Tal com si es tractàs d’una sibil·la de l’antiguitat, Maria Capó Navarro, de 93 anys, es concentra i es posa a cantar una de les tonades de quan, de jove, treballava a la finca familiar de Sóller. És la manera que té d’evocar un món de connexió amb la terra i de paraules precises que desaparegué amb el boom turístic dels anys 60. Qui escoltà la mateixa tonada de viva veu fa 74 anys va ser l’etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax. “El 1952 –diu– m’havia vist actuar en un certamen internacional de folklore que es feu a la plaça de toros de Palma. Jo hi vaig cantar amb l’agrupació del meu poble, Els dansadors del ball d’or. En fórem un dels premiats. Sembla que li agradà molt la meva veu i demanà per venir-me a veure en persona. A casa érem sis germans, fills de pagesos. Jo era l’única nina”. Capó recorda perfectament aquella visita. “Feia un sol de justícia i Lomax arribà encorbat i mort de calor. Tragué el magnetòfon i enregistrà el moment en què mon pare, el meu padrí i jo cantàvem mentre batíem a l’era amb la bístia. No devia entendre res. Ell només sabia una mica de castellà”.

No sabia fins a quin punt els arbres són éssers sensibles i expressius, capaços de comunicar-se i recordar, d’auxiliar-se mútuament i cooperar. No m’ha captat cap secta new age; ho he descobert a La vida secreta de los árboles, un fenomen literari que revela allò que els científics corroboren i els esotèrics intuïen. Peter Wohlleben, guardaboscos i enginyer forestal, observa com les retorçades restes d’un faig, abatut fa centenars d’anys, es mantenen vives sota una escorça petrificada; no per un miracle, sinó gràcies als arbres veïns que li proporcionen una solució de sucres mitjançant les arrels. Aquest embullat sistema, que també es pot observar en talussos dels camins, connecta la majoria d’individus d’una població. Sembla clar que l’intercanvi de nutrients –l’ajut veïnal en cas de necessitat– és normal, no sobrenatural. Confirma que els boscos són superorganismes on cada individu és important per al conjunt i val la pena mantenir-lo. Avui per tu, demà per mi. Els robustos faigs grisencs recorden una manada d’elefants, que es preocupen pels congèneres, ajuden els més febles i vetllen els seus morts. Els elefants asiàtics fins i tot enterren les seves cries amb l’ajut de la manada. La divisòria entre animals, racionals o no, i vegetals no és tan categòrica com pensàvem. Les relacions amables entre arbres afins es veuen sobretot en l’acollidora atmosfera dels boscos ancestrals. Els exemplars de les plantacions o explotacions forestals i els dels parcs urbans actuen com nens del carrer, van a la seva. Si deixéssim fer als boscos –amb respecte al ritme de la natura–, prevaldria la solidaritat i creixerien més i millor.

El jutjat de Primera Instància de Palma va obligar Pedro Montaner Alonso, hereu de Can Vivot, a compartir amb els seus cinc germans un quadre valorat en un milió d'euros del qual havia intentat apropiar-se en contra de la voluntat del seu pare. El 6 de setembre de 1999, el comte de Savellà, Pedro Montaner Sureda, havia escrit a mà una nota testamentària amb el següent contingut: "Lleg el quadre de sant Antoni Abat als meus sis fills per parts iguals". Perquè no quedassin dubtes sobre el bé al qual es referia, en va especificar a continuació l'autor: "És el quadre de Ribera", en referència al pintor espanyol del segle XVI Josep de Ribera.

El conseller de Cultura de Menorca vol declarar el menorquí patrimoni cultural immaterial. Diu que “és un tresor lingüístic a preservar” i que posarà en marxa “polítiques que en fomentin l’ús, per tal que la llengua no sigui un motiu de discòrdia, sinó d’unió”. Joan Pons Torres (Ciutadella, 1993) invoca l’article 35 de l’Estatut per reforçar que “les modalitats insulars han de ser objecte d’especial estudi i protecció”, però diu que allò que més amenaça la llengua pròpia és “el català central”. Argumenta que “està influint molt en els joves, que ja no diuen ‘jo som’, sinó ‘jo soc’, i això fa que el menorquí es vagi perdent”.

Vox durà al ple de l'Ajuntament de Palma previst per a aquest pròxim dijous una proposta per tornar a declarar "taurina" la ciutat i derogar l'acord municipal del 2015. Després de vuit anys de la declaració de Palma com a ciutat "antitaurina", el partit d'extrema dreta vol derogar l'acord municipal amb la finalitat de "defensar" la tauromàquia com a Patrimoni Cultural Immaterial.

