<![CDATA[Ara Balears - Maria Llull]]> 10 <![CDATA[El luxe de ser antipàtics]]>

Per què ens esforçam tant a ser simpàtics i amables? La simpatia és esgotadora en general, tant la pròpia com la dels altres. A més, moltes vegades és falsa, perquè les persones simpàtiques saben, encara que sigui d’una manera intuïtiva, que la hipocresia és la base de la bona educació. No només no deim el que pensam, sinó que deim mentides per quedar bé amb els altres, perquè pensin que som civilitzats i no uns bàrbars.

]]> <![CDATA[Ser part del ramat o no: aquesta és la qüestió]]> NO TENC res en contra dels llums de Nadal. Bàsicament, em generen una indiferència descomunal. En tot cas, de tant en tant, em deman quin paper juguen en un context en què l’estalvi energètic és vital, fins que algun expert en electricitat, com el meu veïnat o la meva cosina, em fa veure que no passa res perquè els llums “són led” i “gasten molt poc”. Ara bé, el que no em genera indiferència són les aglomeracions, i la de dijous a Palma va ser de les bones. És clar: s’encenien els llums de les festes. Ni amb una dotzena de creuers omplim els carrers del centre d’aquesta manera. Em vaig haver de desplaçar pels voltants de la plaça Major, bàsicament perquè havia d’arribar a l’estació Intermodal des de la feina –tenc la mania d’anar a dormir a ca meva– i vaig quedar atrapada en un riu de persones que avançava a poc a poc, mentre les pantalles dels mòbils sobresortien per damunt dels caps per captar imatges d’unes bombetes enceses (led, això sí).

]]> <![CDATA[Sobre la impossibilitat d'aturar]]> Per A algunes persones, aturar el frenesí del dia a dia té quelcom misteriós i utòpic, i implica una calma envejable, perquè la contemplam des de la llunyania com a un estat que no està fet per a nosaltres. Em meravella la gent que és capaç de fer-ho.Consider aquestes persones una mena d’ídols amb el superpoder d’estar tranquils sense càrrec de consciència.

]]> <![CDATA[Gràcies (?) per respectar la meva orientació sexual]]> Aquesta setmana he entrevistat Fulgencio Coll i n’he pogut observar moltes coses interessants. A més de liderar les files de Vox a l’Ajuntament de Palma,Coll va ser cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra entre 2008 i 2012.De fet, ell mateix destaca que va coincidir amb la socialista Carme Chacón com a ministra de Defensa durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Em va explicar que havia conegut Chacón “quan estava embarassada” i va remarcar la seva feina ‘malgrat’ aquest fet. I ho va fer per lloar la tasca de Patricia de las Heras, qui va ser nomenada presidenta de Vox quan “estava embarassada” i que, segons Coll, és “una dona excepcional” que ha fet una gran feina dins del partit. D’aquí es deriva un primer senyal d’alarma, perquè els esforços de Coll per fer veure com treballen de bé dues dones embarassades tenen aparença d’argument desfasat i anacrònic, de fet superat, perquè és tan evident que qualsevol dona embarassada pot fer una bona feina que fa mandra fins i tot escoltar-ho.

]]> <![CDATA[Llegiré tot el que pugui abans que el món s'acabi]]> Quan era petita, el meu pare sortia moltes vegades de casa amb un diari sota el braç i, com que volia fer-me gran aviat –res original, passa a bona part dels infants–, el vaig començar a imitar i a sortir amb un còmic sota el braç, intentant repetir aquell gest tan insignificant per a ell, però tan important per a mi. Anys després vaig cometre l’errada d’imitar els meus pares començant a fumar, i amb això vull recordar que no cal imitar tot el que fan les persones grans, perquè hi ha moltes conductes estúpides que més val no seguir. Tornant a la lectura, els primers moments de plaer absolut els vaig tenir amb Zipi y Zape i, sobretot, amb 13,rue del Percebe.

]]> <![CDATA[Ser mare amb un sentiment de culpa permanent]]> El meu fill gran va tot sol a entrenar des que té vuit anys. Quan em va dir que volia jugar a futbol, li vaig explicar que no hi havia cap adult que pogués acompanyar-lo –treballam a Palma i vivim a Alaró– i que s’havia de preparar la motxilla, anar al poliesportiu i recollir les coses en tornar a ca nostra. “Confiam en tu”, vaig afegir sense pietat, per mirar de posar-li damunt de les espatles tot (sí, tot) el pes de la responsabilitat. Des de llavors –ara té 15 anys–, ha funcionat com un rellotge suís i puc assegurar que mai no ha traït la confiança que he dipositat en ell, una confiança que creix dia a dia.

