Tota l'illa de Mallorca acabarà sent una gran ciutat. Ho vaig sentir per primera vegada fa una trentena d'anys, i no podria precisar de qui. Qualque portaveu del GOB? Qualque professor del departament de Ciències de la Terra de la Universitat? Qualque militant del PSM? Tant és, ara.

“La setmana passada, dinava amb la meva família a la caseta de camp i em va caure un perdigó damunt el cap”, conta Maria (nom fictici), una veïna de Pina que prefereix mantenir l’anonimat. Aquesta és la realitat de molts residents de foravila que senten el ressò dels trets dels caçadors dins ca seva i viuen amb por que algun dia passi una desgràcia. “Hi havia la meva filla per allà. Si la fereixen, què passa?”, demana. Per la seva banda, Joan (nom fictici), un veí de Campos, explica que fa 30 anys els veïns “no sentien els trets des de dins ca seva” i lamenta que en els darrers anys, concretament durant la temporada de caça, sovint es desperta a les sis de la matinada amb un ensurt perquè “sembla que hi ha un tiroteig a la porta de casa”.

Biel Barceló té una granja de gairebé 300 porcs i 100 truges a la carretera de Vilafranca a Porreres. Sembra ell mateix el cereal que dona als animals i, per fer-ho, escampa els excrements que produeixen perquè, segons assegura, "reactiva la terra i és molt millor que l'adob". Tot i que procura tirar-lo i tapar-lo com més aviat millor "per evitar problemes" amb els veïns (entre una cosa i l'altra passa una hora aproximadament), és conscient de l'olor que fan. "Per molt bé que l'escampis, tota la merda fa olor", admet mentre està devora un caramull de fems a punt d'estendre.

A més dels greus problemes que pateix el sector primari a les Balears, els agricultors i els ramaders també reben pressions per part dels veïns a qui, segons conten, “els molesta” que facin la seva feina. Sovint reben queixes, amenaces i, fins i tot, a alguns els han arribat a agredir físicament pel renou de la maquinària o dels picarols de les ovelles i per l’olor dels fems amb el qual adoben la terra, entre altres. “La terra es cuida d’aquesta manera. Si no volen sentir ni un renou i esperen que foravila faci olor de roses, el que han de fer és comprar un xalet a Son Vida”, reclama un pagès que vol mantenir l’anonimat.

Eixos de carros de fusta enmig d’una paret de pedra vista sostenien un portal baix i estret. Els finestrons eren petits, per resguardar la llar de la calor a l’estiu i per aïllar-la del fred a l’hivern, i n’hi solia haver almanco dos. Hi havia escudellers grossos fets de pedra que aguantaven les vaixelles de la família. Només hi havia una sala, llarga però no molt ampla. Els pagesos dormien en un llit de palla allà dalt, col·locat damunt la menjadora del parell d’animals que convivia amb ells. Les barraques s’orientaven cap al sud-est – un fet que no era casual, sinó que s’hi edificaven aposta per protegir-les del vent de Tramuntana i per aprofitar al màxim la llum solar– i estaven enmig de terrenys de tres a sis quarterades. “Xapaven finques molt grosses i, si una tenia 100 quarterades, s’hi establien 40 horts de quatre, i es deien establits. Si tenies un hort de sis quarterades ja era una gran cosa”, conta Joan Rigo, un campaner que va viure la seva infància al camp. A diferència d’ara, les terres estaven abans en mans dels més pobres, llevat de les grans possessions que els senyors tenien a foravila. Actualment els terrenys més petits on subsistien famílies de pagesos amb un hort i un parell d’arbres fruiters, s’han venut per edificar-hi xalets. “Aquestes finques que abans no valien res ara valen una doblerada”, assegura Rigo. De fet, una finca de 5.267 metres quadrats –menys d’una quarterada que en són 7.103,1– amb una caseta de 19 m2 es ven actualment per Idealista a un preu de 45.000 euros. Algunes possessions senyorials també s’han dividit i venut amb la mateixa finalitat. “Son Catlar d’Enmig: a cent quarterades han fet sis xalets”, diu Guillem Juan, amo d’una possessió de Campos.

D’ençà que el personal va migrar de foravila i va deixar de viure dels fruits de la terra, el camp de les Balears s’ha anat convertint, al llarg dels anys i les dècades, en una espècie de gran espai polivalent on es troba aproximadament de tot. És cert que d’un temps cap aquí s’ha produït una certa renovació, és a dir, una quantitat de persones de cinquanta anys en avall que han vist en la pagesia una vocació i –contra les veus atziagues que diuen el contrari– una manera de guanyar-se la vida: concretament, 725 nous pagesos joves en els darrers cinc anys, com vam poder llegir en un reportatge de Jaume Perelló a l’ARA Balears de finals de novembre passat. Però això no treu que continuï havent-hi tot un sector de la ciutadania que posseeix una caseta i un tros de camp (perquè li ve de família, perquè ha sentit la crida d’allò salvatge, o pel motiu que sigui) i que li dona els usos més insospitats.