La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) ha creat un mapa interactiu per poder localitzar i denunciar els pisos turístics il·legals als Països Catalans. L'organització ha presentat aquesta eina aquest dimecres a la plaça de Santa Eulària de Palma, en el marc de la campanya 'El país no viu del turisme, el turisme viu del país', i d'aquesta manera han tractat d'evidenciar el procés de gentrificació que "s'estén pels barris, però que va començar en el centre històric de la ciutat".

Si parlem d’universitats i militància d’esquerres als Països Catalans ràpidament ens ve al cap el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Des de la seva creació s’ha erigit i consolidat com un dels principals actors polítics dels centres estudiantils del país. Ara, però, un nou moviment li disputa l’espai. També a la CUP, el seu referent institucional. Durant aquest curs, l’Organització Juvenil Socialista (OJS), provinent d’una escissió d’Arran, ha incrementat la seva presència en les universitats de Catalunya, organitzant trobades formatives i participant d’accions contra actes d’extrema dreta. També ha redoblat la presència al carrer, que ha arribat a aplegar prop d'un miler de persones a Badalona a principis de mes per protestar contra l’auge del feixisme i ha amplificat la seva crítica a la CUP, a qui considera "una crossa" dels partits d'esquerres institucionals. Per territoris, aquest nou moviment està fent forat a barris de Barcelona i també a la ciutat de Mataró, a diferència de la Catalunya Central, on es manté més forta l'esquerra independentista tradicional.

La CUP sempre ha posat un preu molt alt als diferents governs de la Generalitat. L'exemple més clar és que només ha aprovat uns pressupostos des de la seva arribada al Parlament el 2012. Va ser el 2017 i l'aval dels anticapitalistes a Junts pel Sí va ser a canvi del referèndum que s'acabaria celebrant aquella tardor. Ni abans ni després la formació assembleària ha secundat uns comptes per la negativa de les grans forces independentistes a atendre les seves peticions. Tampoc ara, amb el PSC al govern, la CUP va mostrar la seva predisposició a aprovar-los, tot i que finalment els socialistes han prorrogat els comptes per manca de suports. La presidenta dels cupaires al Parlament, Laia Estrada, va dir que veia "pràcticament impossible" negociar els pressupostos amb l'executiu de Salvador Illa en la primera i única reunió amb la consellera d'Economia, Alícia Romero.

Poques hores abans que declarés a la comissió d'investigació sobre l'operació Catalunya, apareixen (via RAC1) uns àudios que demostren que María Dolores de Cospedal ja estava implicada de ple en la guerra bruta contra l'independentisme català l'any 2014, quan era secretària general del PP. D'altra banda, aquest cap de setmana ha aparegut un manifest, signat per quatre exalcaldes de Ripoll (Pere Jordi Piella i Jaume Camps, del PSC; Teresa Jordà, d'ERC, i Jordi Munell, de Junts) que denuncia la xenofòbia de l'actual alcaldessa, Sílvia Orriols, i la seva forma “autoritària i sectària” de governar el municipi. Orriols, per la seva banda, ha contestat com té per costum: amb un vídeo en què es presenta com a víctima, acusa els seus predecessors de ser uns cacics i es presenta (a ella mateixa i al seu partit, Aliança Catalana) com “els vertaders demòcrates”. Durant el mateix cap de setmana, un alcalde actual de Junts d'una ciutat important, Agustí Arbós, d'Olot, en una entrevista a Nació Digital fa picades d'ullet prou explícites a Aliança Catalana amb un discurs que situa els immigrants com a causants de la degradació de les condicions de vida “dels catalans” (“S'ha de frenar d'una manera bastant radical l'arribada massiva de gent per mantenir l'estat del benestar”, hi deia el jove cadell de la nova dreta catalana). Finalment, fa uns dies assistíem a un intercanvi d'insults prou intemperants entre Gabriel Rufián i Francesc de Dalmases, pocs dies després que Oriol Junqueras hagués convidat Jordi Turull a “aparcar els retrets” en la consecució de “quotes de sobirania” del govern d'Espanya, durant el XXX Congrés d'ERC que va avalar àmpliament el renovat lideratge de Junqueras.

Per si de cas algun despistat encara en tenia dubtes, les eleccions de maig van certificar, de manera incontestable, el tancament del cicle polític del Procés. Ha estat un cicle certament excepcional: més d’una dècada d’ebullició política que per primer cop ha portat l’independentisme explícit des dels marges fins a la centralitat política a Catalunya. L’independentisme ha tingut moments brillants, en aquests anys, i d’altres que no ho han estat tant –per dir-ho d’alguna manera–. Dels anys del Procés cadascú tindrà el seu balanç, però això avui ja té una importància relativa, perquè el moment és un altre.

