El mes de març del 2022, la família Servera, vinculada a les coves del Drac de Portocristo, posava a la venda la finca de S'Hort des Correu, als afores de la ciutat de Manacor. S'acabava així definitivament una relació centenària de l'espai amb el poble i amb un dels mites més curiosos de la nit de Sant Joan. Per aquelles dates, ara fa més de quatre anys, ja en feia tres que la família Llull, els darrers encarregats de la casa, havien deixat el Correu poc abans de la pandèmia. I que amb ells, se n'havia anat la tradició del vimer màgic, l'arbre capaç de curar hèrnies, un cop a l'any, als infants que passassin nus pel mig de les seves branques en el moment de la sortida del sol de la nit més curta, sempre a les 6.20 h.

Era baixet, però enèrgic. I, sobretot, era fidel a la legalitat constitucional. Al militar mallorquí Valerià Weyler no li va fer gens de gràcia que el seu col·lega Miguel Primo de Rivera donàs un cop d’estat i es convertís en dictador, amb el beneplàcit del monarca de torn, Alfons XIII. Tan poca gràcia li va fer que, ara fa un segle, el juny del 1926, a 87 anys, va encapçalar un intent de derrocar Primo de Rivera i tornar a la normalitat: la ‘Santjoanada’, dita així perquè s’havia de dur a terme dia 24, Sant Joan.

A ntoni Gaudí Cornet, nascut a Reus el 1852, tingué en la naturalesa la seva principal font d’inspiració. “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”, deia. A final del segle XIX les muses el dugueren fins a Mallorca. Ho feu com a soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada el 1876. L’entitat solia organitzar viatges a l’illa, aleshores famosa pels paisatges incòlumes. El reusenc quedà corprès sobretot per les coves d’Artà i les del Drac (Manacor). Així ho assegura l’investigador japonès Tokutoshi Torii en un treball titulat Mallorca en las obras de Gaudí –fou publicat el 2002 en el marc d’unes jornades internacionals d’estudis gaudinians.

El catedràtic de Geografia de la Universitat de les Illes Balears Nofre Rullan a convertir el pregó de les festes de Sant Pere en un recorregut per la història recent del municipi, des del passat industrial fins a l'actual realitat globalitzada. Amb el títol Esporles: a prop Palma i entre Mallorca i el món, el geògraf analitza com el poble ha passat de les fàbriques tèxtils al model de poble dormitori, després a municipi metropolità i, finalment, a un Esporles marcat per la mobilitat, el turisme residencial i la pressió immobiliària.

Durant el boom turístic, hi hagué suecs que no es deixaren entabanar. Alguns intentaren dissuadir els seus compatriotes d’anar de vacances a un país que era una dictadura i que, amb el suport econòmic dels EUA, havia convertit el turisme en la seva salvació. Els més activistes es manifestaren amb lemes com ‘Boicot als viatges a Espanya!’ i ‘Els viatges a Mallorca són una vergonya’. Des d’altres països, aquelles protestes també serien secundades per anarquistes espanyols a l’exili organitzats al voltant de Defensa Interior (DI). Coordinant l’entitat hi havia el menorquí Octavi Alberola Surinach (1928-2025).

Albert Xamena és bioquímic, estudiant de neurociència i creador de contingut. A Instagram ja supera els 11.000 seguidors gràcies a Entre Fones i Neurones, un projecte de divulgació en català on combina ciència, història, art i pensament de les Illes Balears. Aquesta popularitat l'ha aconseguida sense insultar la gent en vídeos de 50 segons amb pantalla multidividida i centenars d'estímuls, sinó amb un espai divulgatiu i tranquil. En aquesta entrevista, reflexiona sobre els algoritmes, la salut mental, la divulgació científica i el paper de les xarxes en la societat actual.