M’han parlat de Sant Simó, una ermita marinera de Mataró. Podria ser un dels capítols d’aquesta sèrie. Decideixo anar-hi. De seguida confirmaré que sí, que val molt la pena. M’esperen a l’entrada Quim Tarragó i Lluís Álvarez, molt vinculats a aquesta parròquia, i la directora del Museu de Mataró, Anna Capella. Hi ha dos bonics esgrafiats a la façana. El de l’esquerra representa un pescador, i el de la dreta, una pagesa, amb dues criatures. Una placa exterior indica l’any en què es va acabar l’ermita: 1611. Hi veig una altra imatge que, dissortadament, em situa al segle XXI: roba rebregada a terra, senyal que hi resideix un sensellar.

Era tot un esdeveniment, l’arribada d’un americano (aquí, a Lloret, en diuen americanos i no pas indianos). Així que algú veia el velam a la mar, corria la veu i bona part de la població anava de pressa a la platja a rebre’l. El bentornat era rebut per la banda municipal i repartia cigars, i monedes a la quitxalla. No dubtava en enderrocar la vella llar pairal i fer-se una mansió senyorial neoclàssica, eclèctica o modernista. Fins i tot tenint plena salut es feia construir un sumptuós mausoleu al cementiri.

Em sorprèn que l’expressió "A les galeres!" encara continuï vigent, i això que fa segles les galeres no solquen el Mediterrani. Remar a les galeres ha estat una de les pitjors feines de la història. Es menjava i es dormia al mateix lloc on es remava. Sempre s’estava encadenat, de dia i de nit, tant si feia tempesta com un sol abrusador. Així, calia esmerçar-se a remar bé: si el vaixell naufragava, tots els remers anaven directament al fons del mar. "Feien les seves necessitats sense moure’s del lloc. Ningú no les netejava durant la travessia, que durava dies i dies. Per exemple, la de Barcelona a Alexandria acostumava a tardar unes dues setmanes. Es deia que, abans de veure-les, se sabia que arribaven les galeres per la pudor que se sentia", em diu Pere Izquierdo, cap de l’Àrea de Gestió de les Col·leccions i del Coneixement del Museu Marítim de Barcelona. "Vols dir que no és exagerat, això?". "Si el vaixell era a prop i no es veia, perquè era de nit, feia boira o perquè el tapava algun accident geogràfic i el vent bufava cap a terra, pot molt ben ser que fos veritat", argumenta en Pere.

La nacra és un bonic mol·lusc que era molt apreciat a l’antiguitat (dels seus filaments se’n feien teixits). D’un temps ençà, pateix una malaltia protozoària. Està escampada per tot el Mediterrani i no se’n sap l’origen. La nacra es troba molt estesa a les badies dels Alfacs i del Fangar. En aquesta zona, a més de malaltes, n’hi ha moltes de tombades i trencades, ja que, com que són a poca fondària, són fàcilment malmeses per les embarcacions de motor. Es troben en "perill crític", segons la denominació de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.

La inauguració de la Galeria de les Col·leccions Reials, a Madrid, al costat del Palau Reial, ens ofereix un exemple de manual del càlcul de les balances fiscals. L’Estat, mitjançant l’entitat Patrimonio Nacional, ha gastat 172 milions d’euros per valoritzar col·leccions reials, propietat de l’entitat Patrimonio Nacional, exposant-les en un marc arquitectònic d’altíssima qualitat. A l’hora de passar comptes de les balances fiscals constarà com a despesa feta per l’Estat en benefici de tots els ciutadans espanyols. En conseqüència, no comptarà com superàvit fiscal de Madrid, com tampoc compten tots els elements patrimonials i de despesa derivats de la capitalitat de Madrid.

El Consell de Menorca ha declarat la glosa Bé d’Interès Cultural Immaterial, amb l’objectiu de salvaguardar aquesta tradició, que es reivindica amb unes arrels pròpies i trets diferenciats de la que es fa a les altres illes. Les primeres referències històriques de l’existència de la glosa cantada a Menorca es remunten al segle XVIII, i el primer nom a aparèixer és el de Josep Vivó i Parpal, considerat el primer glosador que queda documentat en el treball Folklore Menorquí de Francesc Camps i Mercadal. La seva filla, Paula Vivó Miret, també va ser glosadora i, per tant, seria la primera dona de la qual es té coneixement en aquesta pràctica. De tota manera, alguns estudis mantenen la teoria que una causa del Tribunal de la Inquisició de 1683, contra un presumpte glosador que hauria participat en un joc d’entreteniment, podria tractar-se d’un acte de glosat.

"Truffaut deia que cap nen somia en ser de gran crític de cinema. Doncs bé, tampoc restaurador de cinema". Ferran Alberich (Sabadell, 1947) volia fer pel·lícules, però va acabar convertint-se en un dels referents de la recuperació i restauració del patrimoni fílmic. Fa unes setmanes, el ministeri de Cultura va reconèixer la seva "trajectòria excepcional en l’àmbit de la conservació i recuperació del cinema espanyol" i la "generositat a l’hora de transmetre la seva passió i coneixement a les següents generacions de professionals" amb el Premio Nacional de patrimoni cinematogràfic i audiovisual, el primer que es concedeix d'aquest tipus.

