L’economista català Ernest Lluch, assassinat per ETA l’any 2000, consignà que, abans del boom turístic, Mallorca i Menorca foren les úniques illes industrials de tota la Mediterrània. A partir de la segona meitat del segle XIX, les Balears pujaren al carro de la Revolució Industrial, iniciada un segle abans a la Gran Bretanya. Mallorca destacaria en els productes tèxtils (Palma, Bunyola, Esporles, Santa Maria, Sóller i Pollença), els mobles, la bijuteria (Manacor) i el calçat (comarca del Raiguer i Llucmajor). En aquests dos darrers sectors també despuntaria Menorca. Eivissa, en canvi, tindria una producció fabril més modesta amb epicentre a Can Ventosa, dedicada a l’elaboració de calceteria.

Té al seu nom un dels carrers més llargs de Palma. I s’ho mereix, a diferència d’altres personatges als quals s’han dedicat vies públiques. El metge Bernat Riera Alemany, el general Riera, va dedicar la seva vida a salvar-ne, de vides. Ho va fer tractant d’impulsar a Mallorca els darrers avenços de la medicina i les pràctiques higièniques, exhortant les autoritats a prendre mesures en aquest sentit i preocupant-se per les dones, els nins i els sectors de la població en pitjor situació, a més de ser un precursor del turisme i de l’autogovern. El recordam quan estan a punt de complir-se cent anys de la seva mort, el 16 de novembre del 1926.

Més d’11.000 quilòmetres de paret seca delimiten i tanquen les finques a tot el camp de Menorca, a la majoria de les quals la porta d’entrada és una barrera d’ullastre. També ho són els portells que qualsevol excursionista es pot trobar quan recorre els 220 quilòmetres de traçat del Camí de Cavalls.

Com ha canviat Santa Eugènia des de l’arribada de la democràcia fins a l’actualitat? Per començar ha patit un augment de població del 106%. Aquesta pregunta inicial i la dada demogràfica surten del llibre El municipi de Santa Eugènia. Evolució política, social i cultural 1975-2025, redactat pels autors Miquel Coll Isern i Josep Mulet Canals. El volum s’endinsa en un període de mig segle que ha transformat radicalment la realitat del municipi i es presentarà públicament dissabte, dia 7, a les 19.30 h, al pavelló de l’escola.

Una altra de les grans possessions històriques de Mallorca es prepara per incorporar-se a l'oferta turística de l'illa, en el marc d'un procés ja globalitzat i constant del camp balear. Es tracta de Montblanc, una de les finques més singulars de Maria de la Salut, al Pla de Mallorca, que durant segles va ser un important centre de producció agrícola i ramadera i que ara projecta transformar part de les antigues dependències en un agroturisme amb 50 places. Les construccions que durant generacions varen acollir el bestiar es convertiran, si prospera la iniciativa, en habitacions i instal·lacions destinades als visitants. La societat Solar de Conrado SL ha impulsat el projecte, amb un pressupost d'execució material d'1,4 milions d'euros, que ara ha sortit a informació pública.

Preocupació a les empreses? Temor de possibles alteracions de l’ordre públic? Coincidència amb un període electoral? Res de nou. Hi ha hagut de tot això, i més, a les successives vagues generals que s’han duit a terme a les Illes al llarg del temps, una de les quals va arribar a perllongar-se no un, sinó deu dies. Recordam aquests episodis quan s’ha convocat una d’aquestes aturades totals, al conjunt de l’Estat, per al pròxim 11 de novembre, poc abans de les eleccions generals.

El 1990 l’actual bisbe de Mallorca, el ciutadellenc Sebastià Taltavull, de 78 anys, era vicari general de Menorca i un gran activista del moviment ecologista. “Com a delegat dels joves de la diòcesi –assegura– vaig ajudar a organitzar moltes manifestacions en defensa del territori. També vaig escriure articles de denúncia als diaris. Tenia clar que defensar el territori era defensar les persones, la seva identitat i la seva llengua”. A final del 1973, Menorca liderà a l’Arxipèlag la lluita verda reclamant la protecció de l’Albufera del Grau, al nord de Maó, on s’havia projectat una macrourbanització de nom exòtic, Sahngri-La. No va ser fins al 1995, gairebé dues dècades després, que l’indret fou declarat Parc Natural.

