Per a Joves de Mallorca per la Llengua el 2026 és un any històric. Per primera vegada en un mateix any se celebraran els dos grans esdeveniments de l’entitat: l’Acampallengua i el Correllengua. El Correllengua serà en un nou format, al qual s’afegeix el llinatge d’’Agermanat’ i que recorrerà de nord a sud els Països Catalans entre el 19 d’abril i el 5 de maig.

Poeta, autor del poema La Balanguera, que esdevindria himne de Mallorca, amfitrió i animador d’aquella tertúlia de luxe que es reunia els diumenges a ca seva: Can Alcover, a Palma, amb les figures més destacades de la cultura mallorquina de l’època. Teòric de l’art, home que va patir la mort de la primera esposa i quatre dels seus cinc fills... La figura de Joan Alcover és àmpliament recordada quan es compleixen cent anys del seu traspàs, el 25 de febrer del 1926. Potser no sigui tan conegut, però, el seu vessant polític, aquell que el dugué a ser diputat a Madrid a les files del seu amic Antoni Maura, per a després evolucionar cap al catalanisme, amb la llengua com a element vertebrador del que ara en deim Països Catalans.

La reivindicació de “l'orgull xarnego” del guionista Eduard Sola quan va rebre el premi Gaudí ha encès les xarxes socials entre alguns internautes que van veure en el discurs un atac a la història dels catalans de soca-rel que, com l'avi andalús del guardonat, van haver de viure en situacions molt precàries o amb l'opressió de la dictadura, amb l'única diferència que no havien hagut de deixar el seu país. La polèmica –artificial o no– coincideix amb el centenari de Paco Candel, l'autor que, com Sola, va escriure sobre la seva pròpia experiència.

De nano passava les vacances a Nonasp, el poble dels meus avis materns. “I tu de quina casa ets?”, em preguntaven cada dia, a cada cantonada, els oncles i les padrines desvagats. Encara que jo no hi fallava mai, ni per les festes majors, ni per Setmana santa, ni per Nadal, i encara que en aquella època jovenívola em feia amb tothom, per als nonaspins jo i tota la meva colla sempre vam ser els forasters. Com en qualsevol societat tradicional, en aquell poblet a la vora del Matarranya, aparentment, la llengua, la història i els costums; la família, la religió i la sang eren els trets definitoris de la tribu, sentida com a natural.

Passat l'ostracisme per la confessió de la deixa a l'estranger el 2014, a Jordi Pujol ja se li fan homenatges. Aquest divendres se n'ha organitzat un per part de l'Associació d'Amics d'Enric Prat de la Riba a Castellterçol, on pesos pesants del món exconvergent han lloat l'expresident i la seva obra de Govern. El poble natal de Prat de la Riba , un dels seus referents, ha estat l'escenari per reivindicar la seva presidència i doctrina amb l'expresident Artur Mas, l'expresidenta Núria de Gispert, l'exconseller Felip Puig i l'exalcalde Xavier Trias. El president del Parlament, Josep Rull, que ha participat en l'acte a través d'un vídeo, fins i tot l'ha titllat de "pare de la nació catalana moderna". En aquest context, però, Pujol també ha volgut reflexionar sobre l'actualitat i llançar un missatge: "No serem independents".

El Barça va celebrar una assemblea el 2 de desembre del 1908 amb un únic punt a l’ordre del dia: la dissolució. Però Joan Gamper va decidir que el futur que li esperava al club era molt diferent. Tenia una idea per salvar-lo i la va posar en pràctica. En aquella assemblea va convertir-se per primera vegada en president i va acostar l’entitat a la Lliga Regionalista amb l’objectiu que l’emergent catalanisme se sentís el club com a propi i el catapultés. 

L'arquitecte més universal, autor de grans meravelles, també va patir la repressió policial ara fa un segle. Antoni Gaudí, pare de la Sagrada Família, de cases importants –com la Milà o la Batlló– i del Park Güell, va ser detingut per la policia espanyola per parlar en català. Aquest fet es va produir fa cent anys, concretament per la Diada del 1924, quan l'arquitecte volia anar a la missa en honor als caiguts en la defensa de Catalunya el 1714 a l'església dels sants Just i Pastor, a Barcelona. Però uns policies li van impedir de fer-ho de males maneres, agafant-lo pel braç i exigint-li parlar en castellà, després que Gaudí els contestés en català, indicant-los que volia anar a missa: "La seva professió l'obliga a vostè a parlar en castellà", va replicar-li un agent quan va saber que era arquitecte.

