Les dones han tingut un paper clau en la història de l’antimilitarisme. Quan els homes estaven obligats a anar a la guerra, mares, esposes i germanes no dubtaren a mobilitzar-se per salvar els seus éssers estimats d’una mort segura. Va ser durant l’Edat Moderna (segles XV-XVIII) que els exèrcits dels estats europeus esdevingueren permanents i cada vegada més grans. Llavors, la monarquia hispànica, seguint el que es feia a la resta del continent, tenia tres maneres de nodrir les seves tropes: amb mercenaris (professionals que lluitaven a canvi d’una paga), amb lleves forçoses (generalment de marginats, presidiaris i vagabunds) i amb les quintes.

L’altre dia em vaig sorprendre a mi mateixa reflexionant: “M’agrada aquesta al·lota que té ara C. Tangana”. Recapitulem algunes dades sobre qui és ell: també es fa dir El Madrileño o Pucho, tot i que el seu nom real és Antón Álvarez. És autor de cançons tan bones com Tú me dejaste de querer i Llorando en la limo, entre d’altres, però també d’una polèmica foto a la coberta d’un iot envoltat de dones que mostren el cul com si fossin el seu trofeu. Confós per la persona i el personatge, a mi em sembla que juga a ser un home de dues cares, viril i tendre, real i estúpid: irònicament (?) masclista. En definitiva, C. Tangana encarna tot el que ha de tenir un al·lot per enviar-te directa al psicòleg, com diria el meu amic Henry. I ara resulta que té una parella en la qual, inexplicablement, se’m fa més fàcil emmirallar-me.

La selvatgina Francisca Coll Sampol, de 73 anys, posa orgullosa al costat de la seva enorme foto de joventut de l’exposició Trenar, al Museu del Calçat d’Inca. “És –diu– de 1965. Jo aleshores tenia 13 anys. Me la feren els de Trenzados Fiol d’Inca per a una fira de la pell que s’havia de fer a Düsseldorf (Alemanya). Per a l’ocasió volgueren que anàs vestida de pagesa mentre trenava amb un teler manual. Jo mai, però, vaig anar vestida així. Es tractava de vendre una imatge ancestral del nostre ofici”.

La polarització entre els joves espanyols va en augment. Malgrat que la generació entre els 15 i els 29 anys comparteix bona part de les preocupacions, com ara l'habitatge o la salut mental, les seves posicions ideològiques són cada cop més oposades. L'allunyament s'accentua quan es comparen els pensaments entre homes i dones: la bretxa ideològica es dispara. En concret, els homes se situen repartits entre ideologies: un 25% se situen a la dreta i un 33% al centre, mentre que a l'esquerra s'hi adhereixen un 31%. Pel que fa a les dones, un 41% es defineixen d'esquerres, davant d'un 21% que es defineixen de dretes. A l'extrema dreta se situen un 7% dels homes i un 6% de les dones. "Ens toca entendre què està passant als joves d'aquest país", ha dit la ministra de Joventut i Infància, Sira Rego.

És esgotador el nivell d’exigència al qual ens sotmetem les al·lotes cada vegada que una de les amigues fa els anys. Alguna ho havia de dir. Totes ho pensam, però cap no en diu res per no passar per la mala amiga, la irresponsable, la despreocupada. I, mentrestant, ens prenem cada aniversari com una carrera de fons sense error possible. Necessitam de manera insaciable complaure la nostra amiga i, per si no fos prou, volem sorprendre-la cada any amb alguna cosa diferent. Tenc una amiga que es va presentar a ca meva a les vuit del matí amb una espelma encesa damunt un brownie; una altra que em va dur flors a classe i dues més que, cada any, em feien un àlbum de fotos. Jo mateixa he gravat i editat un bon grapat de vídeos de felicitació per a aquella amiga que tenc enfora, he organitzat festes sorpresa i he estat fins a les tantes preparant un regal que, tant sí com no, volia fer a mà.