]]> <![CDATA[La campanya electoral no comença ni acaba, es transforma]]> L’inici de la campanya electoral s’ha convertit en una mena de tràmit desapassionat, un mostrari de cartells i lemes de contingut ambigu, que no concreten res i no comprometen els partits: “Per tu, per tothom” (PSIB); “El canvi és ara” (PP); “Libérate por un futuro mejor” (Ciutadans);“Valentia per transformar el futur/Valentía para transformar el futuro” (Podem); “Més que paraules” (MÉSper Mallorca); “Cuida Baleares, cuida lo tuyo” (Vox); “Persones com tu” (El Pi); i “Les persones primer” (Més per Menorca). El que no diuen els polítics és que la campanya en realitat no comença, perquè l’anterior en realitat no va acabar. Passa com amb la llei de la conservació de l’energia: la campanya es transforma. És una atmosfera que ens acompanya de manera constant, amb moments destacats com el que ens ha tocat viure ara.

]]> <![CDATA[L'incommensurable plaer de conviure amb animals]]> Sempre que em pregunten per què m’agraden tant els animals, contest de la mateixa manera, amb l’esperança que el meu interlocutor es doni per al·ludit: “Perquè no parlen”, dic. El que no explic mai és que, malgrat que no emeten paraules, els animals em comuniquen, expressen i em fan entendre moltes coses. Amb la cua, els ulls, els bots d’alegria, les cares de por i la companyia constant. Perquè no som capaç de viure sense que m’envoltin animals. Ho he intentat i no he aguantat més que uns quants mesos. De fet, els animals són els únics éssers vius que, quan em pega ben fort la síndrome d’abstinència de la soledat, no em fan sentir envaïda.

]]> <![CDATA[Una experiència extrema: els fills adolescents]]> Quan era jove vaig tenir un any i mig de bogeria transitòria, al final del qual em vaig trobar amb dos fills: un que encara caminava com si fos un pingüí, i una altra que acabava de néixer i que em va regalar mesos i mesos d’insomni forçat. Després vaig gaudir d’una dècada de relativa calma, i només les malalties –“És un virus” és la meva frase preferida d’aquell temps– varen alterar la meva harmonia vital. Els meus cadells anaven de casa a l’escola i de l’escola a casa, i l’oci girava entorn de les excursions, les pel·lícules de dibuixos animats i festes d’aniversari que llavors em semblaven insuportables i que ara record quasi amb afecte. Eren temps de pau, i jo no esperava la tempesta en la qual estic immersa avui dia.

]]> <![CDATA[La penitència dels 'ciutadans normals']]> Són temps de penitència, encara que sigui només de paraula i cada vegada menys gent compleixi amb diligència els preceptes de la religió catòlica. En el meu cas, no sé si déu existeix, perquè tenc una tendència avorrida a la racionalitat, la qual em complica de debò això de creure en entitats que el meu cervell no ha experimentat de cap de les maneres. Però, si existeix, sembla que ens vol fer pagar els nostres pecats amb una bona dosi d’actualitat distòpica. ‘La realitat supera la ficció’ ja és una frase passada de rosca, caducada, podrida. Fa oi. Perquè ja fa molt de temps que la va superar i, de fet, la ficció s’ha tornat el refugi que molts tenim per allunyar-nos d’una realitat sufocant.

]]> <![CDATA[Invasions petites, però insuportables]]> “Si m’envies un missatge de veu, no l’escoltaré”. Aquesta és la frase que presideix el meu perfil de WhatsApp, i que no ha servit per a res més que per rebre missatges més llargs encara, perquè ara tothom comença amb un: “Ja sé que no t’agraden els àudios, però...”. No és que no m’agradin els àudios, estimats membres de la llista de contactes. És que els odii perquè els trob invasius. No és cap cosa traumàtica, però em resulten insuportables. Si no teniu ganes d’escriure, podrem sobreviure: vosaltres, sense emetre un missatge, i jo, sense rebre’l. I si estau en una situació que fa impossible l’escriptura, estic segura que podré esperar uns minuts a saber notícies vostres. Perquè les coses que tots nosaltres tenim a dir no solen ser tan importants que requereixin aquesta immediatesa. És clar que hi ha excepcions, però solen ser puntuals i marcar etapes vitals: naixements, casaments, divorcis, accidents i morts alienes, perquè la pròpia sí que no la podrem comunicar per cap canal.

]]> <![CDATA[Temps nous, lluites noves i nous esforços]]> “Per descomptat que el feminisme ha de tenir uns bons ancoratges, però no pens que la llei trans afecti la gran aportació del feminisme a la democràcia, al benestar i als drets de les dones”. Aquestes paraules són de José Luis Rodríguez Zapatero, que, cal recordar-ho, va aprovar durant la seva presidència tot un seguit d’importants lleis socials (contra la violència masclista, el divorci exprés, el matrimoni homosexual, la llei de dependència, la d’igualtat, la primera de memòria històrica i la llei de terminis de l’avortament, entre altres). Jo diria més: la llei trans sí que afecta la gran aportació del feminisme a la democràcia, perquè la fa encara més immensa. Si el feminisme és el moviment social i polític que lluita per la igualtat d’homes i dones, el fet que el col·lectiu d’homes i dones trans deixi d’estar marginat era una passa que s’havia de fer tard o d’hora.