Un equip del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) ha documentat restes humanes i materials arqueològics de fa uns 3.500 anys a la necròpolis de Son Sunyer, al Pil·larí (Palma). La troballa permetrà aprofundir en els rituals funeraris de les comunitats prehistòriques de Mallorca.

La Corona d’Aragó: aquesta és la història compartida de segles que la presidenta del Govern balear, Marga Prohens, va reivindicar el passat 15 d’octubre, en reunir-se, per primera vegada en quinze anys, el patronat del monestir de Poblet, compartit amb Catalunya, el País Valencià i l’Aragó i responsable de la gestió d’aquest espai, panteó dels sobirans comuns. Bé, sí. O no? El cert és que les Illes Balears varen ser sistemàticament arraconades –quina novetat!– al llarg de la seva pertinença a aquesta confederació, pràcticament durant tots els temps que en formaren part.

El 21 de juliol del 1936, tres dies després del cop d’estat, la catalana Marina Ginestà Coloma, una jove comunista de 17 anys, es convertí per accident en la gran icona de la miliciana antifeixista. Es trobava fent de traductora a l’hotel Colón de Barcelona, convertit en seu del PSUC, el Partit Socialista Unificat de Catalunya. El seu posat decidit no passà desapercebut a Juan Guzmán, un fotoperiodista mexicà d’origen alemany que era a la ciutat comtal per cobrir per a l’agència Efe l’Olimpíada Popular, l’alternativa als Jocs Olímpics del Berlín de Hitler que, per culpa de la insurrecció militar, no es va fer. Guzmán demanà a la jove poder-li fer una sessió especial de fotos. La va fer pujar al terrat de l’edifici i li prestà un fusell. A ella li cridà molt l’atenció la proposta, ja que mai n’havia tocat cap. Arran de les circumstàncies del moment, però, acceptà fer de model vestida amb un uniforme de milicià. Davant la càmera exhibí una actitud desafiant amb l’arma penjada a l’esquena.

“L’ edifici esmentat constituirà un model en la seva classe, un vertader palau de l’ensenyament primari, de línies senzilles, però elegants, de grans proporcions i amb un acabat perfecte...”. Així definia el diari La Almudaina, l’octubre del 1929, l’edifici de l’escola de les nines que s’acabava de construir a la Casa Blanca. Uns anys abans, el 1926, se n’havia edificat el primer, que va passar a ser el dels nins.

Mallorca es convertirà aquests dies en un punt de trobada internacional per als amants de les baldufes. El Claustre de Sant Domingo de Pollença acull els dies 16 i 17 d’octubre la VIII Trobada Mallorquina de Baldufes, un festival consolidat que reunirà una quarantena de baldufaires professionals, artesans i aficionats arribats de diferents països.

Vilafranca de Bonany, juntament amb altres tres municipis com ara Vilafranca (els Ports), Vilafranca de Conflent i Vilafranca del Penedès, han reprès oficialment els llaços de col·laboració intermunicipal. Ha estat en l'any que coincideix amb el vintè aniversari d'una primera trobada impulsada el 2006: "Les quatre Vilafranques de parla catalana tornen a posar-se en contacte" amb la voluntat ferma de "recuperar els vincles que les uneixen i explorar noves formes de cooperació".

Can Morató, l’antiga fàbrica d’estores situada a Pollença, es transforma després de dècades d’abandonament. Colonya Caixa Pollença hi traslladarà els serveis centrals i hi habilitarà espais culturals. L’obra també ha de resoldre com es conserva una fàbrica que havia arribat a un estat de ruïna. La façana recuperarà la seva configuració original i, a l’interior, les naus i les restes de les instal·lacions permetran explicar com la llana es convertia en catifes i com hi treballaven les persones que les feien.

