Després que Albert Rivera el fitxàs per Ciutadans el 2019, ocupava un seient a l'Eurocambra. La de Bauzá ha estat una figura mediàtica, especialment per les polèmiques que ha protagonitzat en l'exercici dels seus càrrecs. En recordam cinc de destacades.

El resultat de les eleccions del 12 de maig encara porta conseqüències. Segons fonts consultades per Europa Press, el fins ara líder de Ciutadans a Catalunya, Carlos Carrizosa, ha dimitit com a cap de files del partit aquesta setmana, després que la formació quedés en els passats comicis fora del Parlament.

Carlos Carrizosa (Barcelona, 1964) sap que ho té difícil en aquestes eleccions però no tira la tovallola. Visita l'ARA disposat a rascar vots del PSC, PP i Vox.

Juan Carlos Girauta (Barcelona, 1961), vell conegut de la política catalana, s'incorporarà a la llista de Vox de les europees com a independent, si l'executiva accepta la proposta, segons ha pogut confirmar l'ARA. Girauta culmina així un periple polític que l'ha portat a passar pel PSC, pel PP, per Ciutadans i ara per l'extrema dreta espanyolista. Des que va trencar amb la formació taronja després dels intents d'Inés Arrimadas per recuperar el perfil centrista de la formació, Girauta ja s'havia declarat simpatitzant de Vox però també d'Isabel Díaz Ayuso. Ara s'ha decantat per l'extrema dreta.

Jordi Cañas (Barcelona, 1969) és eurodiputat de Cs i, des de fa un mes, el portaveu del partit en l'àmbit estatal.

Aquesta setmana hem viscut el darrer intent del Partit Popular espanyol i els seus socis d'extrema dreta de fer servir les institucions europees per fer oposició política nacional. Durant la sessió plenària del Parlament Europeu a Estrasburg, el PPE va aconseguir incloure amb l'ajuda del grup liberal i l'extrema dreta un debat sobre la llei d'amnistia, l'estat de dret a Espanya i el que anomenen "l'amenaça a l'estat de dret a conseqüència de l'acord governamental a Espanya" (títol exacte del debat parlamentari). El debat era una nova temptativa d'atorgar una dimensió europea a un debat que podria, a futur, tenir rellevància europea, però que ara mateix sembla només convocat per desgastar el govern de Sánchez, el mateix dia que es reunia per primera vegada el nou equip de govern en consell de ministres. En el debat, que va ser molt crispat, la meitat dels eurodiputats que hi van participar eren espanyols, i fins i tot molts d'altres països van intervenir en castellà, amb més o menys èxit. Només amb això ja podem veure la dimensió europea de tot plegat: era un debat enfocat a l'audiència espanyola.

La “culpa” del retorn de Jordi Cañas (Barcelona, 1969) com a portaveu polític de Ciutadans la té Pedro Sánchez. “Els pactes per la investidura l'han afectat personalment, es creu molt la política”, resumeix un dirigent que el coneix bé. Malgrat la relació tensa que durant anys va tenir amb la direcció d’Albert Rivera –i Carlos Carrizosa a Catalunya–, Cañas ha estat fidel a les sigles taronges fins i tot amb el partit en fase de desintegració.

Hi va haver un moment que el PSOE semblava tan tocat que les enquestes apuntaven a un possible sorpasso de Podem. Era el 2016 i Pablo Iglesias va basar l’estratègia del seu partit en una relació d’igual a igual amb Pedro Sánchez. El PSOE va salvar els mobles, però la distància entre els dos partits es va reduir a la mínima expressió: només 14 diputats. Iglesias encara es va haver d’esperar tres anys per arribar a la vicepresidència del govern i forçar el primer executiu de coalició de la història d’Espanya amb aquella abraçada amb Sánchez que va ocupar totes les portades. Però en aquell moment ja havia començat l’autodestrucció d’un partit que s’havia marcat l’objectiu “d’assaltar els cels”.

