Els fenòmens naturals fascinen la gent: un eclipsi solar previst per al pròxim agost té tothom pendent, de fa mesos. D’altres no són tan entretinguts: un terratrèmol, la matinada del 15 de maig del 1851, va provocar destrosses a cases i esglésies de Mallorca i va generar el pànic entre els ciutadans de Palma, que fugiren a refugis improvisats. Recordam aquest episodi quan es compleixen 175 anys de l’ensurt.

Falten tres setmanes per a les Fires i Festes de Primavera de Manacor i enguany els nirvis es noten molt a la colla castellera Al·lots de Llevant. Ho assegura un dels seus integrants, Joan Llodrà Gayà, de 52 anys: “Esperam poder-hi aixecar una bona torre per celebrar el nostre trentè aniversari. Som de les primeres colles a les Balears. Naixérem el 1996, el mateix any que els Castellers de Mallorca, de Palma. Fa mesos que assajam. La nostra màxima construcció ha estat un quatre de vuit, és a dir, vuit pisos de quatre persones a cada pis. Només l’hem pogut aixecar tres vegades en la nostra història. Gairebé sempre feim set pisos”.

“N’Abel ho vol tot”. És el que va dir, ja fa anys, un veterà periodista eivissenc d’Abel Matutes Juan: un home que, a més dels seus múltiples negocis, certament ho va ser pràcticament tot en política al llarg de tres decennis: batle de Vila, figura destacada de la Transició, senador, diputat, negociador de l’Estatut d’Autonomia, comissari europeu, ministre... En repassam la trajectòria quan es compleixen trenta anys de la seva designació, el 5 de maig del 1996, com a titular d’Afers Exteriors al primer gabinet de José María Aznar.

Llucmajor encara conserva vestigis de la Mallorca ramadera. Quatre pics a l’any, una guarda de 100 ovelles travessa el centre del poble en direcció a una finca del camí vell de Cala Pi, a nou quilòmetres. Ho fan sota l’atenta mirada de Miquel Tomàs Garau, Pastoret, de 75 anys, i del seu ca. “Tothom em fa fotos –diu amb posat rialler. És una cosa que crida l’atenció. Quan s’acaba l’herba a la meva finca, les duc cap allà”. El llucmajorer és un dels darrers pastors a l’antiga que practiquen la transhumància, una activitat que consisteix en el moviment estacional de bestiar a la recerca de millors pastures. Tradicionalment, les guardes d’ovelles de les grans possessions passaven l’hivern a les planes del Migjorn de l’illa i l’estiu, a la muntanya. En els camins hi solia haver cisternes, aljubs i basses que permetien l’abeurada dels animals i dels pastors.

Què fan uns jardins que semblen talment trets de Granada al cor mateix de Palma, al peu de l’Almudaina i a unes passes del Born i de la mar? I més quan la gent gran de Ciutat encara recorda que aquí mateix, a l’Hort del Rei, hi eren el teatre Líric, l’hotel Alhambra, el mític cafè Riskal... El cert, però, és que amb la demolició d’aquells edificis es va recuperar com a zona verda el que ja ho havia estat a l’Edat Mitjana, només que aquesta vegada no es va fer per a gaudi d’un monarca, sinó de tota la ciutadania –i turistes, és clar. Recordam la història de l’Hort del Rei quan es compleixen seixanta anys del projecte que l’arquitecte Gabriel Alomar Esteve va fer el 1966 i que preveia la recuperació d’aquell espai.

Situat als peus de la serra de Tramuntana, a 14 quilòmetres de Palma, a principis del segle XX Esporles era conegut com la ‘petita Rússia’ de Mallorca. Les seves sis fàbriques tèxtils havien aconseguit forjar una forta consciència proletària. La inauguració el 1930 de la Casa del Poble seria un reflex d’aquell orgull de classe. Ja a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 el municipi seria dels pocs de l’illa on va triomfar l’esquerra. Al cap de dos dies el rei Alfons XIII partia a l’exili i es proclamava la Segona República.