Les coses van malament, més del que s’esperava. Van pel pedregar. La història d’ERC, ja des de la seva fundació el 1931, està plena de grups, faccions i sectors enfrontats. Un cop restablerta la democràcia, va continuar sent així en els temps d’Hortalà, Barrera, Colom, Rahola, Carod-Rovira i Puigcercós. Tot va canviar amb l’encimbellament del tàndem Junqueras-Rovira, ara barallats. Des del 2011 fins fa poc, ERC va semblar tota una altra, quasi una bassa d’oli, com si els temps de la lluita fratricida haguessin estat superats d’una forma severa i definitiva. No ha estat així. Un cop el control des de dalt es va afluixar amb l’anunci de retirada de Rovira i el pas al costat –temporal– de Junqueras, el que alguns consideren una tara genètica republicana –la tendència a la convulsió– s’ha manifestat de nou amb intensitat.

Diputats del PSC, ERC i la CUP han exhibit aquest dimecres a la sessió convocada en substitució del primer ple d'investidura del Parlament català, fotografies d'Aurora Picornell i les Roges del Molinar afusellades l'any 1937. Aquest fet s'ha produït després que el passat dimarts 18 de juny el president del Parlament, Gabriel Le Senne, esqueixàs la imatge de Picornell i expulsàs les diputades del PSIB, Mercedes Garrido i Pilar Costa, precisament per dur la imatge de les Roges.

Esquerra va decidir a l'executiva de dilluns al matí que, finalment, es decantava per una mesa independentista amb la presidència de Junts. El partit descartava així l'oferta dels socialistes per presidir la mesa del Parlament. Ara bé, a l'independentisme li tornava a pesar sobre les espatlles el fantasma del moviment del PP i els comuns a Barcelona per donar suport a Jaume Collboni a última hora i neutralitzar un govern sobiranista a la capital. Fins al punt que en el cas de la mesa del Parlament l'independentisme va jugar a la confusió fins al final per intentar despistar el rival.

En el seu llibre ¿La rebeldía se volvió de derechas?, el periodista i acadèmic argentí Pablo Stefanoni descriu unes esquerres que han reduït la seva agenda política a defensar l’status quo davant d’unes dretes compromeses amb l’antipolítica i els simplismes per tal de canalitzar les frustracions de la classe treballadora. Aquestes dinàmiques polítiques disruptives que es desenvolupen a diversos nivells i amb diferents complicitats han fet que els partits progressistes es limitin a protegir el que han aconseguit fins ara i a renunciar a la utopia.

Pedagoga, activista i política des que va expulsar Xavier Albiol de l’alcaldia de Badalona, Dolors Sabater fa 63 anys que està entregada a les lluites socials i culturals. L’actual regidora a l’oposició de Badalona s’identifica “100%” amb la classe obrera. “No vam tenir cotxe, ni televisió, ni cap dels electrodomèstics típics, fins als anys 70. I el furgó que es feia servir per a la feina, el netejàvem, i era el vehicle que fèiem servir els diumenges”, explica rememorant la seva infància. De fet, en els primers records de petita els diners hi són molt presents: “Aquesta mentalitat de gastar poc i d'estalviar”. 

En la darrera nit electoral, i d’una sola tacada, un 42 per cent de la ciutadania amb dret de vot va quedar esborrada de la realitat política catalana. Això sense comptabilitzar els que ni tan sols tenien aquest dret. La mirada, inevitablement, va quedar fixada en els diputats aconseguits per cada partit i en les futures possibilitats de formar govern. I les valoracions dels resultats fetes pels mateixos partits i molts analistes van quedar atrapades en la comparació entre els diputats aconseguits ara respecte als de les anteriors convocatòries electorals.

Estupor i tremolors, com deia sant Agustí. L’independentisme contempla ara, amb un còctel d’emocions absolutament negatives, com ha perdut, del 2017 fins a aquest diumenge, més d’un milió de vots, i com ha deixat de sumar majoria al Parlament en benefici de l’espanyolisme. Veient les reaccions, molts pensaven que això no podia succeir. 

Cal felicitar els partits independentistes per haver aconseguit finalment esvair la majoria absoluta que havien tingut del 2015 ençà. No ha estat fàcil, perquè era una majoria sòlida i resistent, però a força de partidisme, tacticisme, bregues internes, rancúnies, tírries, personalismes, petulància i xerrameca han arribat a fer la feina. Ara podran seguir barallant-se, amb acusacions mútues de ser els causants de la liquidació d’aquesta majoria.

La travessa socialista pel desert es va acabar fa tres anys, però no ha estat fins ara que el PSC ha pogut celebrar una victòria de debò. Salvador Illa és l’únic que, sobre el paper, aspira a la presidència de la Generalitat, gràcies als 42 diputats que ha aconseguit aquest diumenge, que reforcen la primera posició que ja tenia al Parlament. Però el motiu pel qual podria tornar a haver-hi un president socialista a la Generalitat no són només els bons resultats del PSC, sinó, sobretot, la desfeta de l’independentisme.