Tots els carrers són, en general, el centre de l'univers de les persones que els habiten. N'hi ha de tota casta i cadascú en la seva imatgeria els viu amb més o manco sentit de pertinença i orgull. Als pobles petits del Pla fins i tot et poden arribar a conèixer o a ubicar abans pel nom del carrer on vius que pel teu propi. A Llubí n'hi ha un que amaga una història molt peculiar i que va lligada a noms de més de 30 dones emprenedores i comerciants. És el carrer Nou. Té 44 números i al llarg del temps ha acollit 26 negocis i serveis tots amb dones al capdavant.

Lluïsa Thomàs Andreu, nascuda a Palma fa 84 anys, és la segona d’onze germans. El seu pare, Gerard Maria Thomàs, germà del músic Joan Maria Thomàs, fou jutge durant el franquisme i el 1949 fou nomenat sotscap provincial del Movimiento. “S’endugué una bona sorpresa quan descobrí que els onze fills li sortiren d’esquerres”. A final dels seixanta, Lluïsa començà a col·laborar amb agrupacions cristianes que s’imbuïren dels nous postulats oberturistes del Concili Vaticà II (1962-1965). “El meu activisme polític, però, es produí per influència del meu germà, el periodista Antoni Maria Thomàs, que el 1971 fou nomenat president del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a les Balears. El 1972 seria rellevat en el càrrec per Francesca Bosch”.

Amb un mapa en què la ultradreta guanya pes als Parlaments i als governs i els drets de les dones es veuen amenaçats a tot el món, hem parlat amb quatre dones que batallen contra aquesta regressió de drets des de quatre àmbits: els drets sexuals i reproductius, els drets laborals, l'avenç del masclisme entre els joves i les noves formes d'odi contra les dones. El feminisme, les feministes, com a dic de contenció contra els discursos antidrets.

Una va néixer als inicis de la postguerra; l’altra, a punt de començar el segle XXI. Una ha escrit un llibre sobre una dona que a la seixantena decideix finalment empoderar-se, i una altra ha coordinat una antologia de poesia feminista en català. I totes elles coincideixen a subratllar que en els darrers temps la situació de la dona escriptora ha viscut canvis importants i potser en algunes coses fins i tot gosen dir que és millor que no abans. Tanmateix, però, les escriptores Antònia Vicens (Santanyí, 1941), Maite Salord (Ciutadella, 1965), Maria Antònia Massanet (Artà, 1980) i Aina Fullana (Manacor, 1997) també coincideixen en una altra cosa: queda encara molt camí per recórrer.

“Cada vegada que som a un lloc públic, a un bus o on sigui, sempre hi ha un home mirant-me”. Julieta té 15 anys i parla dels ulls fixats en el seu cos adolescent amb un component sexual; del desig unidireccional d’un adult cap a una menor que no ha completat ni l’ESO. “Passa a qualsevol lloc. De vegades, camín fixant-me en si m’estan mirant, en un estat d’alerta”, afegeix. Li passa amb homes “de qualsevol edat”. Algunes voltes és un “ai, princesa”; unes altres un “ai, que guapa”. I altres és un murmuri de prop; també pot ser directament un crit a distància, sense que hagi mediat cap interacció. “Això et pot passar perfectament amb un padrí. M’han dit ‘puta’ al carrer i em varen voler escopir per dur una falda curta. M’he sentit confosa, enfadada. Per què m’han de dir ‘puta’? Vaig sentir oi”, revela. “Si no estic parlant amb aquesta persona, per què ha d’opinar sobre el meu cos? Si no existeix un context, per què es permet fer això?”, es demana.

Madrid no s'ha salvat de la borrasca que des de fa dies travessa l'Estat, però això no ha estat un impediment perquè milers de persones omplissin els carrers més cèntrics de la capital espanyola aquest dissabte, quan es commemoren 50 anys de la Declaració Oficial del Dia Internacional de la Dona. Una mica més tard de les 12 del migdia ha arrencat la manifestació organitzada per la Comissió 8-M. Els paraigües i els impermeables han estat els aliats dels milers de persones, la gran majoria dones, per resistir a la pluja que queia i que tot i que ha dificultat l'arrencada de la marxa, no l'ha aturat. De mica en mica, les manifestants han enfilat passeig del Prado amunt amb proclames com "Som aquí les feministes" i s'han dirigit fins a la plaça de Cibeles. Un cop allà han travessat la Gran Via, una de les artèries principals de la ciutat, per poder acabar la manifestació a la plaça Espanya. Segons els primers càlculs de l'organització, més de 80.000 persones han assistit a la manifestació. "Plogui o nevi, les feministes ens movem", s'ha sentit en algun moment de la manifestació.

