Novè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditorium de Ciutat, que es va iniciar amb el peculiar , del compositor finès Einojuhani Rautavaara, a les ordres d’un director d’enorme presència en tots els sentits, com és el noruec Rune Bergmann. Ell va ser, sens dubte, qui convertí el concert en un espectacle d’unes dimensions que es corresponen amb les seves. Tot jut després de l’ornitològica composició arribà el primer plat fort del programa, amb la pianista Olga Kern com a gran protagonista, per interpretar el Concert per a piano i orquestra en la menor op. 54, de Robert Schumann. Inicià el primer moviment, amb un estil molt sòlid, una mica rocós, i una pulsació molt ferma, des de la decidida entrada del piano, amb una marcial i poderosa successió d’acords descendents, fins a arribar a la polièdrica cadència del final, des d’on augmentà la coloratura de la composició, amb tanta precisió com elegància. La seva interpretació anava apujant el nivell i la delicadesa, com per exemple, amb l’andantino grazioso, un divertit diàleg entre l’orquestra i el piano que de, mica en mica, es va convertint en un tendre i subtil monòleg de l’instrument solista. Kern deixà clara la seva mestria i capacitat per suggerir tota aquesta sèrie de variacions i estils que Schumann incorporà a la partitura, de manera molt novedosa en el seu moment. La solista, de bell nou, va reprendre el to enèrgic del començament, en un tercer moviment impetuós, quan, de cop i volta, establí un deliciós nou diàleg, aquesta vegada amb l’oboè, com un anunci de l’excepcional coda final que tan sols es pot qualificar d’excepcional i que va servir a la protagonista per rebre els entusiastes aplaudiments del públic. Com havia de ser i tothom esperava, hi va haver bis, primer un , de Claude Debussy, que mai no deceb ni deixa indiferent. Impecable. I davant la pregària en forma d’ovació, una altra petita perla, de Nikolái Miaskovski, un arranjament per a piano de Joseph Horovitz.

El cinquè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears arribà farcit de noms i llinatges no gaire habituals, des dels compositors fins al solista i el director. Pel que fa a aquests dos darrers, no cal dir que tenir a Frank Peter Zimmermann com a solista és un autèntic luxe i, sens dubte, un privilegi. Zimmermann, a més, venia amb una estrena a Espanya sota el braç, el Concert per a violí i orquestra, del compositor suís Frank Martin. Una peça basada en La tempesta, de Shakespeare, amb el personatge d’Ariel com a al·lusió musical permanent, amb una estructura, si més no, peculiar —Allegro tranquilo-Andante molto moderato-Presto— i tot un seguit de referències que van des del dodecafonisme fins al jazz, que es van entrelligant fins a conformar un homogeni calidoscopi que esclafeix de manera espectacular en el moviment final. Una peça exigent, amb la qual, tant l’orquestra com el solista, varen exhibir tant energia com un acoblament majúscul. La interpretació va tenir premi: Zimmermann va retornar amb dos bisos, un d’ells no menys literari que la composició, El rei dels elfs de Schubert, inspirat en un trist i fantàstic poema de Goethe. Aquest exercici de complicitat entre els protagonistes tenia també nom propi, Pietari Inkinen, prestigiós director d’orquestra finlandès, qui al seu currículum ostenta, entre d’altres, la conducció de la tetralogia wagneriana a Bayreuth l’any 2023, i que va fer brollar de l’orquestra totes les seves aptituds i capacitats. Tant és així, que els músics el varen acomiadar amb un calorós i categòric aplaudiment.

De bell nou un marc incomparable va acollir el no menys incomparable Bach. La Seu va ser cau en clau de Bach. A la popular i multitudinària tradició messiànica de Georg Friedrich Händel hi hem d’afegir aquest petit gran tast de l’immens i marmori Oratori de Nadal BWV 248 que la Capella de la Seu, dirigida per Joan Company, i l’Orquestra Simfònica Illes Balears, amb Pablo Mielgo a la batuta, ofereixen des de fa una sèrie d’anys al presbiteri catedralici, sota el baldaquí de Gaudí i vora les transgressores i incendiàries pintures de Jujol. I si el marc tan sols es pot qualificar de suprem, el concert va brillar a la mateixa alçada, amb la soprano Irene Mas, el contratenor sopranino Rafael Quirant, el tenor Bryan López i el baríton Tomeu Bibiloni com a solistes vocals. Pel que fa als solistes de l’orquestra, qui va captivar exponencialment el respectable fou Emma Goillot, a la trompeta piccolo —petita, de quatre pistons, que afinada en re també s’anomena trompeta Bach— en la seva intervenció, interpretant amb Tomeu Bibiloni una excelsa Gosser Herr, o starker König.