Els aldarulls a Madrid contra l’amnistia i el PSOE d’aquesta setmana han evidenciat que la dreta ha tret tota l’artilleria al carrer per escenificar el rebuig als pactes de Pedro Sánchez amb l'independentisme per ser investit. "Sánchez, traïdor", "Partit socialista, colpista" i "Unitat nacional" han estat algunes de les proclames a les manifestacions a Ferraz, davant la seu del PSOE, i a Barcelona, on les concentracions han estat molt més minoritàries i sense xocs amb la policia. En les dues, però, s’hi han vist salutacions o símbols feixistes i crits contra la immigració, la religió musulmana i la mateixa Constitució. A Madrid, la tensió ha escalat amb batalles campals entre agents i manifestants, càrregues i detinguts per desordres públics. Són imatges que contrasten amb mobilitzacions anteriors, on qui rebia la pressió policial eren manifestants d'esquerres, com al 15-M, o independentistes, com va passar a les protestes a Urquinaona contra la sentència del Procés. Està l’extrema dreta prenent les regnes de la mobilització al carrer?

El dia que Inés Arrimadas anuncia que abandona la política hi ha càrrecs de Cs que reben felicitacions cada hora. No perquè l’exlíder taronja hagi fet un pas al costat, sinó perquè resisteixen en alcaldies arreu de l’Estat amb majoria absoluta. Un d’ells és Javier Fernández, el candidat taronja que més suports ha obtingut (70,2%), en el seu cas en un municipi amb més de 18.000 habitants. El 28-M es va endur 15 dels 17 regidors d’El Astillero, a Cantàbria. També Soledad Delgado, guanyadora de les eleccions a Borox, un poble d’uns 4.000 habitants de la província de Toledo. Són l’última resistència d’un partit que el 23-J perdrà els 10 escons que mantenia al Congrés i que haurà de basar la seva supervivència en els municipis, on alguns candidats triomfen malgrat la marca.

Eva Pomar repeteix al capdavant de Ciutadans a Palma i és la candidata taronja a batlessa de Palma en les properes eleccions municipals del 28 de maig. Si bé diu que posaran per davant les seves propostes electorals, assegura que estan oberts a pactar tant amb els populars com amb els socialistes. Ara com ara, la principal línia vermella és si arriben "amb extremismes o populismes", és a dir, Vox, Unides Podem o MÉS. Davant aquest escenari, Pomar manté que la seva formació serà "decisiva" en els propers comicis. Però només dos dies després d'aquesta entrevista –feta dilluns 3 d'abril–, aquest dimecres, Ciutadans ha començat a patir un degoteig de baixes, primer la del diputat Marc Pérez-Ribas i, després, la d'Osvaldo Cifre al Consell de Mallorca. Tot i que l'ARA Balears ha demanat, a posteriori, l'opinió de la candidata de Cs a Palma al respecte, aquesta s'ha negat a fet cap declaració, mentre que fonts del partit al·leguen que es remeten al comunicat oficial.

Dues exregidores de Ciutadans s'han sumat a les files del PP les darreres hores, segons han comunicat els populars. Es tracta de l'actual regidora de Comerç, Mercats, Fires i Atenció Ciutadana de l'Ajuntament de Llucmajor, Noemí Getino, i l'exportaveu de Cs a l'Ajuntament de Calvià, Consuelo Fernández.

Al principi, es van veure a ells mateixos com els protagonistes d’una aventura romàntica, com un grapat de proscrits que, a la manera de Robin Hood i els seus amics del bosc de Sherwood, lluitaven gairebé inermes contra la tirania identitària construïda pel reietó Pujol i que Maragall no havia volgut desmantellar. El seu Sherwood era el restaurant El Taxidermista, els seus arcs i fletxes articles i manifestos interminablement discutits, si bé comptaven a Espanya amb el suport d’una poderosa coalició mediàtica que els legitimava el discurs de la persecució contra el castellà, del totalitarisme catalanista, etcètera.