Les desigualtats de gènere afloren molt aviat. Els infants ja en són conscients als 10 i 11 anys i tenen algunes coses a dir al respecte: entre les seves propostes hi ha la fi de les violències i les discriminacions (especialment el masclisme i el racisme), la igualtat entre les persones (inclosa entre els nens i les nenes i, també, a l’escola) i acabar amb la pressió estètica. Així ho demanen a l’Agenda dels Infants, un document elaborat a partir de consultar més de 5.000 infants de Barcelona, que recull les 11 demandes, 30 propostes i més de 100 idees dels nens i nenes per millorar el benestar de la infància.

La bretxa salarial, la conciliació, les cures, la diversitat... Totes són reivindicacions visibles el 8 de març, el Dia de la dona. Però hi ha dones, moltes, que, a més de reivindicar els seus drets i la igualtat, han de trencar encara més cadenes, més estigmes. Hi ha dones racialitzades que també han de fer front a la xenofòbia, dones sense sostre que cada dia miren als ulls de la indiferència dels altres, i dones que pateixen trastorns mentals i addiccions, que estan allunyades de la imatge idíl·lica del ser femení i que han de lluitar per deixar enrere la por i tornar a tenir esperança. El 8 de març parla de totes elles, encara que bona part de la societat no sigui conscient, voluntària o involuntàriament, d'aquestes problemàtiques.

Volem nenes lliures, adultes amb criteri, que es moguin pel món amb seguretat i sense por. Defensem la igualtat, firmem manifestos, ens escandalitzem amb les dades sobre la bretxa de gènere i la violència masclista. I, tanmateix, el joc, el primer espai en el qual infants i societat es troben, segueix ple d’estereotips.

L’Ajuntament de Manacor ha presentat aquest dimecres el programa del Març feminista i, en especial, l’Embranzida, les diades feministes que tindran lloc els pròxims 15 i 16 de març. El programa representa la voluntat de Manacor de continuar fent feina per una ciutat més justa i igualitària. El batle Miquel Oliver; la delegada d’Igualtat, Carme Gomila; la delegada de Portocristo, Antònia Llodrà; i la tècnica del departament d’Igualtat, Laura Socies, han presentat aquest dimecres el programa i han convidat tothom a participar activament en aquestes activitats i a fer de Manacor un referent en la lluita per la igualtat. 

En el seu recent informe sobre la salut mental de pares i mares, el llavors cirurgià general dels Estats Units, el metge Vivek H. Murthy, va dir en veu alta el que molts progenitors només havien admès amb la boca petita: ser pares avui dia és massa dur i estressant. Per descomptat, sempre hi ha hagut preocupacions pel benestar de les famílies. I encara que algunes de les pors dels pares actuals són més noves (telèfons mòbils, xarxes, drogues), els pares sempre s'han preocupat pels seus fills.

Només un de cada deu astronautes és una dona i aquest biaix de gènere limita el coneixement que es té sobre com pot reaccionar el cos femení a l'espai. La nova edició de la popular missió Hypatia, en què l'única tripulació íntegrament de dones de l'associació Hypatia Mars viatjarà a l’estació analògica de Mart, la Mars Desert Research Station (MDRS), al desert de Utah, té per objectiu posar-hi el focus i estudiar l'adaptació dels cossos de dones en un entorn semblant al Planeta Vermell. Per exemple, mitjançant els cicles menstruals, la nutrició o l'activitat física.

"Abans, la meva experiència estava travessada per por d'acabar a la presó i ara per una agressió física". La frase la pronuncia una activista veterana a favor dels drets sexuals i reproductius de les dones (avortament, anticonceptius, etc.) i resumeix el sentiment de les activistes de la causa feminista que estan a la diana d'atacs dels grups antigènere, ben organitzats a escala internacional i potenciats per les xarxes.