Entre el 1960 i el 1980, en només dues dècades, la població a Palma es va duplicar. Passà de 150.000 habitants a 300.000. El boom turístic, amb epicentre a l’Arenal, convertí la capital balear en una mena de terra promesa no només per a peninsulars, sobretot d’Andalusia i Múrcia, sinó també per a famílies de la Part Forana, que fugien de la duresa del camp. Un dels barris de l’extraradi que de sobte fou colonitzat va ser Son Gotleu, situat al districte de Llevant, entre el carrer d’Aragó i la Soledat. La seva transformació es pot resseguir en l’exposició Son Gotleu, més enllà del titular. Els orígens d’un barri d’acollida (1960-1980). Fins a la segona setmana de juny serà a l’ambulatori del barri i després es traslladarà al centre Mater. És un projecte de Palma XXI i Arquitectives, coordinat per la historiadora pollencina Leyla Dworkin amb el suport de Caixa Colonya i Fundació Iniciatives del Mediterrani.

Va arribar als 95 anys i va ser absolutament prolífic. Josep Costa Ferrer, de malnom Picarol, va ser un excel·lent dibuixant i caricaturista satíric, especialista en art i antiguitats, arqueòleg afeccionat, galerista, també pioner del turisme i de la defensa del paisatge i, fins i tot, creador d’una urbanització utòpica. Eivissa el recordarà amb una exposició, aquest estiu, quan fa 150 anys del seu naixement, el 7 de juny del 1876. Aquell era l’inici d’una trajectòria vital que culminaria a Cala d’Or, a Mallorca, passant per una aventura nord-americana a Chicago.

De la seva casa de Bunyola, als peus de la serra d’Alfàbia, Miquel Canals Canyelles Moro, de 93 anys, exhibeix amb orgull una foto emmarcada dels seus anys de joventut. No és una foto qualsevol. Hi apareix amb el trofeu que el 1956, a 23 anys, l’acredità com el millor tallador de pins de tot l’Estat. A final de novembre del 2019 l’investigador local Biel Mateu Batle rescatà de l’oblit la seva història i la dels seus companys. Fou en el marc de la fira de Muntanya que organitzà al poble i que passaria a dir-se Fira de Santa Catalina.

Va ser àmpliament admirat, també a les Balears, fins que va esclatar l’assumpte judicial que ha afectat la seva família i del qual ell ha quedat exclòs pel seu delicat estat de salut. Abans d’això, Jordi Pujol va ser, al llarg de decennis, el referent de Catalunya per excel·lència, amb uns certs vincles amb les Illes. Els recordam quan es compleix mig segle de la polèmica que generà, el maig del 1976, el seu suposat ‘desembarcament’ com a accionista a la revista mallorquina Cort, en plena Transició política.

El jaciment arqueològic de Son Forners a Montuïri continua escrivint pàgines d'or en la història de la prehistòria balear. Just quan es compleix mig segle de l'inici de les primeres excavacions sistemàtiques (1975-2025), el poblat torna a sacsejar el món de la recerca amb el desenterrament del quart talaiot.

Els mallorquins no coneixem el nostre himne. En el nostre país, si no ets de Sóller o una persona una mica estrafolària, no saps cantar La Balanguera. I amb el fet de saber-la cantar vull dir sencera, no només fer la tornada, i amb l'emoció que requereix.

Encara avui, el festival que recorda Alexandre Ballester a sa Pobla, del qual tot just s’ha duit a terme la sisena edició, es diu Albopàs, el nom de la vila al revés: un terme que ell va encunyar, com una mena de recreació màgica poblera, i un país on va ambientar un bon grapat de les seves obres. Recordam aquest creador escènic precisament quan el teatre Principal de Palma és a punt d’estrenar una nova versió d’Un baül groc per a Nofre Taylor, una de les seves obres més destacades.

L a lluita ciutadana té més força del que alguns creuen. Ho saben bé els menorquins, que el 1973, a les acaballes del franquisme, foren els primers a les Balears a alçar la veu contra la destrucció del territori –quatre anys després, el juliol del 1977, a Mallorca, hi hauria la històrica ocupació de la Dragonera; i a l’octubre, a Eivissa, 2.000 persones es manifestaren al crit de ‘Salvem ses Salines’. El 1969 Menorca fou la darrera illa a abraçar el turisme de masses amb la inauguració de l’aeroport de Maó, que substituïa l’antic aeròdrom de Sant Lluís. La historiadora maonesa Laura Piris Coll explica els motius d’aquesta incorporació tardana al boom turístic: “Aquí hi havia una important estructura pròpia del calçat i la bijuteria. El sector ramader també era força rendible. A més, els propietaris estaven molt interessats a mantenir les possessions familiars per un tema de prestigi social. D’altra banda, la dictadura no havia invertit gens en infraestructures a l’illa”.

