Fa pocs dies la BBC va publicar un reportatge sobre les preocupants conseqüències que el soroll urbà pot tenir sobre la salut, i Barcelona hi tenia un lloc protagonista. Cal dir-ho: el concepte de contaminació acústica és massa rebuscat o sofisticat per referir-se o denunciar col·loquialment el soroll, la cridadissa d'alt voltatge, la bogeria acústica que brolla dels carrers, dels llocs públics, de les cases que donen a la via pública, el cruixit d'unes crispetes en l'instant més sublim d'una pel·lícula, en no pocs balcons on hi ha gent parlant a crits fins a altes hores de la matinada. Aquestes innecessàries estridències també es produeixen al transport públic: busos, metros i trens de Rodalies. Podria allargar la llista d'aquests sorolls fins a l'infinit a Barcelona (també hauria d'incloure-hi els sorolls estrepitosos dels avions que sobrevolen les poblacions properes a l'aeroport del Prat). Posats a fer, darrerament és molt difícil trobar un lloc públic on l'enrenou sonor no sigui la norma, fins i tot el que s'ha acceptat o gairebé benvingut, a jutjar per les cares extasiades que posen els ocasionals oients de l'últim reggaeton de moda, servit a tota pastilla, per uns voluntariosos cèntims, als metros o a la via pública. Als restaurants el murmuri ha deixat pas a la gatzara, també a l'inaguantable soroll que els cambrers permeten que facin les taules i cadires que desplacen d'un lloc a l'altre; al xiscle dels nens els progenitors dels quals no fan res perquè parlin en veu baixa, com sol passar a qualsevol restaurant de França, on els pares, amb envejable art persuasiu, transmeten als fills la seva obligació de no superar mai la barrera del so ideal (perquè aquest so existeix). També ja comencem a veure pels carrers de Barcelona persones, la majoria transportistes de menjar a domicili, que porten adherits a les seves bicicletes minúsculs equips de música amb feridors altaveus.

Durant deu anys, al recinte de la Fabra i Coats hi ha hagut una escola bressol, dues escoles i un institut, en total uns 1.300 alumnes que han conviscut amb el soroll d’unes obres que encara duren. Jo hi vaig treballar quatre anys. També vaig viure de petita davant d’una escola-institut i sé que pot posar dels nervis. Però res comparable amb el pis on soc ara: tres gossos, una tele a tot drap fins ben entrada la nit, un nen acabat de néixer i uns aficionats a la música experimental. Alguna nit d’estiu he estat temptada d’anar a suplicar que abaixessin la música. I ho podria fer. El que no puc demanar-los és que canviïn de disc. La convivència va d’això, de franges horàries. No de gustos. Perquè qui diu que el que escolten és soroll?

París s'ha preparat durant setmanes per acollir els 15 milions de visitants que a partir d'aquest dimecres trepitjaran la ciutat pels Jocs Olímpics. Per aquest esdeveniment mundial, l'Ajuntament ha flexibilitzat normatives municipals del sector de l'oci per convertir la capital francesa “en una festa”. Però no tots els canvis són benvinguts pels parisencs. El consistori que dirigeix Hidalgo ha decidit allargar l'horari d'obertura de les terrasses de bars i restaurants fins a la mitjanit –habitualment és fins a les 22 h– fins al 8 de setembre. També permetrà que els bars estiguin oberts durant tota la nit els dies d'inauguració i clausura dels Jocs Olímpics i Paralímpics, una mesura que la ciutat subratlla que és “excepcional”.

En el meu darrer article parlava dels efectes de la contaminació lumínica en els ecosistemes i en la nostra salut. Ara a l’estiu, però, el protagonista absolut de la contaminació energètica és el soroll antropogènic (és a dir, el soroll generat pels éssers humans). L’estiu –l’època de les finestres obertes, la vida fora, les nits llargues i els festivals– és el moment de l’any en què es fan més evidents els nostres excessos acústics. A Sounds Wild and Broken (2022), el biòleg David Haskell estudia exhaustivament els sons naturals i la seva evolució creativa. Segons Haskell i altres ecologistes acústics, el progrés de l’ésser humà, lligat a l’estridència, està erradicant la diversitat sònica. 