“Aquest llibre serà part de la memòria per a alguns i un descobriment de la realitat no viscuda per a altres”, afirma el sacerdot i investigador Santiago Cortès al pròleg del llibre. A Inca desapareguda (Efadós, 2026), l’autora, Carme Colom, recupera, a partir d’un extens fons fotogràfic i de la memòria col·lectiva, els paisatges, els oficis i les transformacions que han marcat el pas del temps a la capital del Raiguer.

L’any 1976 Porreres va fer una passa clau en matèria d’educació. Aquell curs s’obrien les portes d’un centre que nasqué amb el nom de Colegio Nacional Mixto. Era una escola que donava resposta al creixement demogràfic i a la necessitat de noves instal·lacions del municipi. Enguany, amb motiu del 50è aniversari, l’actualment anomenat CEIP Climent Serra i Servera bufa les espelmes consolidat com un referent de l’escola pública, integradora i diversa a Porreres i al Pla de Mallorca.

Les dones han tingut un paper clau en la història de l’antimilitarisme. Quan els homes estaven obligats a anar a la guerra, mares, esposes i germanes no dubtaren a mobilitzar-se per salvar els seus éssers estimats d’una mort segura. Va ser durant l’Edat Moderna (segles XV-XVIII) que els exèrcits dels estats europeus esdevingueren permanents i cada vegada més grans. Llavors, la monarquia hispànica, seguint el que es feia a la resta del continent, tenia tres maneres de nodrir les seves tropes: amb mercenaris (professionals que lluitaven a canvi d’una paga), amb lleves forçoses (generalment de marginats, presidiaris i vagabunds) i amb les quintes.

Per a Joves de Mallorca per la Llengua el 2026 és un any històric. Per primera vegada en un mateix any se celebraran els dos grans esdeveniments de l’entitat: l’Acampallengua i el Correllengua. El Correllengua serà en un nou format, al qual s’afegeix el llinatge d’’Agermanat’ i que recorrerà de nord a sud els Països Catalans entre el 19 d’abril i el 5 de maig.

E l cementeri de l’Havana és ple de tombes amb llinatges ben nostrats: Pujol, Roca, Moner, Ensenyat... Són el testimoni dels mallorquins que al segle XIX partiren a ‘fer les Amèriques’. Segons les cròniques, el 1889 en foren uns 10.000 (el 4% de la població). A Cuba hi anaren molts d’andritxols. Entre ells hi havia els padrins paterns i materns de Rosa Calafat Vila, professora de Filologia Catalana de la UIB. “Als anys vuitanta, durant la meva joventut –diu–, vaig gratar en la memòria oral del municipi i em vaig endur una bona sorpresa. Vaig descobrir una gran quantitat de gloses relacionades amb l’illa caribenya”.

“Les oliveres que la teva Pilar pinta són certes, / Són paganes, cristianes i modernes oliveres / que guarden els secrets desitjos dels morts / amb gestos, voluntats i posats de vius”. Això és el que va escriure el poeta Rubén Darío adreçant-se a Joan Sureda, l’home de la pintora Pilar Montaner. Recordam la vida i l’obra d’aquesta artista excepcional, avançada al seu temps, quan es compleixen 150 anys del seu naixement, dia 13 d’abril del 1876.

Impulsada per Celestí Alomar, conseller de Turisme del primer Pacte de Progrés (1999-2003), s’aprovà el dia 10 d’abril del 2001, fa vint-i-cinc anys, un impost sobre estades turístiques, conegut tot d’una com a ‘l’ecotaxa’. Gravava, aproximadament un euro per nit, l’estada dels turistes. Amb la recaptació es volien corregir algunes externalitats negatives del turisme de masses a les Balears. No va entrar en vigor fins al maig del 2002 a causa d’un recurs al Tribunal Constitucional, posat pel govern d’Aznar. Quan el Partit Popular va guanyar les següents eleccions, l’any 2003, va derogar l’impost, atès que el considerava un fre per a la competitivitat turística. Qui va defensar la supressió de l’impost va dir que no podia qualificar-se ni d’ecològic, ni de mediambiental, i que ni tan sols era una taxa, argumentava: “No era més que un símbol d’una política de missatges negatius al que suposava el turisme”. I va relacionar l’aplicació de l’ecotaxa amb el descens en l’arribada de turistes i amb els problemes que havia viscut el sector hoteler. El Govern de Jaume Matas la va voler substituir per unes anomenades targes verdes o fundacions ‘sostenibles’ que tan sols recaptaren misèria.

