Conversar amb Antonina Canyelles (Palma, 1942) és escoltar una veu que sembla venir de les profunditats del sentit comú, un esperit lliure i polissó que no vol saber res ni del bé ni del mal. Amb el seu darrer poemari, Xampú xampany, editat una vegada més per Lapislàtzuli, torna a demostrar que un parell de versos li basten per fer diagnòstics tan precisos com brutals. “Quan era petita / em pensava / que dèiem / les oracions / en castellà / perquè Déu / era de Madrid”. El presenta dimecres, dia 19, a la llibreria Quars, en un acte que espera que sigui “una cerimònia sense homilia”.

“Reconeixeria la veu / de la meva poesia / pels aguts desafinats / i pels greus abans / de morir”, diu Antonina Canyelles (Palma, 1942) a un dels poemes que inclou el darrer poemari que ha publicat fins ara, Bistecs de pantera, on també es pot llegir: “No em puc morir: / una part molt / jove de mi / encara em necessita”. Enguany, quan fa 45 anys que va rebre el premi Marià Aguiló pel seu primer llibre de poemes, Quadern de conseqüències, els seus companys d’ofici han decidit atorgar-li el premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), un guardó que ella ha definit de “net” i que des de l’entitat celebraran aquest dimarts amb un acte a l’Estudi General Lul·lià de Palma (19 h). 

El titular parla de la poeta que mai no deixa indiferent, la que sembla que fa un acudit, però en realitat el que fa és llançar una càrrega de profunditat al centre neuràlgic de la nostra existència. Sempre fa diana i, és clar, ho esmicola tot. Per molts afalacs que li dediquem els seus lectors, mai no farem prou justícia al seu talent, el que li brolla quan parla, quan pensa i fins i tot quan cuina. Per moltes lloances que li llancem per escrit, també farem curt, molt curt, però, sobretot, d’ella està tot dit; aleshores, no cal repetir-ho, però és una bona idea, brillant fins i tot, portar els seus textos damunt un escenari. Un acte de justícia, estima i admiració és el que ha fet la companyia Estudi Zero amb aquest difícil repte, perquè no és una tasca fàcil ni senzilla muntar un espectacle trabucant a sobre del prosceni una bona platada dels poemes d’Antonina Canyelles, sense un fil conductor ni una estructura dramàtica convencional que sustenti aquest no-argument. Pere M. Mestre ha fet una miscel·lània temàtica per anar amollant, un rere l’altre, tants poemes de diferents publicacions que sens dubte es pot qualificar aquest Gran manicomi d’una autèntica antologia, que, per descomptat, no té res a veure amb una clàssica lectura poètica.

Hi ha molts indicis –i dades, ai, la religió de les dades!– que el que la poeta Antonina Canyelles tem que arribi ja ha arribat: "Arribarà un moment que tindràs el batxillerat i seràs un ignorant". És més, pots tenir un grau universitari en, posem, periodista o advocat o educador, i no saber gairebé res de res. Vull dir res de les coses interessants que, com deia el malaguanyat Nuccio Ordine, no tenen una utilitat pràctica però fan la vida més bella, és a dir, res de cultura: art, teatre, llibres, música... No em vull posar estupendo ni pesat. Al diari arriben periodistes joves extraordinaris, amb fam de conèixer, de saber, de menjar-se el món, de gaudir-lo. El futur sempre serà dels joves. Però. Sempre hi ha un però, oi?

"No m’agrada estar fermada a res perquè no hi ha res per a tota la vida", diu la poeta Antonina Canyelles (Palma, 1942) mentre va almenys pel tercer cigarret. S'espolsa els sobrenoms que li han posat: ni poeta punky ni dona bala, en tot cas "punyetera", afirma. Amb l'experiència d'una vida trepidant, publica un nou poemari, Bistecs de pantera, i reedita Les banyes del croissant (tots dos publicats per Lapislàtzuli), en els quals qüestiona amb irreverència el panorama que l'envolta.

La poeta Antonina Canyelles Colom aquests dies està trista. Durant anys, ha berenat un dematí a la setmana amb el novel·lista Antoni Serra, l’amic amb qui compartia curolles culturals i alhora el desencís de veure “com recula l’ús social del català arreu de Mallorca”. Amb el nom de La meva vida reclama llibres i jardins, l’Obra Cultural Balear retrà un homentage a la poeta dimarts que ve amb motiu del Dia de la poesia, a Can Alcover.

D'ironia incisiva, mala llet a voler, conviccions fermes. Antonina Canyelles ha fet 80 anys (va néixer dia 15 de setembre) i aquest dijous, a Can Balaguer (Palma), se li ha fet un homenatge popular. La poeta punk, la que "esqueixa poemes si no són perfectes" –com ha dit la seva amiga Glòria Forteza-Rey–, la que fa poesia "fins i tot quan fuma" –en paraules de Josep Mendiola–, la que combina "irreverència i virtuosisme" –segons Sebastià Perelló– ha tingut una festa d'aniversari calorosa i poètica, i plena de tendresa. "Gràcies per estimar-me" han estat les primeres paraules que li han sortit quan ha pujat a l'escenari per oferir paraules d'agraïment al centenar (llarg) de persones presents.

Comencem pel principi. D’on surt el títol del vostre darrer llibre, Les banyes del croissant?