El mallorquí Carles Rebassa, guanyador del premi Sant Jordi per la novel·la Prometeu de les mil maneres, ha criticat a les xarxes socials la manca de reconeixement institucional després d'obtenir aquest guardó, un dels més prestigiosos de la literatura catalana, convocat anualment per Òmnium Cultural, entitat dedicada a la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

N’hi ha que el recorden com el monitor que durant les colònies de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC) de l’any 1996, que es fer a la Colònia de Sant Pere, corria pel passadís tot cridant “tenc la missió de salvar la llengua catalana”. Trenta anys després, el mallorquí Carles Rebassa (Palma, 1977) va dir més o manco el mateix en un context molt diferent. Va ser en recollir el premi Sant Jordi per la novel·la Prometeu de les mil maneres, que sortirà a la venda el pròxim 24 de març. “Hem de tenir una legislació que faci que el català sigui imprescindible per viure als Països Catalans”, va dir.

El mallorquí Carles Rebassa va aprofitar el discurs d’acceptació del premi Sant Jordi de novel·la per posar el focus a Palma, la ciutat on transcorre la seva novel·la Prometeu de mil maneres. L’escriptor va parlar amb un to d’afecte i preocupació d’una ciutat que, segons ell, està vivint una transformació profunda. “És el retrat d’una ciutat que jo estim molt perquè és la meva ciutat”, va dir, però alhora la veu “colonitzada, destruïda, desastrada i enfonsada”.

Amb el premi Gabriel Ferrater, Carles Rebassa (Palma, 1977) ja ha rebut tres dels guardons de poesia més prestigiosos de les lletres catalanes. Amb Els joves i les vídues va guanyar l'Ausiàs March el 2006; dotze anys després va merèixer el Carles Riba pel llibre de sonets Sons bruts, i ara ha estat el Gabriel Ferrater, dotat amb 8.350 euros, per El Caire Formentera. El publicarà Edicions 62 aquesta tardor.

El poeta Carles Rebassa (Palma, 1977) guanyà fa uns dies el Premi Carles Riba de poesia pel seu llibre Sons bruts, que començà a escriure el 2013 i tancà el 2018, amb l’obtenció del guardó. Actualment està treballant en un llibre sobre Joan Brossa, que sortirà aviat, i el que va fer amb Blai Bonet, que està en edició. Amb un discurs polític fort i amor per la llengua parlam amb ell sobre qüestions polítiques, de llengua i de literatura.

Els 68 sonets que configuren 'Sons bruts' de Carles Rebassa (Palma, 1977) van néixer d’un “desamor terrible i dolorós”, explica el poeta. Aquella experiència s’ha traduït en un conjunt de poemes guardonat amb el 60è premi Carles Riba, dotat amb 3.000 euros i la publicació de l’obra al febrer de la mà de Proa. “Escriure un llibre és com la construcció d’un cos que funciona en paral·lel amb el teu cos”, compara Rebassa, que defineix Sons bruts com “un combat entre l’amor i la mort”. Escrits entre el 2003 i el 2018, els versos qüestionen l’estructura del sonet i “fan aixecar polseguera a la tradició que hi ha darrere, perquè Rebassa la vacil·la i s’hi posa xulo”, explica Maria Cabrera en nom del jurat, que aquest any ho ha tingut difícil per triar perquè entre els originals “hi havia cinc llibres premiables, cosa que és motiu de celebració”.