Gairebé tots els monarques han tingut un malnom distintiu –com ‘l’Emèrit’, als nostres temps– i Alfons, sobirà de la Corona d’Aragó i, per tant, de les Balears, entre el 1416 i el 1458, ha passat a la posteritat com ‘el Magnànim’. Ho era, de debò? Ara es compleixen 575 anys de la multa per a l’eternitat que, amb els plens poders del rei, va imposar el governador de Mallorca a la Part Forana, el 9 d’abril del 1451, per revoltar-se contra les injustícies que patien. Molta magnanimitat no ho sembla.

El palmesà Gonçal López Nadal, de 73 anys, és professor emèrit d’Història Econòmica de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Se sent deutor del mestratge del felanitxer Antoni Binimelis Sagrera. “La primera vegada –assegura– que vaig sentir parlar d’ell va ser el 1964, quan jo tenia 11 anys. Va ser pel meu oncle, Guillem Nadal Blanes, que estava destinat com a diplomàtic a l’Índia. En una carta ens contà a la família que havia conegut un mallorquí, especialista en llengües clàssiques i professor d’espanyol a Nova Delhi. Deia que era una persona força peculiar, un home de cultura universal i que no havia perdut un pèl, però, de la seva condició de pagès”.

Abans es va dir Casa de les Comèdies i l’edifici actual es va construir al segle XIX. Però el teatre Principal de Palma és al mateix emplaçament on ja es representaven espectacles al s. XVII. Ja són 359 anys de fer comèdia a un mateix lloc, al costat d’on abans passava la Riera, que dona nom al carrer on s’ubica. Quan estam a punt de celebrar el Dia mundial del teatre, com cada 27 de març, recorrem la història d’aquest escenari.

E l 2021 el musicòleg palmesà Francesc Vicens Vidal descobrí una gran història dins la família de Maria de Salut de la seva dona. “Vaig rebre –recorda– una telefonada del cineasta Álex Dioscórides, que preparava el documental Pedra i oli, centrat en la cultura de les oliveres de la serra de Tramuntana. Em demanà si coneixia alguna collidora d’oliva per entrevistar, tenint en compte que moltes cantaven mentre treballaven. Jo li vaig dir que no. Un dia, però, la meva sogra em comentà que la seva mare, quan era fadrina, havia estat llogada en una possessió de Sóller. D’allò li’n deien ‘anar a muntanya’”.

Poc a poc, sense gaire renou, la cuina tradicional de les Illes Balears es va apagant. No ho fa per una sola causa ni d’un dia per a l’altre, sinó a conseqüència d’un canvi profund en la manera de viure, de menjar i de relacionar-nos amb el temps. La globalització, la cultura de la immediatesa i una alimentació basada en la rapidesa han anat desplaçant una cuina que requereix foc lent, paciència i transmissió oral. Això ha provocat la desaparició de part del vocabulari culinari i del patrimoni lingüístic que durant segles ha definit la identitat cultural de les Balears. Paraules que abans circulaven amb naturalitat a les cuines de les Illes, avui són cada vegada més desconegudes entre les noves generacions, un reflex de com la desaparició dels plats tradicionals s’acompanya de la pèrdua de llengua i coneixement cultural.

Quedam al Bosch? Impossible dur el compte de quantes vegades s’han dit això dos ‘llonguets’, que és com es coneixen –orgullosament, diuen ara– els habitants de Ciutat. Fa noranta anys, el febrer del 1936, va obrir les portes aquest establiment, punt de trobada habitual de residents i de visitants; i del qual justament el llonguet, en la seva accepció de pa petit amb un solc tot al llarg, ha estat i és la seva referència, bé que en aquest cas amb el nom popular de ‘llagosta’.