Fa unes dues dècades, un equip de recerca californià va observar un fenomen sorprenent: la majoria de la gent gran tenia com a mínim dues malalties cròniques, però n’hi havia que arribaven als 80 anys sense patir-ne cap de greu.

Per als milions de persones que es jubilen cada any, deixar de treballar pot semblar un bon i merescut descans. Tanmateix, això també pot precipitar grans canvis en la salut del cervell, inclòs un major risc de deteriorament cognitiu i de depressió. Abans de jubilar-te la rutina està ben marcada: et lleves al matí, vas a la feina, convius amb els teus companys i afrontes els diversos reptes mentals que comporta la teva tasca, explica Ross Andel, professor de la Universitat Estatal d'Arizona, que estudia l'envelliment cognitiu i la jubilació. “De sobte, després de 50 anys, perds aquesta rutina”. Existeix la idea que el cos i el cervell s’adapten quan “ja no són necessaris”, afegeix. “És aleshores quan es veu el deteriorament i la seva resposta natural a la inactivitat”.

La intel·ligència artificial i tot el que se’n pot arribar a derivar és una tema que m’inquieta. Em fa una mica d’angúnia reconèixer-ho, perquè em fa sentir gran i desplaçada. Encara recordo quan vaig fer els primers cursets per introduir-me al món d’internet i els cercadors, i sovint vaig tenir aquesta mateixa sensació.

Maria Branyas, que va morir ara farà un any amb 117 anys a la residència d'Olot on vivia des de feia dues dècades, sent aleshores la persona més longeva del món, va tenir la fortuna d'heretar un genoma privilegiat que, segons els investigadors, feia que les seves cèl·lules "se sentissin" i "es comportessin" com cèl·lules més joves, amb una edat biològica d'uns disset anys menys. Tenia, a més, una microbiota pròpia d'una criatura. Així es desprèn de l'estudi que ha liderat Manel Esteller, cap del Grup d'Epigenètica de l'Institut Josep Carreras, catedràtic de genètica de la Universitat de Barcelona i màxima autoritat mundial en epigenètica i en estudi de l'envelliment i del càncer. Hi han participat nombrosos equips de recerca de gran prestigi internacional, la gran majoria catalans, i és la investigació més exhaustiva i completa que s'ha fet mai a una persona supercentenària (les que viuen més de 100 anys). Els resultats, als quals ha accedit l'ARA en primícia, són reveladors.

Feliciano Villar (Zamora, 1970) és catedràtic en psicologia evolutiva de la Universitat de Barcelona (UB) i expert en envelliment.

Quan el cantant de música country Toby Keith li va preguntar a Clint Eastwood quin era el seu secret per seguir tan actiu i ple d’energia a la seva edat, li va contestar: “Cada dia quan em desperto, no deixo que entri el vell. El meu secret ha estat el mateix des de 1959: continuar actiu, no deixar que el vell entri a casa”.

L’any 2023 a les Balears hi havia prop de 15.316 persones grans (4.800 homes i 10.515 dones) en un grau de solitud important, 3.653 de les quals eren dones i 1.956, homes que se sentien sempre sols, segons consta a l’Anuari de l’Envelliment 2024 presentat aquest dijous. En l'article La solitud i les persones majors a les Balears: Situació actual i projecció de futur, Ferran Dídac Lluch explica que “els escenaris futurs (2037) determinen un creixement important de la solitud en la gent gran. “Tenim els ingredients per causar una tempesta perfecta".

Imaginem el cas d’una persona de mitjana edat que un bon dia, remenant el seu telèfon, es topa amb una selfie que es va fer un any abans. Horroritzada, s’adona que aquella imatge no es correspon amb la que veu cada dia al mirall: ara pot comptar més arrugues i molts més cabells blancs. Com pot ser, si ha passat un temps relativament curt, que sembli que hagi envellit tan de pressa? L’explicació hauria de ser que el seu cos ha experimentat una decadència de forma més aguda de l’habitual. Efectivament, és el que un article publicat a la revista Nature Aging afirmava que ens passa a tots almenys dos cops a la vida.

Tot sovint quan viatgem ens sentim relaxats, però alhora amb ganes de fer coses, de bon humor i actius i quan tornem a casa ens quedem amb la sensació que el viatge ens ha fet bé. Ara, un nou estudi fet per investigadors de la Universitat d’Edith Cowan, a Austràlia, i publicat per Science Daily, reforça aquesta idea i apunta que viatjar no només ens fa sentir bé sinó que també pot ajudar a retardar els efectes de l’envelliment. Segons els investigadors, totes les experiències positives vinculades als viatges –com poden ser la quantitat més gran d'interaccions socials, l’estimulació mental, l’activitat física i el menjar saludable– contribueixen a mantenir a ratlla el declivi gradual del cos humà.

L'augment de l'esperança de vida pot estar desaccelerant-se, segons un estudi publicat aquest dilluns a la revista Nature Aging. Els avenços en medicina i en salut pública al llarg del segle passat han permès que les persones visquin fins a 30 anys més en els països amb més recursos. La reducció de la mortalitat es va observar primer en edats més joves i va continuar en edats mitjanes i avançades i, de fet, avui dia l'envelliment de la població és un dels reptes dels sistemes de salut, ja que cada cop hi ha més persones d'edat avançada que necessiten fer ús d'uns recursos limitats. Ara bé, ¿és possible que l'augment de l'esperança de vida tingui sostre? Un estudi de la Universitat d'Illinois a Chicago determina que aquesta tendència s'està alentint i adverteix que els nens nascuts en els últims anys tenen una probabilitat relativament baixa d'arribar als 100 anys.