Resulta encomiable la resistència d'Inés Arrimadas a tirar la tovallola. Després de ser traïda per gairebé tothom al seu propi partit (Albert Rivera, Juan Carlos Girauta, Edmundo Bal, etc.) aquest dimecres i dijous es juga la seva supervivència política en unes primàries que l'enfronten a Bal i que han obert el partit en canal. Els partidaris de la candidatura oficialista, que encapçalen l'eurodiputat Adrián Vázquez i la dirigent balear Patricia Guasp, s'han reunit aquest dimarts al vespre en un local de copes del barri de Chamberí per celebrar el final de la campanya, però en realitat l'acte s'ha convertit en un homenatge a Arrimadas i en un festival de retrets al seu número dos al Congrés.

En paral·lel al debat i les tensions internes entre els impulsors de la llei pel català hi ha hagut una altra negociació que ha passat més desapercebuda. La triple dreta també ha tingut problemes per coordinar-se. Estan d’acord en condemnar la immersió, però Vox, Ciutadans i el PP també són rivals electorals i competeixen. La necessitat de participar en una cursa per liderar la lluita contra la immersió enerva especialment la direcció catalana del partit taronja, que va néixer el 2006 justament exigint un grau més alt de bilingüisme a l’escola i ara veu com l’extrema dreta li roba terreny. Llavors només eren tres diputats, però lideraven el debat perquè ningú més sostenia tesis tan radicals: de fet, Cs està orgullós d’haver portat el castellà als plens, perquè fins llavors es parlava gairebé sempre en català. La situació ara és diferent.

Andalusia, Madrid, Múrcia i Castella i Lleó tenen dues coses en comú: la primera és que un pacte entre PP i Ciutadans va permetre desbancar el PSOE dels quatre governs autonòmics el maig del 2019 (en el cas d’Andalusia va ser el desembre del 2018) i la segona és que aquesta coalició de govern no ha aconseguit en cap dels quatre casos acabar la legislatura. Fa tres anys els taronges vivien un dels seus moments més dolços: havien estat a punt de sobrepassar el PP en les eleccions generals de l’abril del 2019 i un mes després aconseguien forçar els populars a pactar tres governs autonòmics i desenes d'ajuntaments. El que havia començat com una aliança capaç de desbancar l’esquerra del govern ha acabat en la majoria dels casos en trencadissa.

Els partits de l'oposició s'han declarat en contra dels dos darrers nomenaments anunciats pel Govern: renovar Andreu Manresa com a director d'IB3 i posar Tòfol Milan al capdavant de l'Oficina Anticorrupció, en substitució de Jaume Far. Segons les formacions polítiques, aquesta decisió anunciada dilluns pels partits del Pacte de Govern (PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca i Unides Podem) es va acordar sense negociar-ho amb el Partit Popular, Ciutadans ni El Pi, segons els seus portaveus. Davant això, els membres del Pacte varen defensar en un comunicat que la finalitat és "garantir l'estabilitat davant el procés d'internalització que s'obre ara a l'ens".

“Ens han fet ofertes a tots, fins i tot als dos fotògrafs que tenim”. Qui parla així és un assessor del grup de Cs al Congrés, una mena de nucli de resistència que s’ha atrinxerat al voltant d’Inés Arrimadas i Edmundo Bal i que no espera més que evitar la catàstrofe final. La situació per a ells és diabòlica. Mantenen pactes amb el PP a Andalusia i en centenars d’ajuntaments de tot l’Estat, entre els quals Madrid, però han estat expulsats dels governs autonòmics madrileny, murcià i, fa només dues setmanes, també del de Castella i Lleó. L’estratègia dels de Pablo Casado amb ells és tan cruel com efectiva. Els van deixant sense oxigen a poc a poc fins a deixar-los una única sortida: o integrar-se al PP o desaparèixer.