En general, existeixen dos grups de persones: les persones amb qui podem, simplement, estar i les persones amb qui, necessàriament, hem de fer alguna cosa. I, si no, feis un repàs ràpid de les vostres amistats i familiars (o parelles, fins i tot). Les persones amb qui sempre cal fer alguna cosa són aquelles que –intencionalment o no– condicionam a un pla, aquelles que acompanyam sempre d’alguna cosa, fent-les un poc incompletes. No tenc res en contra de l’amiga de sortir a córrer, l’amic d’anar al cinema o el pare o la mare que cerca un passatemps en comú amb els fills per passar temps plegats. Però permeteu-me que dubti que aquestes siguin les persones que ens coneixen veritablement.

D’ençà que gaudir de la rutina va esdevenir un privilegi, ens han fet odiar-la. “Tornada a la rutina”: sempre en negatiu, carregat de pesar. Han mercadejat amb la rutina a favor d’uns quants gurus que prometen “acomiadar-se’n”, com posant solució a un problema que no sabíem que teníem. En contra de la rutina, han enaltit la vida de nòmada digital, d’expat, fer feina des de la platja, les escapades de cap de setmana. I, a poc a poc, l’han desposseïda d’allò sagrat, del ritu costumista, d’allò quotidià, del que ens passa a tots, l’única cosa que ens uneix i ens fa iguals: el cafè al bar, la targeta del transport públic, el carretó de la compra. La rutina és el que ens fa humans, és el que ens fa ser bones persones una estona. Hi ha un punt de classisme en l’odi a la rutina, a resistir-se a ser com un personatge de Cuéntame cómo pasó, és a dir, una persona que podria ser qualsevol de nosaltres, intercanviable. Hi ha un punt de superioritat, de creure’s menys mortal que la resta, aliè a les forces de la natura.

La tempesta Leonardo deixarà temporal atlàntic a tota la Península, excepte el quadrant nord-est peninsular, des d'aquest dimecres i fins almenys aquest dissabte, segons el darrer avís especial emès aquest dimarts per l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet).

En aquesta línia recta amb forma de fletxa que és la vida, qualsevol invitació a aturar i mirar enrere esdevé una experiència trasbalsadora. Anam amb tanta pressa cap al futur que ens oblidam que és amb aquesta mateixa velocitat amb què ens allunyam del present i amb què deixam enrere el passat. I ja no sé si és a consciència: per tal de no tenir temps ni de pensar si hem errat, per no saber ben bé qui som ni què volem, per por d’haver pres una drecera equivocada en algun moment i no saber com desfer el camí. O si és que aquest és l’únic ritme per arribar-hi. El cas és que, almenys jo, de cada cop tenc una relació més disfuncional amb el temps.

Cada any per aquestes dates, una multitud es congrega a la plaça de Cort de Palma per celebrar Cap d’Any. I ho fa al so de les campanades d’en Figuera, el rellotge que és a la façana de l’Ajuntament. La seva història es remunta a més de sis segles, quan arrenca la trajectòria d’aquesta màquina del temps.

L'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) preveu una setmana marcada per la davallada de la temperatura, ratxes de vent fort i un temporal marítim que podrà suposar onades de fins a quatre metres a Menorca i al nord de Mallorca.

La borrasca Núria manté aquest divendres en avís groc les Balears per vent i onatge, especialment a la zona de la serra de Tramuntana, segons ha informat l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) i ha recollit Efe.