El pati de butaques de l’Auditorium del Passeig Marítim estava ple de gom a gom per escoltar la teòrica darrera simfonia de Ludwig van Beethoven. Teòrica, perquè va haver-n’hi una de posterior, la desena, de la qual tan sols en mancava un moviment. Tant és així que dia 7 de maig de 1824, quan es va estrenar la Simfonia núm. 9 op. 125, en re menor al Kärntnertortheater de Viena, amb el compositor present i sobre l’escenari —al qual varen haver de girar cap al públic perquè gaudís de la intensitat dels aplaudiments; si non è vero, è ben trovato—, també es varen interpretar els tres moviments que ja havia conclòs el geni de Bonn. Circumstància anecdòtica, ja que la Novena ho ha eclipsat tot. Sens dubte i sense entrar en classificacions que semblarien esportives, el que queda clar és que aquesta “darrera” és la més imponent de les vuit precedents. El qualificatiu monumental s’ha convertit en prefix de la Novena, per la senzilla raó que es necessiten tant un cor com una orquestra prou nombrosos per assolir aquest gran cim musical. 

Any rere any, Leopold Hager, que complirà els noranta l’any 2025, es posa al capdavant de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, demostrant de bell nou que continua sent un luxe tornar a veure’l en plena acció, mostrant encara amb tota la seva esplendor algunes de les seves característiques, com són precisió, intensitat i emoció, a més d’especialista en Mozart, que, quan va sentir l’encara púber Beethoven al piano, va exclamar: “Escoltin aquest nin. Algun dia el món parlarà d’ell”. Alguns anys més tard, quatre exactament, Beethoven va iniciar el seu aprenentatge de composició amb Franz Joseph Haydn, “pare, guia i amic” de Mozart, poc abans que el mestre partís un altre cop cap a Londres. El cercle es tanca amb una altra circumstància, Àustria, on es varen conèixer Haydn i Beethoven, naturalment també Haydn i Mozart, però, a més a més, és on va néixer i va començar la seva carrera Leopold Hager.

Gran programa i un protagonista de luxe varen donar el sus dels Estius Simfònics amb els quals, any rere any, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears omple el castell de Bellver de gom a gom quatre dijous consecutius, com a cloenda d’una temporada prou interessant. L’Obertura Leonore, núm. 3 op. 728 va ser l’elegida per Pablo Mielgo per donar la benvinguda. Una composició que inicialment anava destinada a ser la presentació de Fidelio, l’única òpera de Ludwig van Beethoven, però la va considerar massa potent i, com cal, el temps l’ha situada al lloc que li correspon: una peça de repertori, autònoma. I amb aquesta imponent carta de presentació, marca de la casa, va quedar clara la dimensió del que seria aquesta primera vetllada simfònica al bell mig del pati d’armes de la fortificació.

Com a prest, serà a principis de 2027 quan s’inauguri la coneguda com a Caixa de Música, l’esperada seu oficial de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB). I això serà si no hi ha més retards ni entrebancs en un projecte que es va posar en marxa l’any 2016 i que s’esperava tenir acabat a finals de 2023. Està previst que l’espai, de 4.600 metres quadrats al Nou Llevant de Palma, disposi, entre d’altres, d’un auditori ambsis unes 600 butaques d’aforament, diferents estudis i una pantalla exterior per poder oferir-hi projeccions.

Començar la temporada a l’Auditorium del passeig Marítim amb Alban Berg no era el més comercial que es pugui triar, però el que és cert i segur és que deixa clar quin és el tarannà i on té el llistó l’Orquestra Simfònica Illes Balears. Un fet de confiança absoluta amb el seu públic i al mateix temps una declaració de principis. Potser programar aquest Concert per a violí. A la memòria d’un Àngel, d’Alban Berg tenia el seu risc, però, quedi clar, que hi havia xarxa sota aquest trapezi. Es diu Sergei Dogadin i fou l’acròbata que situà l’altura del concert a l’estratosfera. A manera de presentació: si haguéssim de transcriure la llista de premis del protagonista, el Txaikovski i el Joseph Joachim, entre d’altres i quasi res, segurament no hi cabrien, però serviria també fer saber que ha pogut tocar amb dos violins històrics, els que varen pertànyer a un tal Niccolò Paganini i a Johann Strauss. A partir d’aquí, queda prou clar que el risc era mínim i la possibilitat de no deixar bocabadat el públic, inexistent.