]]> <![CDATA[El delicat límit entre el ridícul i l'alegria de viure]]> Els fills adolescents són un mirall implacable, fins i tot cruel, sobre la pròpia conducta. Com a projectes d’adults, es mouen pel món amb una inseguretat que els fa prendre moltes precaucions, fins i tot massa. La importància de la imatge personal assoleix un dels seus cims durant l’adolescència i, de fet, conec gent adulta que ha quedat ancorada en aquesta fase. Sí, les aparences són importants. Però és necessari que ho siguin tant? I, més que de roba, es tracta de comportaments.

]]> <![CDATA[La coexistència entre els partits polítics i els mitjans]]> La secció de Política dels mitjans de comunicació es troba immersa en una paradoxa, sempre que no hi hagi conflictes greus ni escàndols grans: malgrat que no genera un gran interès entre els lectors, sí que provoca alteracions en el micromon format per les institucions, els partits i els periodistes –em sap greu, però les xifres no enganen: les notícies preferides de les persones que encara acudeixen a la premsa per informar-se són les de successos, gent famosa i les de consells per a la llar, la família i la salut.

]]> <![CDATA[Reivindicació d'un futur (quasi) analògic]]> Quan era adolescent i vaig començar a festejar, part del meu ritual amorós consistia a sortir de ca meva, recórrer el centenar de metres que em separaven de la cabina telefònica i cridar al meu al·lot, que esperava a casa la meva telefonada, assegut al costat del fix. M’agradava fer-ho així, perquè només de pensar que els meus pares poguessin parar atenció a les meves converses amoroses em posava malalta de la vergonya –ara només fris de posar l’orella a les dels meus fills. Xerràvem no menys d’un quart d’hora i no més de 30 minuts i ens acomiadàvem fins a l’endemà.

]]> <![CDATA[El dia que vaig plorar després de beure aigua]]> Em consider una senyora que va camí de ser gran de veres i, malgrat alguns inconvenients, aquesta situació té alguns avantatges monumentals. Un dels que més m’agrada és el fet d’haver superat moltes inseguretats, encara que n’hi ha d’altres que moriran amb mi.

]]> <![CDATA[Un clàssic preelectoral: la hiperactivitat política]]> Malgrat que el període preelectoral va començar l’endemà de les eleccions del 2019, els polítics han donat el sus a la seva hiperactivitat quan manquen sis mesos per a la propera cita amb les urnes. De fet, no seria sostenible fer-ho més temps sense ajuda, com a mínim la d’un fisioterapeuta que prepari els músculs de la cara per passar de foto en foto amb el somriure inalterat. Ens queden setmanes i setmanes de veure polítics amunt i avall, amb nins, amb cintes inaugurals, en celebracions populars, amb els veïns, amb les dones, amb els malalts... El missatge ha d’arribar fins al darrer punt minúscul del país, on s’amagui alguna persona gran que es pugui desplaçar amb les dificultats pròpies de l’edat fins a una urna.

]]> <![CDATA[Sobre promoció i hipocresia]]> El debat dels socis del Pacte entorn de la promoció turística s’ha estirat de tal manera que ens ha permès gaudir d’escenes surrealistes, i amb això els ciutadans ja hem guanyat almanco uns minuts de diversió. Un bon exemple d’això són les declaracions del conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, Iago Negueruela, que va negar que el Govern fes promoció turística a la World Travel Market (WTM) de Londres, una de les fires de promoció turística més importants del sector. Mentrestant, el seu company de partit i conseller insular de Transició, Turisme i Esports, Andreu Serra, s’enorgullia de fer promoció a la capital britànica.

]]> <![CDATA[L'extrema dreta s'estén com l'oli]]> En temps complicats, com els que vivim, les persones necessitam certeses. Volem saber que, malgrat que tinguem por, no ens passarà res, que la malaltia passarà de llarg per la nostra porta, que la guerra serà només un ressò llunyà, que podrem posar un plat de menjar als nostres fills cada dia. Encara que som conscients que les coses no són tan senzilles, no volem respostes complicades, perquè la seguretat es perd moltes vegades pels camins dels arguments. Per això, hi ha idees que arrelen amb més força en temps difícils. Són nocions simples, que apel·len als nostres instints i que ens conforten, perquè ens presenten un món on la culpa de tot la tenen els altres.

]]> <![CDATA[Un silenci cridaner i clamorós]]> L’anunci de la identificació d’Aurora Picornell serà impossible d’oblidar per a les persones que hi vàrem assistir. Les redaccions varen ser avisades amb mitja hora d’antelació que havien d’enviar algú a la Vicepresidència del Govern i que es tractava d’un tema de memòria històrica molt important. I quan es va saber que era ella, que ja l’havien poguda identificar, el silenci es va fer el senyor de la sala d’actes on es va dur a terme la roda de premsa. Va ser un clam, un crit silenciós, acompanyat d’una forta sensació de vertigen.

]]>