‘Se’l cerca per la destrucció d’Espanya’, ‘La vida dels europeus importa’ o ‘Exportam enginyers, importam matxeters’ són eslògans que es poden llegir a diversos carrers de Mallorca, sobretot a Palma i a Inca. Els han penjat membres del grup neofeixista Identitas. Així, no són només les pantalles i les xarxes socials, el neofeixisme també ocupa espais físics a Mallorca. És un espai limitat, petit, però sí que la presència de grups de joves d’ideologia neofeixista és creixent i, a més, estan organitzats. Els estadis de futbol són, continuen sent, un dels seus principals punts de socialització –històricament vinculats a ideologies ultres–, a més d’alguns gimnasos, especialment d’arts marcials, encara que en aquest cas de manera més individualitzada i sovint sota la vigilància de les federacions esportives. La militància explícita, en canvi, és més residual.

Els grups neofeixistes que avui operen a les Illes són pocs. Però són joves, són radicals i són cada vegada més visibles als carrers i a les xarxes. No destaquen per una violència generalitzada, però sí per una capacitat creixent de captar, d’organitzar-se i de normalitzar discursos que fins fa poc eren marginals. Justament per això no els podem menystenir. La història ens ha ensenyat que els moviments d’aquest tipus no creixen de cop, sinó que arrelen lentament, aprofitant la indiferència, la banalització o la mirada cap a una altra banda.

El franquisme no va desaparèixer amb la mort del dictador. Que pervisquin devers mig centenar de noms de franquistes als carrers de les Illes no és un llegat preocupant. Ni tampoc –tot i que resulta prou cridaner– que encara s’hi pugui veure algun jou amb les fletxes.

El bust en homenatge a Aurora Picornell, situat en el passeig del Molinar, ha tornat a ser vandalitzat. Es tracta de la segona ocasió en menys d'un mes que l'estàtua apareix amb pintades, després que el 20 d'octubre passat aparegués pintat amb esvàstiques i simbologia nazi.

L'any 1974, i de manera sobtada i inesperada, Climent Picornell, Guillem Frontera i Aldo Spanhi es varen unir per crear el bar Es Pou Bo, un establiment a Gènova que només va estar obert dos anys, però que es va convertir en l'espai de trobada del món cultural, progressista i antifranquista de Mallorca. La seva obertura va ser tan sorprenent i inesperada com el seu tancament; d'un dia per l'altre els socis varen decidir abandonar el projecte i Es Pou Bo, com a refugi dels activistes, artistes marginals, lletraferits i progressistes, va desaparèixer.

El 1972 Franco encara era viu i la manacorina Catalina Perelló tenia 10 anys. Un dels seus grans records del final d’aquell estiu són les celebracions als dos monuments feixistes de Portocristo el 4 de setembre. “Eren una atracció més, del tot folklòrica. Arribaren a ser més importants que les festes de Sant Pere o les del Carme. La majoria de gent hi acudia no per un tema ideològic, sinó per gaudir de la pompositat de les desfilades dels uniformats”.

És una realitat que els règims autoritaris es mantenen o cauen segons la lleialtat que els professen les forces de seguretat i, en aquest sentit, el president nord-americà, Donald Trump, ha deixat poc marge a l'atzar des que ha tornat a la Casa Blanca. El seu secretari de Defensa, Pete Hegseth, va purgar immediatament mitja dotzena de generals d'alt rang, inclòs el president de la Junta de Caps de l'Estat Major, i a principis de maig va ordenar una reducció del 20% de generals de quatre estrelles i una retallada del 10% de generals de rang inferior.

Una investigació dels historiadors Jaume Miró i Julià Rodríguez ha aconseguit identificar Josefina Garcia Prats com la darrera de les cinc infermeres assassinades a Manacor la matinada del 5 de setembre de 1936. L'estudi La cinquena miliciana, que es presentarà al municipi el pròxim dijous, 6 de març, a les 19 h, posa fi a una de les grans incògnites de la Guerra Civil a Mallorca. Segons ha informat l'Ajuntament de Manacor en una nota de premsa, la investigació apunta que Garcia va ser una de les cinc voluntàries de la Creu Roja que varen desembarcar a l'illa amb l'expedició republicana del capità Alberto Bayo l'agost de 1936.

El Pau (nom fictici) es va quedar descol·locat quan, parlant de la immigració, el seu fill, de 15 anys, li va dir que ell no voldria tenir mai una parella "de fora" ni que les seves germanes en tinguessin. "No sabia argumentar el perquè, però implícitament estava dient que això és casa nostra i que les persones immigrants no tenen els mateixos drets. I la nostra família no és sospitosa d'idees extremes, tot el contrari", explica el Pau. Dies després, un amic adolescent del seu fill també va malparlar de la immigració. Al Pau li van saltar totes les alarmes. "Em va fer pensar i em va neguitejar", admet. L'Elena (també nom fictici) també es va quedar sorpresa davant els arguments trànsfobs de la seva filla adolescent quan a casa mai ha escoltat opinions en aquest sentit i l'ambient és més aviat feminista i progressista.