Una va néixer als inicis de la postguerra; l’altra, a punt de començar el segle XXI. Una ha escrit un llibre sobre una dona que a la seixantena decideix finalment empoderar-se, i una altra ha coordinat una antologia de poesia feminista en català. I totes elles coincideixen a subratllar que en els darrers temps la situació de la dona escriptora ha viscut canvis importants i potser en algunes coses fins i tot gosen dir que és millor que no abans. Tanmateix, però, les escriptores Antònia Vicens (Santanyí, 1941), Maite Salord (Ciutadella, 1965), Maria Antònia Massanet (Artà, 1980) i Aina Fullana (Manacor, 1997) també coincideixen en una altra cosa: queda encara molt camí per recórrer.

L'escriptora i poeta mallorquina Antònia Vicens ha estat guardonada amb la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts de 2024, juntament amb 37 personalitats i institucions més del món de la cultura, segons ha aprovat el Consell de Ministres, a proposta del ministre de Cultura, Ernest Urtasun.

La prosa lírica d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941) toca la identitat, tant personal com col·lectiva, el discurs d’un feminisme radical i les complexitats de les relacions humanes. Ara publica la novel·la Crideu la mort errant, digueu-me on va –el primer manuscrit de la qual ja té una dècada–, un retorn deliciós a la narrativa després de 15 anys, molts premis i una dedicació quasi exclusiva a la poesia.

Diu l’escriptora Antònia Vicens (Santanyí, 1941) que Crideu la mort errant, digueu-me on va, que tot just acaba de publicar La Magrana, pot ser la seva darrera novel·la. “Quan acab d’escriure un llibre sempre dic que serà el darrer perquè en surt esgotada”, reconeix, “però amb aquest en concret… Jo veig la vida des d’una escala que ja té 83 escalons, no sé si tindré forces per tornar a passar pel que he passat amb tots aquests personatges per fer una altra novel·la, la veritat”. 

L'escriptora Antònia Vicens (Santanyí, 1941) rebrà, aquest dimarts, la Medalla d'Or de les Balears. A 82 anys, la de Santanyí diu que li costa concentrar-se per escriure, que està un poc dispersa. El seu darrer poemari, Pare què feim amb la mare morta (LaBreu, 2020) s'ha traduït al francès, i el mes de març farà una ruta per presentar-lo a algunes ciutats. Diu que sí, que és una bona notícia, però que a veure si aguanta el viatge. Agraïda, com sempre, pels reconeixements i distincions, del que està més contenta Vicens és d'haver pogut fer tota la vida el que havia somiat de nina: escriure.

El Govern entregarà aquest dimarts la Medalla d'Or de les Illes Balears, a títol pòstum, al director de cinema mallorquí Agustí Villaronga, que va morir el 22 de gener. A més de Villaronga, l'Executiu ha decidit condecorar amb aquest reconeixement els escriptors Antònia Vicens i Gabriel Janer Manila.

El teatre Principal de Santanyí estrenarà aquest dissabte a les 19 h El poder de les paraules, un documental sobre l'escriptora Antònia Vicens. El projecte està coproduït per Tots Contents IB3 i té el suport de l'Ajuntament del municipi. L'entrada és gratuïta i es pot reservar a través de ticketib.com.

L'escriptora Antònia Vicens, premi d'Honor de les Lletres Catalanes, ha rebut aquest dimecres un homenatge a Palma que ha congregat amics, amigues, companys de professió i polítics a Can Alcover. Òmnium Cultural, l'entitat que entrega el guardó, ja l'hi va entregar a Barcelona, en una gala al Palau de la Música. La mallorquina, però, mereixia un homenatge a casa. L'Obra Cultural Balear, gràcies a la qual Antònia Vicens va aprendre a escriure en català quan era una jove de vint i pocs anys, s'ha encarregat d'organitzar l'acte; justícia poètica.

El Consell de Mallorca entregarà la distinció de filla predilecta a la novel·lista Antònia Vicens i la de filla adoptiva a la periodista Virginia Eza, en els premis que atorgarà el desembre amb motiu de la Diada de Mallorca. La institució insular ha recordat que es tracta d'una sèrie de premis, honors i distincions que concedeix cada any a persones i entitats per "reconèixer la seva tasca en benefici de Mallorca i de la seva ciutadania".

Torna el cicle La narrativa dels 70. Gir de guió en la literatura a Mallorca, que va arrancar fa un any amb un monogràfic de Guillem Frontera. Ara, les protagonistes són Antònia Vicens, recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i Maria Antònia Oliver, una altra ànima forta de les lletres catalanes, que va morir el passat mes de febrer. La Fundació Mallorca Literària organitza aquests monogràfics, que segueixen l'objectiu de la institució: divulgar la literatura.

La relació d'Antònia Vicens (Santanyí, 1941) amb les paraules ha estat singular des que era molt petita. L'últim Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha tornat a Barcelona per pronunciar el pregó de 40a Setmana del Llibre en Català, l'edició més gran de la seva història, que arrenca aquest divendres al Moll de la Fusta i estarà oberta fins al 18 de setembre. "Parlaré de la potència de les paraules, que és enorme, i de com em van canviar la vida –ha recordat aquest dijous coincidint amb la publicació de Quasi un miracle a La Magrana, volum que reuneix tota la seva narrativa breu–. Vaig néixer en un moment de misèria econòmica i cultural. S'havia acabat la guerra feia poc. A casa havíem de lluitar per tenir un plat a taula. No hi havia llibres, llibreries ni biblioteques. Quan era petita, com que no tenia contes me'ls havia d'inventar. El dia que vaig descobrir que podia dibuixar amb paraules la finestra que no tenia a l'habitació, alguna cosa va canviar dins meu".

Era una nina que va néixer en una casa sense llibres, però que, amarada de les paraules que sentia al seu carrer, va començar a somiar en ser escriptora; projectava paraules a les parets de la seva habitació, paraules que enfilaven històries. Va ser una nina educada en castellà, de tradició oral en català però orfe d'ortografia en la seva llengua -la catalana. Una nina que un dia va escapar-se d'escola i va dir a un veí que se n'anava a un lloc, un lloc que no existia, inventat. "Aquell dia va emprendre un viatge del qual no ha tornat mai", diu Sebastià Portell. Ho diu sobre Antònia Vicens, aquella nina que somiava ser escriptora, i que deixa (de moment) un llegat a la literatura catalana de 17 títols de narrativa i cinc de poesia. Fou en el carrer del Rafalet, a Santanyí, on l'escriptora que se celebra avui va descobrir el poder de les paraules.