Fins a 5,8 milions de catalans estan cridats aquest diumenge a les urnes per decidir qui forma part del nou Parlament. Es triarà la nova correlació de forces a la Catalunya del 2024, després de l’atzucac del Procés, la presó, l’exili, la pandèmia del coronavirus i el nou context de guerres amb els conflictes d'Ucraïna i Rússia i d'Israel i Palestina. Segons les enquestes, però, els catalans acudiran a les urnes amb l’amenaça d’un bloqueig i una repetició electoral, ja que els vetos creuats entre l’independentisme i el PSC i la possibilitat que Junts, ERC i la CUP perdin la majoria absoluta que han tingut des de l’any 2012 ho propicien.

És relativament fàcil treure pit antirracista davant de la Sílvia Orriols perquè els seus postulats són netament excloents i xenòfobs. Les feministes que venim de famílies musulmanes sempre hem hagut d’aguantar la llufa de l’extrema dreta: cada cop que assenyalem la misogínia de l’islam, automàticament ens alerten sobre el risc que aquestes formacions s’apropiïn de les nostres proclames per tal de legitimar els seus postulats. I doncs, què hem de fer? Callar, ens diuen alguns sectors de l’esquerra com si les feministes haguéssim inventat el feixisme. També ens insten a abraçar la religió dels nostres pares com a identitat essencial i immutable i a defensar-la públicament amb l’ús del mocador. Que el mocador sigui el que és, un invent masclista, ara és igual, perquè, ens alliçonen els progres islamofílics, el més important és frenar l’Extrema Dreta. Però és que resulta que els qui convencen les nenes que el seu cos és un pecat i que deuen obediència al marit són tan feixistes com els ultres europeus. A Catalunya, com que ens avancem a tot, hem vist, sense creure’ns-ho els que hem rebut una educació laica, com les formacions que es diuen republicanes i progressistes han inclòs la retòrica islamista i reislamitzadora en els seus discursos. De manera que les nenes catalanes musulmanes ja no tenen qui les protegeixi d’aquesta reacció fonamentalista perquè qui la difon és ERC al Parlament. Els nostres drets i llibertats els importen un rave; si ens han de vendre per presentar-se com l’opció contrària a la Sílvia Orriols o a Vox, que la realitat no els espatlli un bon eslògan.

Salvador Illa continua al capdavant de les enquestes sobre les eleccions del 12-M. Segons l'últim sondeig, publicat per Crónica Global, els socialistes millorarien els resultats del 2021 i se situarien en 38 diputats –ara en tenen 33–. Ara bé, Illa podria tornar a erigir-se vencedor a les urnes sense arribar a la Generalitat. Segons l'enquesta, l'independentisme mantindria la majoria amb 69 escons, amb Junts (33 diputats) per davant d'Esquerra (28 diputats) i la CUP (8 diputats), una suma que podria obrir la porta a la investidura de l'expresident Carles Puigdemont. Una altra possible majoria de govern passaria per un tripartit de socialistes, republicans i comuns, que es quedarien amb cinc diputats al Parlament. Tot i això, Esquerra s'ha negat ja públicament a fer Illa president de la Generalitat.

L'independentisme ha reivindicat durant aquests últims tres anys haver superat el llindar del 50% dels vots en les últimes eleccions al Parlament i tenir una majoria absoluta de 74 diputats, sumant els escons d'ERC, Junts i la CUP, la representació més alta des de l'inici del Procés. Això sí, unes xifres que el moviment va obtenir amb la participació més baixa de la història en uns comicis catalans, en què la pandèmia va jugar un factor determinant. La majoria del 2021, però, ha estat estèril per refer un full de ruta estratègic compartit i, de fet, a mesura que ha anat avançant la legislatura, aquesta suma s'ha anat esquerdant fins al punt que Esquerra ha acabat governant en solitari i ha aprovat les principals lleis de la cambra amb el PSC i els comuns. La desorientació del moviment des del 2017 s'ha traduït en un retrocés electoral –els politòlegs Toni Rodon i Irene Rodríguez apuntaven, en un article a l'ARA, a una mitjana de 20 punts percentuals des de l'1-O– i el 12-M serà una nova prova de foc. De moment, les enquestes que s'han anat fent públiques auguren que l'independentisme podria perdre l'hegemonia al Parlament. Seria la primera vegada que no hi ha una majoria nacionalista o independentista des de les primeres eleccions del 1980 al Parlament. Per què està en risc aquesta majoria ara?

L'Audiència de Barcelona ha arxivat finalment aquest divendres la causa de l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel pel referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Segons la resolució enviada pel tribunal, després de rebre la causa per desobediència del Tribunal Suprem, la Fiscalia va demanar l'arxivament del cas i Vox no es va ni pronunciar sobre si s'havia d'obrir judici oral. Per tot això, l'Audiència acorda l'arxivament de les actuacions, de manera que la causa que va portar Gabriel a l'exili queda en res.