Artigues, amic meu, germà meu, pare meu, no m’ha costat mai d’escriure’t, ni per a dir-te què trobava d’una cosa o d’una altra, ni d’una persona o d’una altra, ni d’un poema o d’un altre. Ara tampoc no em costa, però ho faig amb l’estranyesa que t’has mort i que no hi ha més diàleg. Tinc ben present el dia, fa anys, que es va morir Nadal Batle. Blai Bonet li va fer un escrit que començava dient “Nadal, ara que ja hi veus clar…”. Tu, Antoni, ara ja hi veus clar. Només pel fet de ja no ser-hi, de ja no respondre, ja hi veus clar. Hi veus clar perquè pots mirar a través dels ulls nostres, que són teus perquè tu ens els has encaminat, ens has ensenyat a mirar i ens has ensenyat a veure-hi. No sé si aquí és el lloc adient per a parlar d’això, Artigotes, però d’ençà que t’has mort em fa l’efecte com si ara jo estigués més complet que abans, com si hagués d’ocupar l’espai humà, real, quotidià, que ara ja no ocupes tu. Cadascú té, si la té, la seva quimera. Cadascú té, si el té, el seu projecte. El teu és viure i fer viure dins la poesia. Per a tu la poesia no és una activitat d’hores buides, una dedicació de cap de setmana. Per a tu la poesia és la transformació radical de la persona que, un dia, decideix què vol ser i com hi vol arribar. I s’hi afua a les totes. La poesia és un estat de revolta permanent. Per això tu has cregut a ulls clucs en les paraules veres que uns altres menystenien. Per això menystenies tot sovint els qui ens menystenien. I cercaves el bull i el silenci, la companyia i la solitud, el col·lectiu i l’individu. Per això lluitaves constantment entre la concepció jo i la concepció nosaltres. Amb tu, Artigues, puta Artigues, em passava una cosa que em passa amb molt poques persones: que tu i jo teníem l’obligació de ser tu i jo, tal com som, tal com hem estat, tal com serem. Si jo et mentia, tu no em creies. Si tu em menties, jo no et creia. Si tu no m’agradaves, jo no et mirava. Si jo no t’agradava, tu no em miraves. Si no ens agradàvem, ens menysteníem. Si ens miràvem, era perquè crèiem l’un en l’altre. Si ens miràvem era perquè ens miràvem amb els ulls de la poesia: els ulls que volen transformar la debilitat, la deformació, la monstruositat…, i en volen fer amor, joia: córrer descalç per damunt una herba fresca, jaure i descansar a l’ombra d’un arbre molt viu. Antoni Artigues, tu ens has ensenyat a ser irreverents, a ser espontanis, a llegir amb ulls de foc, a ser humils, a rebre pedrades i a agafar una pedra, a ser estimats, a no ser estimats. A dir un poema i que tothom calli. A dir un coverbo i que ningú no rigui. El que no ens has ensenyat, però, és a no estimar-te. No ens has ensenyat que no ens estimis. Aquestes coses fan de mal dir quan ja no hi ets, però l’altre dia, que parlàrem llarga estona a casa teva, amb el foc de la xemeneia que ja era caliu, tu assegut al balancí, jo et vaig dir que venien temps difícils, que els fatxes estan molt encesos, que haurem de menester robar molt de foc als déus per a repartir-nos-el entre els homes, i tu em digueres que te n’anaves conhortat perquè nosaltres hi som. Vas dir que si nosaltres hi érem tu estaves tranquil. En aquell moment vaig veure que la teva lluita entre ‘jo’ i ‘nosaltres’ ja s’havia acabat, que estaves preparat per a veure-hi clar. Gràcies, Antoni, per abraçar-me, per besar-me als llavis, per haver-me ensenyat a viure en revolta constant. Gràcies per haver-me abraçat com l’amic i haver-me decantat com el pare que amolla el mac perquè aquest nosaltres ha esdevingut una munió de jo. Se’m fa estrany, et dic, d’escriure’t aquestes paraules que sempre ens hem dit mirant-nos als ulls. Ara hem d’existir fins que ens morim. Passar gust d’existir. Vet ací la qüestió. Com em digueres diumenge passat: “Besades. No em digueu res pus”. Pus, Antoni. Però ara tu sempre ets en mi. Memòries a en Blai, en Brossa, en Palau, na Marçal, en Bauçà, en Manel Marí i a tots els altres. Besades.

El poeta mallorquí Carles Rebassa, qui tenia molta relació amb Antoni Artigues, afirma que, tot i que no el va tenir com a professor, varen construir una molt bona relació. "Em va ensenyar a viure la vida i a apreciar el món a través de la seva poesia", ha explicat Rebassa.