Com devia ser un dia de mercat al Manacor de finals de la dècada dels 70. Aquesta filmació en 16mm en color demostra que, si bé l’urbanisme i la fesomia de la plaça de Ramon Llull han canviat en aquests gairebé 50 anys, n’hi ha d’altres que continuen fent el paisatge manacorí ben reconeixible.

Els fenòmens naturals fascinen la gent: un eclipsi solar previst per al pròxim agost té tothom pendent, de fa mesos. D’altres no són tan entretinguts: un terratrèmol, la matinada del 15 de maig del 1851, va provocar destrosses a cases i esglésies de Mallorca i va generar el pànic entre els ciutadans de Palma, que fugiren a refugis improvisats. Recordam aquest episodi quan es compleixen 175 anys de l’ensurt.

Falten tres setmanes per a les Fires i Festes de Primavera de Manacor i enguany els nirvis es noten molt a la colla castellera Al·lots de Llevant. Ho assegura un dels seus integrants, Joan Llodrà Gayà, de 52 anys: “Esperam poder-hi aixecar una bona torre per celebrar el nostre trentè aniversari. Som de les primeres colles a les Balears. Naixérem el 1996, el mateix any que els Castellers de Mallorca, de Palma. Fa mesos que assajam. La nostra màxima construcció ha estat un quatre de vuit, és a dir, vuit pisos de quatre persones a cada pis. Només l’hem pogut aixecar tres vegades en la nostra història. Gairebé sempre feim set pisos”.

“N’Abel ho vol tot”. És el que va dir, ja fa anys, un veterà periodista eivissenc d’Abel Matutes Juan: un home que, a més dels seus múltiples negocis, certament ho va ser pràcticament tot en política al llarg de tres decennis: batle de Vila, figura destacada de la Transició, senador, diputat, negociador de l’Estatut d’Autonomia, comissari europeu, ministre... En repassam la trajectòria quan es compleixen trenta anys de la seva designació, el 5 de maig del 1996, com a titular d’Afers Exteriors al primer gabinet de José María Aznar.

Llucmajor encara conserva vestigis de la Mallorca ramadera. Quatre pics a l’any, una guarda de 100 ovelles travessa el centre del poble en direcció a una finca del camí vell de Cala Pi, a nou quilòmetres. Ho fan sota l’atenta mirada de Miquel Tomàs Garau, Pastoret, de 75 anys, i del seu ca. “Tothom em fa fotos –diu amb posat rialler. És una cosa que crida l’atenció. Quan s’acaba l’herba a la meva finca, les duc cap allà”. El llucmajorer és un dels darrers pastors a l’antiga que practiquen la transhumància, una activitat que consisteix en el moviment estacional de bestiar a la recerca de millors pastures. Tradicionalment, les guardes d’ovelles de les grans possessions passaven l’hivern a les planes del Migjorn de l’illa i l’estiu, a la muntanya. En els camins hi solia haver cisternes, aljubs i basses que permetien l’abeurada dels animals i dels pastors.

Què fan uns jardins que semblen talment trets de Granada al cor mateix de Palma, al peu de l’Almudaina i a unes passes del Born i de la mar? I més quan la gent gran de Ciutat encara recorda que aquí mateix, a l’Hort del Rei, hi eren el teatre Líric, l’hotel Alhambra, el mític cafè Riskal... El cert, però, és que amb la demolició d’aquells edificis es va recuperar com a zona verda el que ja ho havia estat a l’Edat Mitjana, només que aquesta vegada no es va fer per a gaudi d’un monarca, sinó de tota la ciutadania –i turistes, és clar. Recordam la història de l’Hort del Rei quan es compleixen seixanta anys del projecte que l’arquitecte Gabriel Alomar Esteve va fer el 1966 i que preveia la recuperació d’aquell espai.