El departament de Territori de la Generalitat no ha autoritzat el festival ARTS d'Estiu a l'emplaçament habitual, a la platja dels Pins de Pineda de Mar, a causa de l'impacte sonor després de les denúncies dels veïns el 2022 que han obert una investigació de la Fiscalia, i de 52 queixes formals pel mateix motiu durant la informació pública de la sol·licitud d'enguany.

No hi ha gaire moviment el matí d’un dia laborable a la plaça Molina. Tan sols la munió de cotxes que transiten Balmes i Via Augusta pertorben la tranquil·litat de la plaça. Al mig, s’hi ha instal·lat temporalment la típica paradeta de petards que prolifera pels volts de Sant Joan. Aquesta, però es ven com la primera a Barcelona on només hi ha pirotècnia de baixa sonoritat: petards que esclaten a no més de 97 decibels si es respecta la distància de seguretat.

Som dimecres, a 2/4 de 6 de la tarda, i la remor que ve de la plaça Masadas se sent des de bona part del carrer de Coll, que és una de les vies d'arribada a aquest singular espai porxat i lliure de trànsit del barri de la Sagrera de Barcelona. A mesura que s'avança, s'identifiquen ja els riures dels més petits, les rodes d'algun patinet, els crits d'uns quants que juguen a perseguir-se i les converses amuntegades de pares i mares des dels bancs. Una plaça viva. S'hi compten ara 54 infants (que podrien ser algun més o algun menys, no són fàcils de comptar mentre corren amunt i avall i s'amaguen rere columnes i bancs), dues pilotes de les de cuir i una d'escuma. Un grup que juga a saltar amb gomes i un altre que fa el pi aprofitant les columnes. Els nens amb la samarreta que els identifica com a alumnes de l'Escola Mare de Déu dels Àngels, que és la que hi ha més a prop de la plaça, són clara majoria. En dos equips: el groc per als d'infantil i el blanc per als de primària. I els primers guanyen de llarg.

Un informe de les Nacions Unides publicat el passat mes de febrer titllava Londres de ciutat més sorollosa d'Europa. A més, el govern del Regne Unit estima que el cost social del soroll a la capital britànica oscil·la entre els 7.000 i els 10.000 milions de lliures cada any. Les àrees on la contaminació acústica és més elevada són les zones de l’extraradi al nord, est i oest de la capital, especialment a prop de l'aeroport de Heathrow (oest) i al voltant de l'M25, una ronda de circumval·lació.

El trànsit a París és infernal. El soroll, a bona part de la ciutat, també. No hi ha un rànquing oficial, però un estudi britànic del 2021 situava la capital francesa com la ciutat europea amb més contaminació acústica, per davant de Londres i Roma. “La Ciutat de la Llum és la pitjor pel nombre de persones exposades al trànsit viari i al soroll ferroviari i també té pels nivells més alts de congestió”, afirma l’estudi de Money.co.uk. París compta amb poc més de dos milions d’habitants –una xifra que baixa cada any–, però, si es té en compte la seva perifèria, el nombre es multiplica: l'Illa de França –París, la perifèria i les ciutats de la regió– sumen més de 12 milions de persones.

Un de cada cinc ciutadans europeus està exposat a un nivell de soroll tan elevat que podria posar en risc la seva salut. La contaminació acústica, com adverteix l’Organització Mundial de la Sanitat (OMS), provoca un augment significatiu d’infarts i de problemes mentals, i és la responsable de la mort de 3.600 europeus a l’any. Itàlia no és una excepció i la capital italiana ocupa el primer lloc en el nombre de decessos a causa del soroll.