Al Teatro alla Scala, un 25 d’abril de 1926, quinze mesos després de la mort de Giacomo Puccini, s’estrenava Turandot, amb Arturo Toscanini al capdavant de tot plegat. El mestre no havia pogut acabar la composició. Un càncer de gola se'l va emportar just abans d’arrodonir la història de la princesa de gel. Li mancava el duet romàntic final, tot i que l’havia suggerit i esbossat. Franco Alfano va ser l’encarregat d’afegir tot el que ve després de la mort de la dolça Liu i la seva comitiva funerària. Just en aquest punt, el dia de l’estrena, Toscanini va abaixar la batuta, es va girar cap al públic i va dir: “Qui il maestro fini”. Un silenci sepulcral conquerí el temple milanès. Potser només varen ser un parell d’eterns segons, fins que es va sentir una veu que es va transformar en el cor immens d’un final no escrit, Visca Puccini!, Visca Puccini!. A partir d’aquí es va representar sempre amb el final que havia compost Alfano i havia retallat, fins a vuit minuts, un centenar de compassos, Arturo Toscanini. I així va quedar durant un segle i incomptables representacions, fins que Antonio Papano amb Sondra Radvanovsky i Jonas Kaufmann varen enregistrar la versió completa que originalment estava prevista. Ara, qui més qui menys no entèn perquè no havia sortit mai del calaix de les partitures oblidades. En qualsevol cas, a Cap Rocat, amb els mateixos protagonistes vàrem poder escoltar aquest entranyable i memorable final, a partir de Principesa di morte, un fet que tan sols es pot qualificar d’esdeveniment. Esdeveniment que va dirigir Marco Armiliato, amb l’Orquestra Simfònica Illes Balears i el Cor Cap Rocat, a les ordres de Joan Company, amb dos extraordinaris caps de cartell, els quals des del primer moment varen exhibir no poques de les seves millors característiques, com són, entre moltes d'altres, capacitat inabastable, tècnica exquisida i, sobretot, indubtable professionalitat. Amb aquestes prestacions i qualitats res no podia anar malament, tot i que el vent no va ajudar gaire. Eren massa virtuts sobre l’escenari perquè dues bufades fessin trontollar tan sòlida estructura.

El conseller de Turisme, Cultura i Esports, Jaume Bauzá, ha afirmat que espera que la Caixa de Música estigui finalitzada la primera meitat del 2025, després que aquest desembre el Patronat de la Fundació de l'Orquestra Simfònica de les Balears decidís resoldre el contracte amb la constructora anterior, que va deixar l'obra en un 40% del procés, quan havia d'estar acabada a finals de l'any anterior. Així ho ha assenyalat Bauzà aquest dijous després de la reunió que ha mantingut, juntament amb la presidenta del Govern, Marga Prohens, amb representants de les entitats col·laboradores de l'edificació, Klaus-Michael Kühne i Björn Spaude.

El primer concert de la temporada que se celebra al Trui Teatre, que en principi no despertava massa interès, es va convertir en una funció farcida de peculiaritats. Per una banda, el protagonista estel·lar, Tobías Isern, mestre de la Simfònica, amb el seu monumental instrument, interpretant el Concert per a tuba i orquestra, de Roland Szentpáli, jove compositor txec i intèrpret del gran aparell que presidia la vetlada. Una incògnita, però ja sabem que els curiosos sempre tenen avantatges, molts, sobre els que mai no exploren territori desconegut, perquè està clar que veure i escoltar tan excepcional artefacte musical hauria d’haver despertat una mica més d’atenció. S’ho va pagar, i amb escreix, tant pel que fa a la intervenció del solista com per l’acompanyament orquestral , d’una qualitat indiscutible, eloqüent i amb molts colors, que juntament amb el poderós so de la tuba establien un vincle amb unes característiques molt singulars. El bis va ser una altra sorpresa: Tobías Isern, acompanyat pels percussionistes de la seva formació, oferí una excepcional i divertida versió de la Contradanza, de Paquito de Rivera

L'Orquestra Simfònica de les Balears ha presentat aquest dimecres el programa de la temporada 2023-2024, la darrera abans de la inauguració i el trasllat a la nova seu de la Caixa de Música. Segons ha explicat el Govern en una nota de premsa, la temporada, que abasta des del 27 de setembre fins al 9 maig, inclou tres cicles d'abonaments amb 18 concerts que continuen apostant per la participació d'artistes de les Balears, com ara el violinista Francisco Fullana, la soprano Maria Camps, el tenor Joan Lainez i un concert homenatge al guitarrista Gabriel Estarellas dirigit pel seu fill i interpretat per Antonio Perelló, entre altres actuacions.