Els precedents no són gens reconfortants, sinó més aviat un mal auguri. Durant el seu primer règim als anys noranta, els talibans van dinamitar els Budes gegants de Bamian i van destruir desenes de peces arqueològiques d’un valor incalculable. Ara que tornen a estar al poder, Noor Agha Noori, que va ser director de l’Institut Arqueològic de l’Afganistan fins al setembre passat, quan va fugir del país, no entén que la comunitat internacional mantingui un mutisme total sobre què està passant amb el patrimoni cultural de l’Afganistan. Noori ha participat aquesta setmana a la Casa Àsia en un acte insòlit sobre aquest tema. Ell viu ara refugiat a Berlín i el seu càrrec a Kabul l’ocupa un talibà que, segons diu, no té ni idea d’arqueologia.   

L'Ajuntament d'Inca recupera el cicle de visites guiades 'Descobreix Inca. Un viatge cultural per l'evolució de la ciutat', activitat que es va interrompre a causa de les restriccions per fer front a la covid-19. L'objectiu d'aquestes visites és promoure el patrimoni històric i cultural del municipi, segons informa el Consistori en una nota.

Situa l’economia menorquina “davant d’una nova cruïlla”. El catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra, Guillem López Casasnovas (Ciutadella, 1955), és coautor, amb el també economista Alfons Méndez Vidal, de Relat de l’economia menorquina (Edicions Documenta Balear). Tant en el llibre com durant l’entrevista fa una anàlisi aclaridora, didàctica, del present de l’illa i apunta vies de futur. “Aquest tema, me’l sé”, diu, com si en comptes de catedràtic fos alumne. A més d’autoritat, se li nota la implicació.

Les fonts Ufanes compleixen 20 anys sent un dels monuments naturals més singulars de les Balears. La finca pública de Gabellí Petit, a Campanet, on es registra el fenomen hidrogeològic declarat espai natural protegit, ha estat objecte de diverses actuacions el darrer any per impulsar valors ambientals, segons ha explicat aquest dimarts el conseller de Medi Ambient i Territori, Miquel Mir, en una visita de commemoració.

Excursionistes, senderistes, persones interessades en la cultura popular: Illa dels Tresors és la vostra aplicació, i Volta Mallorca, el vostre concurs. Per fomentar i promoure el descobriment del patrimoni llegendari, la Fundació Mallorca Literària ha engegat certamen Volta Mallorca, que es fa a través de l'app Illa dels Tresors. Una iniciativa engrescadora pensada especialment per a públic infantil i familiar, però que pot usar qualsevol que vulgui posar-se a prova –de fet, qui ho hagi provat veurà que és per entretenir-s'hi una bona estona.

Més de 300 anys després fent art amb aire i foc, la tècnica de vidre bufat de la fàbrica Vidres Gordiola serà considerada com a Patrimoni Cultural Immaterial. Així ho ha aprovat el Consell de Ministres aquest dimarts, que ha volgut reconèixer els anys d'història d'aquesta tècnica artesanal que està en vies d'extinció a l'estat espanyol. El ministre de Cultura i Esport, José Manuel Rodríguez, ha mostrat la seva satisfacció a través de les xarxes socials i ha reconegut la feina de la fàbrica mallorquina i de La Granja, a Segòvia.

Fa poques setmanes el Grup de Recerca d'Arqueologia Protohistòrica (GRAP) de la Universitat de Barcelona posava el crit al cel perquè algú havia destruït 2.600 anys d'història i anys de recerca al jaciment de la Ferradura-els Castellets a Ulldecona. No era la primera vegada. El 2017 es va enxampar in fraganti un home que havia fet diferents forats per endur-se patrimoni. Des d'aleshores, i al llarg del mes de febrer, hem vist altres imatges: cops de martell al pont de pedra de Girona i l'apedregament del Palau de la Música durant les protestes a favor de Pablo Hasél; una exhibició de trial sobre les pedres del castell medieval de Burriac; un intent de furt i danys al Castell Formós de Balaguer; la destrucció d'un forn del segle XIX a Premià de Dalt; l'arrasament de l'antiga abadia del Codony a Perafort... Són tan sols els casos visibles, perquè els mateixos arqueòlegs han expressat la seva indignació a les xarxes, però n'hi ha més. A Catalunya hi ha inventariats 13.000 jaciments i els furts o els danys se succeeixen. A vegades amb tota la mala intenció del món i d'altres per inconsciència o desconeixement. La qüestió és: com podem protegir el patrimoni?