Carles Mundó es preguntava fa uns dies on viuran els nostres fills, víctimes principals dels preus estratosfèrics de l’habitatge. Amb nul·la capacitat d’estalvi, no poden somniar ser propietaris i es converteixen en llogaters precaris, compartint pis amb amics més enllà dels 30 anys. Formar una família? Complicat, val més deixar-ho córrer. La crisi de natalitat no deixarà d’agreujar-se. Em pregunto que els passarà als seus pares i avis. L’envelliment de Catalunya augmentarà: les projeccions demogràfiques apunten que el 2050 una de cada tres persones tindrà més de 64 anys (i dins d'aquest col·lectiu, un de cada quatre superarà els 84 anys). Amb menys naixements i més persones d’edat avançada, la necessitat de mà d’obra estrangera, és a dir, d’immigrants, també s’incrementarà. Entre altres coses, en ells recau i recaurà la cura dels ancians.

Una alimentació equilibrada és essencial per arribar amb bona salut a edats avançades, això no admet discussió. Per això és sorprenent que el dejuni tingui efectes antienvelliment en animals de laboratori. La raó no està clara. Ara s’hi ha trobat una possible explicació: el truc no seria fer passar gana als teixits, sinó donar-los nutrients després, perquè això activaria les cèl·lules mare que els regeneren.

Al març, la primera dama dels Estats Units, Jill Biden, va anunciar una nova iniciativa de la Casa Blanca per a la salut de la dona que posava en relleu una qüestió de recerca aparentment poc coneguda: ¿i si es pogués retardar la menopausa i tots els riscos per a la salut que s'hi associen?

El principal factor de risc del càncer és l’edat: en general, com més anys vivim, més probabilitats tenim de desenvolupar-ne un. Els càncers se solen començar a veure a partir dels 50, amb un pic màxim d’incidència al voltant dels 80, moment a partir del qual es converteixen en menys freqüents per motius que no estan del tot clars. Però els càncers infantils se surten d’aquestes estadístiques i el cert és que segueixen unes regles que encara no entenem bé. Malgrat que representen només un 1% del total i que els percentatges de curació sovint s’acosten al 90%, l’impacte social i emocional que tenen és molt elevat. I, tot i això, és una malaltia molt poc estudiada. Ara s’acaba de publicar un article a la revista Nature Cancer on es revela que en els supervivents al càncer infantil es veu una acceleració de l’envelliment, fins al punt que els seus organismes poden ser fins a una dècada més vells que l’edat que tenen realment.

Les dones acostumen a viure més que els homes. De mitjana, un 5% més. A Catalunya les dones viuen 86 anys i els homes 80. Però aquesta diferència en l’esperança de vida en funció del sexe no és una qüestió exclusivament humana, sinó que també és present en moltes altres espècies animals, com els micos i els peixos. Aquesta coincidència havia portat a pensar que les diferències entre sexes podrien estar relacionades amb l’element més bàsic de la reproducció, les cèl·lules germinals, és a dir les que generen els òvuls i els espermatozous. Ara investigadors japonesos s’ha proposat explorar aquesta via –la que biològicament diferencia homes i dones– per trobar l’explicació a aquest misteri.

Aquests dies de desfilada de catifa vermella al Festival de Cinema de Canes, a part de comentar la tàctica elegantíssima de Cate Blanchett de colar una bandera palestina al seu vestit aprofitant el vermell de la catifa, es reprodueixen insistentment reaccions al voltant de l’edat del personal que la trepitja. Una de les primeres a rebre'n ha estat Jane Fonda, de qui tothom opina que als seus 86 anys està esplèndida i llueix un cos envejable. Traduït vol dir, bàsicament, que està prima i que el maquillatge i la cirurgia li esborren el que el pas del temps ens va deixant a la resta. Jane Fonda, com ella mateixa reconeix al documental Jane Fonda: In Five Acts, que recomano fervorosament, no està gens contenta d’haver passat per la cirurgia estètica. De fet, maleeix haver tingut la necessitat de canviar el seu físic per sentir-se bé. Molt abans de la cirurgia, Fonda va patir bulímia, així que la relació amb el seu cos mai ha estat positiva, encara que ella aprofités el boom dels seus vídeos d’aeròbic per generar molts diners que destinaria a l’activisme. L’actriu, com tantíssimes altres, ha estat víctima de l’educació que sotmet les dones a tenir una vida lligada a restriccions i malalties per culpa del judici extern sobre els nostres cossos. Quantes de nosaltres hem viscut amb complexos per culpa d’una pressió social que, quan érem joves, proposava l’anorèxia com a model? I com si no n’hi hagués prou amb destrossar la joventut, la pressió s’allarga fins als nostres dies finals. Cada edat és un motiu per dir si semblem més joves o més grans, si estem bé per l’edat que tenim o si ens hem cuidat menys del compte. Hi ha una pila de factors que intervenen en el nostre cos, però això tant és, del que es tracta és de lluitar sistemàticament en contra de l’envelliment. En les dones és especialment exagerat, sempre vistes com un cos, i molt més problemàtic en termes de salut, però quan Kevin Costner ha passat per la catifa vermella també s’ha comentat que no aparenta els 69 anys que té. I jo em pregunto: ¿Com se suposa que hem de ser als 69 o als 86? ¿I de quin estil de vida estem parlant? ¿De quina classe social? ¿De quina genètica? ¿I per què hem d’anar tot el dia en contra de l’edat? ¿No té més sentit agrair que, per les raons que siguin, vivim un any rere un altre i el cos fa el camí amb nosaltres? ¿Per què continuem buscant l’elixir de l’eterna joventut com si ser jove fos excepcional i no una etapa més de la vida? ¿Per què, malgrat que tinguem el cervell força ben posat, caiem de quatre potes en les pressions estètiques?