"Convertiré el dolor en música. Crearé un món musical on tot tengui cabuda. La nit i el dia, la llum i l’obscuritat…". Aquestes paraules de Mahler diuen que les va pronunciar molt abans d’aquest comiat, però d’alguna manera subratllen el tarannà del compositor. Das Lied von der Erde (La cançó de la terra), aquest adeu, pràcticament definitiu, va ser la peça amb la qual els components de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dijous a l’Auditòrium, varen donar per acabada la present temporada, que –si n'hem de fer un resum– tan sols es pot qualificar de brillant, tant pel que fa al creixement de la formació com per la selecció de peces que l’han engalanada amb tota casta de regals per a l’oïda.

El darrer concert de la temporada al Trui Teatre no va ser més que una rúbrica a una temporada immensa, “senza errore” –que és com Vasari definí Il Sarto–, i com a tal ho va fer amb una funció de grandíssim nivell, amb la pianista Alba Ventura com a solista i Gianna Fratta dirigint l’Orquestra Simfònica Illes Balears. Sens dubte, un esdeveniment; un altre esdeveniment, perquè així s’ha de qualificar la possibilitat de veure, sentir i escoltar en directe el Concert per a piano núm. 3, de Serguei Prokófiev, el més paradigmàtic de la collita dels cinc que va compondre per a aquest instrument. Està clar que tan sols el fet d’encarar aquesta peça s’ho paga la visita, ja que fa falta alguna cosa més que valor per fer-ho, però si el resultat és el que va oferir la solista, decididament la presència s’ha d’incloure dins la llista de les d’obligat compliment. El concert en qüestió, tot i ser el més famós i probablement el més espectacular de Prokófiev, no és tan habitual com mereix la seva qualitat i, per descomptat, la seva dificultat.

El Govern ha presentat aquest dijous la programació de la 28a edició dels Estius Simfònics de l'Orquestra Simfònica Illes Balears, que inclou cinc concerts al castell de Bellver amb solistes de primer nivell. La Conselleria de Cultura ha destacat que el piano serà l'instrument protagonista.

L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Marcus Bosch, ens va oferir, al Trui Teatre, el primer acte de La valquíria i L’adeu de Wotan. No era el primer cop que les valquíries visitaven Ciutat. Va ser fa prop de cinquanta anys quan els Ferragut, sempre culturalment ambiciosos i avançats, ens varen portar quatre títols de Richard Wagner des de l’òpera de Dresden. No va ser la Tetralogia, però recordo haver vist L’holandès errant i La valquíria, amb uns canons de llum que convertien l’escenari de l‘Auditòrium en un paisatge entre mític i psicodèlic, però en qualsevol cas, i sobretot, espectacular. El record és llunyà i una mica boirós, però l’empremta de les sensacions amb tan gran esdeveniment perdura viva en la memòria. Per descomptat que, tot i que divendres era en versió concert, m’hauria agradat poder veure, sentir i escoltar l’òpera completa, després d’aquest primer acte de La valquíria, quan es troben els victoriosos Siegmund i Sieglinde –Sieg significa victòria– i s’enamoren al primer cop de vista sense saber encara que són germans bessons. Tot just després compareix l’espòs de Sieglinde, Hunding, el qual accepta donar abric i resguard al visitant, però fent-li saber que al matí següent haurà de lluitar amb ell, com enemic que és. En aquest moment arriba la llegendària història en què l’heroi arrabassa l’espasa invencible del freixe i la bateja com a Nothung, que significa necessitat. Daniel Kirch i Manuela Uhl, tenor i soprano, interpretaren els germans, mentre que Randall Jakobsh, baix, va ser Hunding. Portentosos tots tres, per potència, equilibri, volum, color i tessitura.