Amb una excavació arqueològica s’han cercat a Sòria les restes de Jaume IV, rei titular de Mallorca. En principi sembla desconcertant que els ossos d’un sobirà de les Illes, tot i que no arribàs mai a prendre possessió de la corona, es trobin perduts pel món. Però aquest no és sinó un cas més de les estranyes peripècies, després de morts, d’aquells que en vida foren monarques del ‘regne enmig de la mar’, entre els segles XIII i XIV: trasllats, desaparicions, una tomba amb dos caps i una altra amb un estrany objecte dedins. Talment com si fossin víctimes d’una mena de maledicció o, com a mínim, d’una colossal mala sort.

E l capellà palmesà Jaume Alemany Pasqual, de 74 anys, és el delegat de Pastoral Penitenciària de Mallorca. Acaba de tornar de passar una setmana fent el camí de Sant Jaume amb un grup de reclusos. “És una iniciativa pionera a tot l’Estat –diu amb orgull. La vaig posar en marxa fa trenta anys quan vaig assumir el càrrec, en temps del bisbe Teodor Úbeda. Llavors la presó de Palma estava situada a la barriada de Cas Capiscol, que tancà el 1999 per traslladar-se a un complex nou de la carretera de Valldemossa. El Ministeri d’Interior va veure amb bons ulls el projecte del camí de Sant Jaume i avui ja forma part del programa de reinserció del molts centres penitenciaris. La dotzena de persones que venen amb mi han estat seleccionades per la seva bona conducta”.

Maria Martorell pensava que el problema seria quedar-se sense escriptores. Quan va imaginar Veus Pròpies, una editorial dedicada a recuperar en català autores dels segles XIX i XX que havien quedat als marges del cànon, calculava que potser tindria material per a tres o quatre anys. Ara sap que s’equivocava. “Hi ha material per a molts anys”, diu. Com més cerca, més noms apareixen.

E l 2015, havent-se jubilat com a director d’hotel, l’artanenc Guillem Garau Amorós, de 75 anys, va tenir la necessitat de preservar la Mallorca preturística de la seva infància en el llibre A foravila antany (El Tall Editorial). “Amb un mal de cor terrible –diu– vaig entrevistar pastors, amos de possessions, amitgers i altres testimonis d’un món que estava desapareixent”. Un d’aquests testimonis de paraules, eines, costums i oficis perduts va ser la seva mare, Magdalena Amorós Ginard, que avui, a 104 anys, encara manté el cap ben clar. “Jo –recorda sota la mirada atenta del fill– vaig néixer el 1921 a Artà, a foravila, a la finca de Can Capblanc. Som pubilla. Els meus pares eren pagesos”.

Fa set segles i mig no s’aprenien idiomes per fer turisme, ni molt manco per atendre els turistes que poguessin presentar-s’hi. Ningú viatjava, llevat que fos perquè no tenia més remei. El filòsof mallorquí Ramon Llull va concebre una escola per aprendre àrab, per poder convertir els musulmans al cristianisme i així va néixer, a l’actual terme municipal de Valldemossa, Miramar, una experiència breu, però amb empremta perdurable. La seva fundació fou confirmada per una butlla papal el 17 d’octubre del 1276, ara fa 750 anys.

Arribar a un poble i veure a la plaça un bar és sinònim de gent, de poble, però si a més hi afegim que l'establiment du el nom de Cafè, ja entenem tot d'una que a darrere hi ha una pàtina d'història que molt probablement ens parla de l'avior, d'històries i generacions. A Sencelles el trull i el tragí, la història en definitiva de la vila s'ha d'escriure amb el Cafè Ca'n París com a puntal. Festes, trobades, funerals i converses han tingut aquest indret de referent. Darrere el tasser, Miquel Llabrés Amengual (Sencelles, 1961) i Maria Llabrés Munar (Sencelles, 1964) n'han duit les regnes des del 1981 fins aquest estiu. Però com deim Ca'n París té una llarga història, i per això, asseguts a una taula de marbre i amb el cafè buit n'hem volgut parlar amb ells.