En Marc ve a classe d’entrenament ‘funcional’ amb mi. En algun moment, ‘funcional’ va esdevenir una paraula per referir-nos a un tipus d’exercici físic i totes ho vàrem acceptar. A mi se’m fa estrany. ‘Funcional’ em sona a “el mínim que pots fer per anar per la vida”. M’agradaria saber per què ho és, funcional. Et fa funcional a tu? Entenc que sí, que et poses forta per poder ser funcional com a ésser humà. Que és la raó per la qual m’hi he apuntat jo. Per tenir certa força, en un futur, per ser autònoma, controlar els meus esfínters i no compixar-me a damunt després d’haver parit (si és que ho faig mai), per exemple, o per poder carregar brics de llet i no haver de menester l’ajut d’aquests fills que hauré parit. No ho sé. No sé per què ho pens en termes de maternitat. La cosa és que, si no hi pos remei, la meva musculatura començarà a desprendre’s més i més dels meus ossos, fins a ser totalment disfuncional. Ara ho veig d’aquesta manera, en termes pràctics. Però durant molt de temps no va ser així: era en termes estètics que ho pensava. I pas pena que a en Marc li acabi passant el mateix.

Que la meva cara és allò que es diu una cara de pa o cara de lluna és un fet que he assumit amb el temps. Tenc unes galtes amb vida pròpia que s’expandeixen més enllà del meu rostre, a banda i banda del nas. I això no passa desapercebut. M’he hagut d’acostumar al fet que amics i amigues (si se’ls pot anomenar així) em continuïn pessigant la cara com si fossin les meves padrines i jo, la seva neta. Així que he après a renunciar als angles rectes a la meva cara. Mai no aconseguiré ni uns pòmuls punxeguts ni una mandíbula definida, per bé que em passi cada vespre la 'gua-sha' –aquesta pedra oriental que ens han convençut d’arrossegar-nos pel rostre per obtenir un efecte lífting– o que m’esforci a fer-me el countouring –els reels d’Instagram ara em diuen que com més a dalt de les galtes em posi el bronzejador, més allargades semblaran les meves faccions.

Només entrar al centre comercial vam topar amb un nombrós grup de noies que s’emocionaven amb un ninot que era un simple rectangle pelut de color marró amb ulls. Em vaig sentir vella i vergonyosament analògica davant de totes aquelles dones joves que es comportaven com si aquell munt de fibres sintètiques fos una estrella de rock o un geni que concedia desitjos. "Jellyfish!", cridaven, "Jellyfish!" Vaig convertir-me tot d’una en una antropòloga innocent davant d'una cultura primitiva que em resultava del tot incomprensible. Per què aquella gent s’emocionava d’aquella manera amb un objecte sense cap valor objectiu que l’observador pogués captar a simple vista? És que tenia propietats curatives o màgiques? Era evident que el producte contenia alguna mena de valor que anava molt més enllà de la realitat. Totes les civilitzacions i cultures han creat coses a les quals han atribuït una càrrega simbòlica inventada, des de les religions fins a les supersticions quotidianes. La novetat en aquests temps de capitalisme ultraliberal i digital és que els objectes inútils es compren i es venen de forma massiva, i el significat que se’ls dona és volàtil i canviant.

Escàndol a TikTok. La direcció de la companyia sabia, com a mínim des del 2022, que hi havia un "elevat" nombre de menors de 13, 14 i 15 anys que es despullaven en aquesta xarxa social davant de persones adultes a canvi de monedes virtuals, unes recompenses que els usuaris poden destinar als creadors de contingut que els agraden. Així ho revelen uns documents interns de la companyia que ha publicat la ràdio pública nord-americana NPR.

A punt de fer els 60, Sònia Garriga comença a tenir símptomes d'artritis reumatoide, dolor a l'esquena i els genolls. Fa poc va tornar al CAP per a una revisió i comenta que, mentre explicava les novetats dels seus mals, el metge de capçalera la va tallar: "Tu el que has de fer és perdre pes, fins que no t'aprimis no vull saber res de tu", diu encara amb indignació pel que va passar en aquella consulta. Una situació semblant va viure Marta Ruiz, de 46 anys, quan va comentar a la infermera que notava que fent muntanya es cansava més del compte i la seva tensió estava descontrolada. "Em va mirar i em va dir: «Tu estàs grassa, has de menjar menys i sense sal, ja ho saps»", recorda, i continua relatant el "final" de la història: "Resulta que una nova medicació em deixava baldada", diu. Un petit ajust en la pauta la va tornar a l'activitat "normal", però subratlla que el mal ja estava fet.

Hi ha dones que viuen sempre a dieta. Cada dia, cada hora, a cada àpat que se’ls presenta se sotmeten a les estrictes normes del règim perpetu que s’han imposat. Les veureu i potser creureu que són primes per naturalesa, que ho han estat sempre. Elles mateixes us diran que no paren de menjar, que endrapen sense parar. Menteixen molt bé, les anorèxiques cròniques; tenen tan integrada la malaltia que ja sembla que formi part d’elles. Algunes de les nostres presentadores de televisió, actrius i models ens apareixen en pantalla amb evidències de viure en aquest estat permanent de privació, i es converteixen, per l’impacte visual dels seus cossos desnerits, en un nefast model per a les que les veiem. És cert que ara la influència més perjudicial és a internet, espai on les nenes no triguen a rebre continguts sobre dietes i exercici. Però com en tots els valors que ens marquen, els missatges més importants són els que ens arriben per part de les persones amb les quals convivim i que ens estimem, les que han estat referents sòlids des que vam néixer. En el cas de les mares, a més, som el model més important per a les nostres filles, el primer mirall per construir la seva feminitat (fins i tot si la tenim en procés de deconstrucció). Per això devem ser ja un parell les generacions de dones que hem nascut en la cultura dels trastorns alimentaris. I és possible que, si no som conscients de patir-los, acabem educant les nostres filles, conscientment o inconscientment, en els principis de la disciplina corporal i l’ansietat vinculada a l’alimentació.