Un veí del carrer Escudellers m’explicava que, de jove, per anar a la universitat, havia d’obrir la porta de casa sense dir ni piu i mirar de no trepitjar la munió d’heroïnòmans amb les agulles encara clavades a la vena que durant la nit havien caigut inconscients per l’escala del seu edifici. Feien cua. Al tercer pis hi vivia un traficant. Eren els anys 80. El nano caminava pels carrers amb la carpeta a la mà i a l’aguait, però no exhaust, perquè la ciutat ja el deixava dormir. Els anys 80 no eren els 70. Deia que llavors corrues de mariners que desembarcaven al port ocupaven el seu barri i, deslliurats de la mala vida que havien patit a bord, anaven de festa en festa per espargir la basca. El xivarri nocturn dels seus tuguris infernals, com el New York o el Califòrnia, deixava els veïns fets caldo. 

Malauradament, és força habitual creuar-nos amb conductors que circulen amb les finestres abaixades i el volum de la música del seu cotxe a tot drap pels carrers de les ciutats i els pobles del país. El que molta gent no sap, però, és que molestar la resta de persones (vianants, ciclistes, residents o altres conductors) amb un volum de música inadequat pot suposar multes de fins a 3.000 euros. I és que la lluita contra la contaminació acústica als carrers no només afecta els cotxes més sorollosos per motius mecànics o relacionats amb el seu motor de combustió, per bé que no existeix un llindar clar i exacte a partir del qual el so de la música pot resultar inadequat o molest.

Tursiops ha confirmat aquest dimarts que l'increment del renou submarí fa que la presència de dofins a Eivissa i Formentera, en zones com es Freus, disminueixi fins a tres vegades durant juliol i agost, quan la contaminació acústica registra valors 31 vegades més alts.

Aquests dies de finestres obertes matí, tarda i nit perquè passi una mica d’aire, ni que sigui calent, és inevitable sentir una altra vegada tots els sorolls de la ciutat. Els crits de la mainada quan entren a escola, la perforadora de les obres que fan sota casa per arreglar el carrer, el martell de casa dels veïns que reformen la cuina o el bany o totes dues coses, el camió de les escombraries que s’emporta el que es recicla i el que no, l’insofrible xiulet que fan els cotxes actuals per qualsevol cosa, les sirenes de les ambulàncies, els autobusos que giren, la conversa poc discreta d’uns homes sota el balcó, els riures d’unes noies que passen, els ocells que no deixen de piular. És inevitable també, ara que comencem a deixar enrere la pandèmia, o és el que sembla, recordar aquells dies de silenci de quan tot estava aturat. I enyorar-lo. Només el silenci. I el que cadascú vulgui posar a la seva llista de coses bones del confinament.

L'exposició crònica a un nivell de soroll per sobre del permès genera cada any més de 12.000 morts prematures a tot Europa, i provoca també fins a 48.000 nous casos anuals de cardiopatia. Ho denuncia un nou estudi de l'Agència Europea de Medi ambient, que alerta que un de cada cinc europeus (el 20%) viu en zones on el soroll del trànsit arriba a nivells perjudicials per a la salut.

L'exposició a alts nivells de soroll procedent del trànsit pot incrementar fins a un 30% el risc de patir un ictus isquèmic de tipus greu. En canvi, viure a prop de zones verdes pot reduir pràcticament un 25% de les possibilitats de tenir aquest accident cerebrovascular. Així ho determina un estudi que ha recopilat dades de prop de 3.000 pacients atesos a l'Hospital del Mar de Barcelona, i que ha estat elaborat pel mateix centre sanitari, per l'Institut Hospital del Mar d'Investigacions Mèdiques (IMIM), l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) i la Universitat de Brown dels Estats Units. Aquesta investigació s'ha publicat a la revista Environmental Research.

Grans embarcacions feixugues travessen lentament quilòmetres d’oceà com una formació de talladores de gespa equipades amb un conjunt d’entre 12 i 48 pistoles d’aire que disparen reiteradament aire comprimit cap a les profunditats de l’oceà. Les ones de so xoquen contra el fons marí penetrant-hi quilòmetres i reboten per tornar cap a la superfície, on les capten hidròfons. D’aquesta manera, els patrons acústics conformen un mapa tridimensional que mostra els punts on és més probable trobar-hi petroli i gas.