El titular és, per descomptat, una referència a la composició de Johannes Brahms, Ein deutsches Requiem, però no tan sols això. El concert que amb aquesta peça oferiren l’Orquestra Simfònica, dirigida per Pablo Mielgo, i la Coral Universitat Illes Balears, dirigida per Joan Company, amb la soprano Maria Sardaryan i el baríton Hanno Muller Brachmann, també es feren mereixedors d’idèntica diagnosi. L’origen de la peça alguns l’atribueixen a la mort de Robert Schumann, que, amb funcions de crític musical, el primer cop que va sentir una de les seves partitures, va escriure: “Johannes Brahms: Un nou geni!”. El mateix Schumann també tenia una peça començada amb idèntic títol, per la qual cosa no és descartable que el “deixeble” ho fes com a homenatge –corria l’any 1861 quan començà a esbossar-la. Per una altra banda, quan decideix posar, definitivament, fil a l’agulla, va ser tot just després de la mort de la seva mare, el 1866. Una altra al·lusió a aquesta circumstància és la inclusió de les bíbliques paraules d’Isaïes que canta la soprano: “Us conhortaré, com una mare conhorta el seu fill”. Era el torn de Maria Sardaryan, que, en la seva única intervenció, va exhibir tessitura i color, una emissió cristal·lina i un timbre afable i suggestiu. Per part seva, Hanno Muller Brachmann, amb dues intervencions, en el tercer i sisè moviment, va cantar amb emoció i solemnitat, característiques tan imprescindibles per transmetre la riquesa de la composició com no gens senzill aconseguir-ho.

Auditòrium.- Concert de Tramuntana, per a guitarra i orquestra simfònica, de Joan Valent. Un esdeveniment? Un esdeveniment. Unes paraules del compositor: “Aquest concert, sense la col·laboració de Gabriel Estarellas, hauria estat impossible”. Un homenatge: a Mariano Capellà i a Ramon Estarellas, el padrí del compositor i el pare del guitarrista més important i amb més renom que tenim a les Illes. Dit això, s’hauria aconseguit la quadratura del cercle si Estarellas hagués estat l’intèrpret i el seu fill hagués dirigit l’orquestra? Probablement, però tot no pot ser i, a més, és una història aliena al que va succeir sobre l’escenari de Ciutat i avui divendres es repetirà a Manacor.

Palma.- Presentada la Temporada 22/23 de l’Orquestra Simfònica Illes Balears amb no poques sorpreses i sense abaixar el seu nivell de qualitat, ans al contrari. La més important de totes és sens dubte la quantitat de músics locals dins el programa. Més que mai. Dels disset concerts que conformen aquesta edició, set tindran presència autòctona més enllà de l’orquestra, un d’ells per partida doble. Pel que fa a la ubicació, nou es representaran a l’Auditòrium del passeig Marítim i vuit, al Trui Teatre. Dels compositors nadius, dues estrenes, la qual cosa augmenta exponencialment el valor de la seva intervenció. En aquest capítol, serà al tercer concert de l’Auditòrium quan podrem gaudir per primer cop del Concert per a guitarra i Orquestra, de Joan Valent, interpretat per Gabriel Estarellas, icona indiscutible de l’instrument solista. El sisè concert del mateix indret s’obrirà amb Revelacions, de la compositora mallorquina Mercè Pons. Els intèrprets, per la seva banda, començaran la seva intervenció amb la Coral Universitat Illes Balears, que dirigeix Joan Company, amb la Carmina Burana de Carl Orff, que s’havia de cantar la temporada passada, es va ajornar fins a l’estiu i un altre cop es va posposar, i fins ara. Serà el concert que obrirà la temporada de l’Auditòrium, amb Amparo Navarro, Joaquín Asiain i Günter Haumer com a solistes, a més del cor dels Blauets de Lluc. La Coral serà també coprotagonista de la Gran Missa en do menor, de Mozart, a les ordres del ja quasi nostrat Leopold Hager i amb Serafina Starke, Flore van Meerssche, Simon Yang i Gabriel Rollinson com a solistes. La tercera intervenció del grup tampoc serà poca cosa. Ni més ni menys que Un rèquiem alemany, de Johannes Brahms, amb la soprano Maria Sardaryan i el baríton Thomas Muller Brachman. Francisco Fullana, cita obligada, interpretarà el Concert per a violí núm. 1 del polonès Karol Szymanowski, amb Perry So com a encarregat de dirigir la Simfònica. Si la temporada anterior poguérem veure i escoltar la Big Band de Toni Vaquer i gran Mar, de Maties Far, que d’alguna manera transgredien els cànons habituals, per a l’ocasió serà Marco Mesquida Trio el responsable d’obrir portes i finestres a la temporada amb la seva versió de Rhapsody in Blue, de George Gershwin.