Quan vivia a comarques i tenia amics a Barcelona amb qui no podia quedar mai per la distància somiava amb el dia en què em pogués permetre instal·lar-me a la capital i així veure’ns tots, trobar-nos sovint i gaudir de tertúlies i àpats distesos. Quan finalment vaig poder-me fer barcelonina vaig descobrir que la realitat a la metròpolis no era com m’esperava: aquí ningú té temps per quedar, tothom té tanta feina, tantes coses per fer, està tan ocupat que no pot fer un cafè o un berenar, una copa o un sopar. Tinc amigues que veia més quan havia d’agafar el tren per quedar amb elles. Coneguts amb qui fins i tot em creuo de tant en tant per casualitat i ens aturem una bona estona a peu de carrer i parlem de temes que ens apassionen, intercanviem opinions, idees, etc. Així, a correcuita i fent nosa als vianants que topen amb nosaltres. Quan ens adonem que fem tard i hem de marxar diem sempre el mateix: hem de quedar! Sí, sí, ens hem de veure, hem d’organitzar alguna cosa, va, fem-ho sí, va aquest cop sí. Però passen setmanes, mesos, anys! I no hem satisfet el desig de tornar-nos a veure en condicions, un desig que semblava urgent. No, no hem quedat. En el meu cas particular s’ha donat la situació absurda de trobar-me amb coneguts en congressos, festivals i trobades literàries... a l’altra punta del món. Vaig conèixer un escriptor que vivia a dos carrers del meu... a Colòmbia! I tot i que ens vam caure bé i vam compartir una conversa agradable, no ens hem tornat a veure en persona. 

Avui és el dia després, l’endemà de Reis, que vol dir l’endemà de les festes de Nadal. Avui tanquem un període de l’any que és especial; per a molts, adorable, i per molts altres, detestable.

El mes de desembre m’agrada. És un punt final simbòlic, un simulacre que vivim com si fos l’incendi, que no arriba mai. Una apocalipsi quotidiana, perquè l’hem convertida en el ritual des d’on tot pot recomençar, encara que no recomenci res, mai. L’enduriment de les condicions de vida, la devastació provocada pel capitalisme és cada vegada més evident, tant en el seu vessant social com en l’esgotament del planeta i dels recursos. Davant la imminència de la catàstrofe, estam fascinants per l’apocalipsi, és el relat dominant del nostre temps i ha calat en totes les escenes de la vida. Marina Garcés ens diu que aquesta fascinació genera impotència, ens fa difícil ocupar-nos del present, actuar-hi.

“Els joves haurien de mirar més el cel i menys els mòbils. Al cel i també al seu voltant, en general. A més, en un moment com el d’ara, la realitat és la que tenim fora dels telèfons. Les pantalles no deixen de ser un passatemps. Ens podem passar quatre hores al TikTok o l’Instagram, però l’interessant és al carrer”, ens diu Gori Masip (Sitges, 2002), la gran revelació televisiva de l'últim estiu gràcies a les seves prediccions del temps al 3Cat. “No vaig entrar-hi per fer una substitució concreta, sinó per omplir forats durant les vacances dels companys i, segons les necessitats de la cadena, vaig anar saltant. Ara torn de matí, ara torn de tarda, ara cap de setmana. Sempre fent 3/24, Catalunya Informació i Catalunya Ràdio. No vaig estar al Telenotícies, no”.

En arribar l’estiu, les hores em passen salvatges, sense l’ordre ni la pressa dels dies feiners. Cada any, les nits d’estiu, els dies lents, em retornen la dèria del pas del temps, com (ens) passa el temps a nosaltres, que sabem que un dia no n’hi haurà més? La infantesa és el paradís del temps perdut, els dies vessen com si no s’haguessin d’acabar, amb una lleugeresa que s’assembla a la lentitud. Fer-se gran, però, és veure com s’accelera el temps, fins que ens clava a la finitud. En prendre consciència de la impossibilitat d’aturar-nos, sentim a cada passa el robatori. La memòria, com un refugi pervers, ens mostra allò que ens pertany, sense ser nostre del tot.

Em miro el correu, en una esgarrapada, mentre xarrupo el cafè amb llet i em poso l’abric. “Tenim el plaer d'anunciar-te l'obertura d'inscripcions per a l'Escola d’Estiu del Temps, el primer programa de formació europeu sobre polítiques del temps”, llegeixo. Caram, quina novetat. Ai, les claus! Me n’haig d’anar, però llegiré una miqueta més. Es veu que aquesta escola és “un instrument que les institucions i organitzacions poden utilitzar per abordar el malestar horari (que inclou la pobresa de temps)”. És un llenguatge tot nou que adoptaré de seguida. Ho diré a la meva filla quan arribi tard: “Quin malestar horari que m’has donat! Fes el favor de donar-me benestar horari!” En fi. Va dirigit a “personal tècnic, persones expertes o investigadores, ciutadania i organitzacions interessades”. M’interessa molt no tenir pobresa del temps, no cal dir-ho. I val més que corri, ara, no fos cas que avui sí que arribi puntual el tren i se m’escapi, que el següent té riquesa de temps i no passa fins a una hora més tard. Ai, la bossa on és? On l’he deixada? I el gat? És fora o dins? A l’escola, doncs, m’ensenyarien a “determinar com utilitzem el temps propi”. Que bé que m'aniria.