Va ser en una nit de tertúlia i de licors que es va decidir el futur del català. Un grupuscle de "lletraferits, ensopits, incandescents i borratxos" van decidir, el 1859, recuperar els Jocs Florals que s’havien celebrat a la cort provençal els segles XIV-XV. I, a sobre, van acordar fer-ho només amb obres escrites en català i occità, no en el castellà que tots feien servir a les aules, als poemes i a la correspondència. No ho feien pas per salvar la llengua, sinó per enterrar-la dignament. En tot moment van ser inconscients de la fita que aconseguirien: ni més ni menys que "convertir aquella parla pagesa i cantonal en una llengua de primera divisió, que té una gramàtica, que té un estàndard, que s’ensenya a les escoles, que s’hi escriuen mitjans...". Aquest és el relat, dramàtic i èpic, que Alfred Bosch (Barcelona, 1961) novel·la a Obriu pas! (Columna), en què narra "l’epopeia dels que van salvar el català... a pesar d’ells mateixos".

Carles Puigdemont ha triat Elna, una localitat especial de la Catalunya Nord, per anunciar la seva candidatura a la presidència a la Generalitat, set anys després d'haver marxat a l'exili. No és la primera vegada que tria aquesta ciutat, on ha presidit actes del Consell de la República, i també hi va ser per participar en el gran esdeveniment d'Òmnium per commemorar els 60 anys de l'entitat. La Catalunya Nord ja és una terra predilecta per al sobiranisme i Puigdemont s'agafa a la seva importància històrica i simbòlica per donar el tret de sortida d'una cursa electoral catalana disputada amb els principals partits al Parlament activats de ple per assolir la victòria. Ara bé, per què Elna és l'escollida?

En la seva etapa minoritària, l’independentisme havia arrossegat una cultura política que contenia elements discursius antagònics amb la vocació institucional del catalanisme: es mantenien postulats contraposats a l’estructura autonòmica d’autogovern, que s’associava a l’opressió espanyola. Els governs tripartits, amb la presència d’ERC, i posteriorment els governs de CiU ja en la seva fase sobiranista i independentista, van significar un canvi històric amb la presència d’independentistes als executius catalans, en una primera etapa, i després amb la formació de governs i majories parlamentàries que han fixat l’estat propi com a objectiu.

Els sotasignats pensem que és hora d’exigir responsabilitat als que avui estan liderant el nostre país. A l’alçada de la jubilació i amb un registre prou conegut de treball, és un clam que fem a títol personal, però estem segurs que hi podríem sumar una llista llarga de persones i col·lectius amb trajectòries similars al servei del país. 

Els partits sobiranistes catalans i bascos tenen la clau de la investidura de Pedro Sánchez i ja n'han plantejat les condicions. Des de Catalunya, i amb l'horitzó de l'autodeterminació, l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ha fixat l'amnistia i la mediació com a passos previs perquè Junts doni suport als socialistes. ERC també ha posat l'amnistia com a "línia vermella" i comparteix amb els juntaires l'objectiu de l'autodeterminació. A l'arena basca les negociacions són força diferents –i molt més còmodes per al PSOE, tot i que ja sap que haurà de pagar penyora–. Abans de la reunió d'aquest divendres amb Puigdemont a Waterloo, el PNB havia proposat, per boca del lehendakari, Íñigo Urkullu, una "convenció constitucional" que permeti l'encaix de les nacions històriques de l'Estat –sense reformar la carta magna– en una Espanya "plurinacional". El líder de Bildu, Arnaldo Otegi, li va respondre que la proposta d"'encaix nacional" ha de ser "conjunta" i no pas d'un partit, però que cal abordar les reivindicacions nacionals. En l'actual panorama hi ha tants matisos com partits i una diferència notable del context polític dels territoris, ¿però és possible una estratègia compartida entre bascos i catalans?

Les negociacions per a la formació de govern han tingut un bon inici amb l’acord per la constitució de la mesa del Congrés. S’ha posat de manifest un tarannà constructiu per totes les parts. Ara bé, el camí cap a l’acord definitiu serà de trànsit dificultós i ple de paranys. A continuació uns comentaris dispersos sobre el tema. 

Feia onze anys que no necessitava pactes rellevants per governar Espanya, però tot això va canviar el 6 de juny del 1993. El PSOE va perdre 16 escons i la majoria absoluta, cosa que va obligar Felipe González a buscar suports parlamentaris per ser investit. Per primera vegada des del 1982 s'obria la veda de les negociacions per la investidura del president espanyol i, tot i les resistències del seu vicepresident, González va fixar la vista en Catalunya i Euskadi i va descartar una aliança amb els comunistes, encapçalats per Julio Anguita. Des de llavors, aquesta finestra d'oportunitat s'ha obert sovint a l'Estat i, fins ara, el sobiranisme –almenys una part rellevant dels partits que l'han representat– ha optat per la negociació. Ara, amb la investidura de Pedro Sánchez sobre la taula, els vots d'ERC (7) i Junts (7) definiran si hi ha govern a Espanya o si l'Estat transita cap a la repetició electoral.

Acabo de llegir Els dies apocalíptics, un recull de papers de Francesc Pujols (1882-1962) apareguts al Diari de Catalunya en plena Guerra Civil i que l'editorial Fonoll va publicar fa tres mesos. El magnífic estudi introductori de Francesc Canosa, que ja s'havia acostat a aquest autor inclassificable en altres ocasions, és un assaig breu que emmarca Pujols en un context certament apocalíptic. En efecte, a l'habitant de la Torre de les Hores se li moren en poc temps la mare i la dona, i té el seu fill Faust al front (no en sap res, no rep cartes). La seva integritat física perilla: un home com ell tenia, objectivament, molts números per acabar en una saca de la FAI (sort de l'alcalde de Martorell, que més o menys el protegeix), però també de ser afusellat pels falangistes per separatista. Pujols era un home enginyós i genialoide, però previsiblement incapaç de resoldre petits reptes domèstics, per insignificants que fossin. En moltes fotos d'aquella època i posteriors mostra una expressió desvalguda i fins i tot una mica desorientada. L'any 1938, que és quan van ser publicats els esmentats papers, la desorientació es transforma en els seus escrits en una espècie d'estupefacció resignada però que no renuncia al sentit de l'humor (blanc, no negre).

Joseba Segura Etxezarraga és des del maig passat bisbe de Bilbao. El 12 de desembre del 2005 era el capellà que, al costat del bisbe Uriarte, havia organitzat la mediació entre el govern espanyol i ETA de cara a la pau que ja s’estava coent amb la gran treva de la primavera del 2006. Amb aquest fons, el president Maragall el va rebre a Palau. La salutació del president va ser aquesta: “Siéntase en casa. Todos mis antecesores fueron clérigos, excepto los cinco últimos, a uno de los cuales lo fusilaron”.

Després de 30 anys de recerca, l’historiador Borja de Riquer publica a Edicions 62 la seva monumental biografia, de 900 pàgines, sobre una figura clau per a la història contemporània catalana i espanyola: Francesc Cambó (1876-1947). Farcida de descobertes, Riquer desconstrueix les memòries del factòtum de la Lliga i treu a la llum molts angles ocults de la seva complexa trajectòria: ens descobreix la faceta del Cambó multimilionari (tacada per la corrupció a gran escala), la seva desconeguda i intensa vida íntima (amb diverses amants i amigues), fa un ampli recorregut per la rellevant i fracassada carrera política del líder conservador (el més preparat i modern del seu temps), reconstrueix com va aconseguir la seva excepcional col·lecció d’art (es va gastar en 10 anys l’equivalent a 300 milions d’euros) i detalla el seu cabdal i generós rol de mecenes de la cultura catalana.

Aterro a Catalunya després de més d’una dècada als Estats Units, un país gegantí atrapat en la lògica d'un bipartidisme polític entre progressistes i conservadors imperible i irreconciliable. L’enèsim intent de trencar aquesta dualitat no sembla que pugui canviar aquesta tossuda realitat. Es tracta d'un projecte del milionari Andrew Yang, que pretén fundar un partit, el Forward Party, que permeti a republicans i demòcrates sumar-se a un projecte alternatiu que interrompi l’endèmica alternança entre els dos grans partits, que veuen en la rivalitat la garantia de governar en el futur. El bipartidisme institucional és tan sòlid com ho és la polarització social, que s’expressa en el contrast entre dues formes de vida: les ciutats vs. el món rural, i les costes —si exceptuem els estats confederats que van de Virgínia fins a Florida— vs. l’Amèrica vasta i inacabable que travessa un país-continent.