Deia el poeta T.S. Eliot que només el temps pot vèncer el temps. És un vers amb què he finalitzat moltes conferències, però que, darrerament, m’ha fet pensar en la capacitat dels éssers humans d’intervenir en allò que sembla immutable. Des que hem incorporat el dret al temps, aquest concepte ha esdevingut més assequible, més manejable, més proper. I aquest és el motiu que tothom parli del teletreball, la jornada laboral dels quatre dies a la setmana, la reducció i compactació de jornada... i de la pobresa de temps.

Les Balears han batut rècords pel que fa a les temperatures de l'hivern, tant màximes com mínimes, segons ha informat aquest dimarts l'Agència Estatal de Metereologia (Aemet), que ha assenyalat que la mitjana ha estat de 12,4 graus –1,6 per sobre dels valors normals d'aquesta estació de l'any. Sant Joan, Palma, Escorca, Son Torrella, Lluc, Banyalbufar, Binissalem, Capdepera i Sant Joan de Labritja són els municipis que han tingut l'hivern més càlid des que hi ha registres. Però, en general, ha estat el segon hivern més calorós des del 1961, empatat amb els de 1996, 2016 i 2020. Formentera ha registrat les temperatures més altes, amb una mitjana de 14 graus i una anomalia d'1,3, seguida d'Eivissa, amb 12,7 (+ 1,7 graus d'anomalia); Menorca, amb 12'6 (+1,3), i Mallorca, amb 12'3 graus (+1,6).

“Fa tres anys que visc a Manacor” o “duc tres anys vivint a Manacor”? Quina d’aquestes dues construccions és la incorrecta, si és que n’hi ha qualcuna? Idò, per començar, hem de dir que totes dues construccions són acceptades per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que en permet l’ús tant en registres formals com en registres informals. Ara bé, entre totes dues hi ha una petita gran diferència. Una és considerada genuïna i tradicional, mentre que l’altra és d’incorporació més tardana i és tinguda pel calc d’una construcció castellana. Saps quina és cadascuna? Vols sopes?

La preocupació dels pagesos de les Balears per la sequera ja té xifres. Segons ha assenyalat aquest dimarts la Conselleria de la Mar i del Cicle de l'Aigua, més del 83,3% del territori de les Balears ja està en prealerta per sequera. I cal destacar que Formentera està a hores d'ara una zona en situació d'emergència. A l'altra cara de la moneda hi ha el Migjorn de Mallorca, on la situació és normal. "La tardor ha passat i tenim una pluviometria molt escassa, temperatures molt altes, molt poca humitat en terra i molta radiació solar". explicava fa pocs dies a l'ARA Balears el director general d'Agricultura, Ramaderia i Desenvolupament Rural, Fernando Fernández. Aquesta situació ha fet que Unió de Pagesos demani la convocatòria urgent de la Mesa de Canvi Climàtic i la de la Sequera, a més d'una línia d'ajuts específics.

Les Illes Balears han viscut una tardor molt càlida, amb una temperatura mitjana de 20,1 °C, que la converteix en la quarta més càlida i la tercera més seca des que hi ha registres. Així ho ha explicat la delegada territorial de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) a les Balears, María José Guerrero, que ha fet el balanç trimestral del temps a les Illes. També ha estat una estació especialment seca, la tercera més seca des que es tenen registres, ja que ha plogut un 54% manco del normal. "Si el normal és que de mitjana plogui 220 l/m², durant aquesta estació ha plogut 101 l/m²". Els mesos de novembre i desembre han estat especialment secs a les Illes, amb casos com el del mes de novembre a Sant Joan de Labritja, a Eivissa, el més sec des de 1993, amb només 1,2 l/m² acumulats.